Birmània és un país del sud-est asiàtic, que actualment està d'actualitat per la brutal resposta de la policia davant de les protestes dels ciutadans (entre altres coses es queixaven per l'encariment de productes bàsics com l'oli, que ha augmentat el preu en un 500%).
Però a més a més de la repressió policial hi ha hagut una censura que prohibia fer fotografies (requisaven càmeres, mobils, etc.), van tancar els accessos a internet i les notícies que oferia el govern (sobre nombre de morts i ferits) no s'ajusten gaire a la realitat. Un fotògraf japonès ha estat assassinat per la policia, i a la foto es veu com un militar l’apunta amb un arma, i ell des de terra no para de fotografiar, fins que el van matar. Impressionant!
Aquí hi ha algunes imatges, que amb la col·laboració d'usuaris de tot el món s'estan estenent i sortint a la llum tot i la censura i prohibicions que hi ha actualment a Birmània.
Acostumar l’oïda a tot tipus de música és un sa exercici, i fa un temps em van obrir la curiositat per la música clàssica de manera natural, sense obligacions ni presses. Ha mort Lucciano Pavarotti, qui amb una interpretació com aquesta, pot conquistar i atrapar qualsevol persona (fins i tot als desconeixedors o aversius d’aquest estil musical).
L’altre dia em van explicar la força que té la música per moure emocions i sensacions, i és per això que fa unes setmanes ho comentava i ho estava vivint jo mateix. En situacions normals no en som conscients però en moments especials la música realment ho pot moure tot, sacsejar qualsevol cosa… és que hi ha cada lletra!!!
Com alguns haureu notat, últimament al blog hi ha entrades més surrealistes, que simplement expressen el meu estat d’ànim. I per no carregar-ho massa o ser pesat en aquest sentit, n’he fet un altre només per això. Hi ha l'enllaç i les entrades més recents al menú de la dreta d'aquest blog. Fotografies, imatges, vídeos, poemes, música, sensacions… i n s t a n t s
Nessun dorma, nessun dorma! Tu pure, o principessa, Nella tua fredda stanza, Guardi le stelle Che tremano damore e di speranza. Ma il mio mistero e chiuso in me, Il nome mio nessun sapra! No, no, sulla tua bocca lo diro Quando la luce splendera! Ed il mio bacio scioglier il silenzio Che ti fa mia! (il nome suo nessun sapr! E noi dovrem, ahime, morir!) Dilegua, o notte! tramontate, stelle! Allalba vincero! no one sleeps! no one sleeps!
ACTUALITZAT: el dimarts 2 d'octubre, hi ha un concert gratuït a la UB. Jo hi aniré, algú s'hi apunta?
MUSIKARTS – “Fem sonar les Arts” CONCERT SIMFÒNIC D’INAUGURACIÓ DEL CICLE A LA UB ORQUESTRA SIMFÒNICA DEL VALLÈS Director: Albert Argudo Dimarts 2 d’octubre, a les 8 del vespre “Atri Solar” de la Facultat de Física i la Facultat de Química. Campus de la Diagonal. Portal del Coneixement (Av. Diagonal, 647)
Quan el cel s’ennuvola i els raigs de sol no ens arriben, no hi ha res millor que capbussar-se i disfrutar de la calma de sota l’aigua. Un lloc tranquil i protegit, relaxant, on no hi ha sol però hi ha vida i molts colors!
Impressionants les seves fotografies dels anys 30, fetes per la fotògrafa Lee Miller. Un Picasso jove, atlètic i fort, galant i artista alhora. Una exposició molt interessant que m’ha permès conèixer el dia a dia de l’artista, i amb unes fotografies molt bones!
L'exposició que va tenir lloc al Museu Picasso (que sempre val la pena) va acabar el dia 16 de setembre, hi vam arribar pels pèls!
M’havia de llevar molt dora per agafar l’avió de les 7:30, sent conscient que ho arrossegaria tot el dia (als congressos m’entra una son…), Deustuko Unibertsitatea
Quan ja iniciàvem el descens cap a l’aeroport de Bilbao, hem tornat a pujar… i al cap d’uns minuts el pilot avisa que no podem aterrar per la boira que anem a Vitòria. Aterrem allà i ens avisen que les condicions no tenen previsió de millorar i que ens posaran uns autobusos cap a Bilbao.
La gent, la majoria per temes de negocis, es comença a posar nerviosa, a trucar pel mòbil i a pensar amb els morts de no sé qui… no n’hi ha per tant!
És curiós com amb algunes trucades de mòbil hem pogut saber que altres avions si que havien pogut aterrar a Bilbao i que no hi havia tanta boira; conclusió “vaia merda de pilot”, “ens ha tocat el més cagat”… però jo com que pressa no en tenia, m’ho pres amb mooolta calma i m’he fet un fart de riure.
No tenia pressa per pujar al bus quan tothom es donava cops de colze i s’estirava de l’americana per pujar dels primers. Però una cosa és no tenir pressa i l’altra és anar tots el viatge amb les cames estrebades entre les maletes, amb rampa als bessons de la posició incòmoda. Tothom ha pujat amb la seva maleta a dalt, per les presses a reservar lloc; i si els busos ja són estrets, tot i ser maletes de cabina calia afegir-hi altres bosses, l’ordinador… i això ha estat més dur.
Un cop a Bilbao m’ha recollit el segon taxista boig en un mes, anàvem a 165 per la sortida de l’aeroport, avançant per la dreta i l’esquerra indistintament, i la barrera del Teletac l’hem passat, arran entre les baranes de formigó a més de 140 km/h, amb un Mercedes molt nou, això si, i la Cope a fondo.
I després de les conferències del matí, al preguntar per la residència d’estudiants, on dormirem, m’han dit “mira, vés amb ells que hi van”. I he conegut al Fabio de Costa Rica y a un altre home de Perú amb qui ens hem fet molt amics. Mig en conya li demanava que els hi deixessin una miqueta de mar a Bolivia i ell m’ha dit “On s’ha de firmar?”. Potser a l’estiu els hauré de visitar… Bona gent!!
La mateixa facilitat que tinc per trobar conductors suïcides que intenten posar a prova els meus nivells d’adrenalina, la tinc per ajuntar-me amb bona gent, siguin d’on siguin.
Doncs res, després de dinar llenties a la Basca i pollastre amb patates, sant torne-m’hi. I contra la boira, la pluja i la grisor de Bilbao, Hawaii Aloha, de The Strokes
Sembla que quan una cosa pot sortir malament, surt pitjor. I com que no tenim gaires problemes, encara en busquem més.
El fet d’adoptar un gos implica una contracte de seguiment i un temps de prova. Després de fer-me entrevistes i un qüestionari sembla que jo no compleixo tots els requisits que es necessiten (sobretot prefereixen que els cadells estiguin amb famílies i exigeixen molt unes hores de passeig diàries…). Així que entre aquestes pressions i el meu estat d’ànim que dóna més voltes que una muntanya russa de fusta del segle passat decideixo que a l’acabar la setmana de prova el gos tornarà al centre.
Quan ja ho havia decidit i havia parlat tant amb la primera dona que el va recollir i que li va buscar el refugi, com amb l’encarregada del refugi, la cosa es complica! Aiaiaia…
Em truca divendres al matí l’encarregada del refugi dient que li sap molt greu però que el gos no pot tornar al refugi perquè li dóna la sensació que el torno per culpa de l’altra dona que m’ha fet pressió perquè el cuidés bé i tal, així que diu que se n’ocupi l’altra que ella ja no en vol saber res. Total que l’altra em diu que si, però que no sap quan li anirà bé tenir-lo, etc. Em sona una mica estrany tot plegat, i la cosa es va allargant… jo ja m’havia fet la idea que el tornava i no li volia agafar carinyo, però clar…
Passats uns dies finalment podem quedar amb la dona que el va recollir primer i se’l torna a quedar (en té 5 més). Ja li ha trobat una família i demà li recolliran. Good luck my friend!
En fi, una aventura fruit d’un impuls d’un no impulsiu.
Com diu la Marta, els qui no som impulsius, no cal que ens hi escarrassem, que no ens sortirà bé 😉
La meva relació amb els gossos fa un gir de 180º tres anys enrere, quan vaig anar a viure 3 mesos a Chicago i teníem el Cèsar a casa. Un gos mooolt bo i tranquil molt intel·ligent i ben entrenat. Des de llavors els hi tinc un afecte diferent (anys abans me n’havien mossegat dos i no m’agradaven massa, que diguem).
Aquesta història comença quan conduint vaig veure un gos abandonat a la carretera, prop d’una masia. Vaig pensar que afortunadament algú l’acolliria o com a mínim li donarien menjar.
Però em va encendre un llumet… Només arribar a casa em vaig posar a buscar per internet gent que regalés gossos o llocs on es poguessin adoptar.
Tot i que m’agraden els Labradors Retrievers, no em semblava bé gastar-se 600 euros per un cadell de botiga o de criador, només per ser de raça… amb la quantitat de gossos que s’abandonen cada dia.
En vaig trobar un, a un refugi de gossos prop de Llinars del Vallès. El vaig anar a veure i ja me’l vaig endur, una setmana de prova. És un centre d’acollida de gossos on en tenen més de 130 i cada dia n’arribava algun de nou. Tots molt ben cuidats, els treuen a córrer… i tot portat per voluntàries/s; impressionant! Inclús una dona gran, es va trencar el braç quan un gos enorme la va fer caure i no se’l vol enguixar perquè com que no pot agafar la baixa, no podria seguir cuidant els gossos!!
Es diu Aloha (per les vibracions hawaiianes) tot i que al centre li deien Tango. És un labrador mestís, mescla amb una altra raça, de 9 mesos.
Al arribar a Barcelona li vaig comprar tot allò necessari i cap a casa (després de netejar les restes del mareig caní al seient del darrere del cotxe).
L’he portat a passejar, a la muntanya de Collserola a córrer, a visitar altres gossos i els seus amos pel carrer, a veure la catedral i el barri gòtic en plena diada 11 de setembre… i encara no ha bordat cap vegada! És moooolt tranquil.
Impregnar una tela de 9,4 metres d’alt per 33,8 d’ampla, amb 75 litres de productes químics, enfosquir un hangar del tot i transformar-lo en la càmera de fotos estenopèica (com la que fèiem a l’escola amb una caixa de sabates) més gran del món i aconseguir així un récord: la fotografia analògica més gran mai feta!
Per revelar-la?? Dins una piscina Olímpica amb 2.270 litres de revelador i més de 4.000 de fixador, i au, a secar!
El resultat ben aviat, al Art Center College of Design de Pasadena, California. The Legacy Photo Project
Vist: aquest invent m’ha encantat, sempre fent gestos estranys per posar el cap sota l’aixeta i poder glopejar aigua després de rentar-te les dents… Aquest raspall és la solució!!
I finalment, la cançó que he triat és la de l’anunci del nou Saaab’93 que també està molt bé. Em recorda molt a la de “Sony Balls”. La cantant és Nina Kinert i el títol “Through my eyes”
I el què realment m’ha sorprès, és el fet que la pròpia marca Saab permet descarregar la cançó directament des de la seva web. Tot un detall.
;)
;)
;)
;)
;)
;)