L'altre dia vaig poder assistir al passi de la pel·lícula francesa Question Humaine, en el marc del Festival de cinema Ambigú.

Amb un rerefons psicològic i una trama amb un punt d'intriga, em va impressionar molt com el protagonista llegeix una carta on es descriu com si fossin unes instruccions objectives, un dels camions utilitzats per a càmeres de gas en l'època de l'extermini. Sense cap imatge al respecte, només descrivint cada part del camió i el perquè s'ha fet cada part d'aquella manera, és esgarrifós. Com s'havia de calcular el pes de la carrega en els eixos del camió en funció del moviment de les persones dins tancades que intentarien fugir, abalançant-se tots cap a les portes del darrere, per exemple.
Buffff….

I no menys dramàtica però des d'un altre punt de vista, és la història d'Ismael Beah, un nen soldat que orfe de pares, als 13 anys es veu immers en la guerra, i com ell afirma, no “sabia que hi havia tantes maneres diferents de matar“.

Ara, amb 27 anys ha escrit el llibre “Un largo camino. Memorias de un niño soldado” editat per RBA i que va presentar dijous al CCCB.

Ismael va ser l’únic supervivent de la seva família, amb 12 anys va presenciar l’assassinat dels pares i germans i sense un rumb fix és reclutat per fer de soldat.

Es queixava del desconeixement que hi ha dels conflictes bèl·lics (no en tenim ni idea de què està passant realment).

També va parlar de com era el seu país (Sierra Leona) abans. De quina tranquil·litat i qualitat de vida tenien, de quan anava a l’escola, jugava amb els amics… i de com tot això es transforma en un infern. Es queixa que actualment la gent només relaciona aquest país amb guerres i violència, per desconeixement i amb el llibre pretén contextualitzar la guerra, l'abans i el després.

Un testimoni vivencial de la seva pròpia experiència que encara és més impressionant l’optimisme que transmet: no pot dormir més de 3 hores al dia pels traumes viscuts, i no més d’una hora seguida. Però fent broma, deia que així té avantatge enfront altres companys, pot estudiar més i acabar els treballs a temps.

També ha fet referència al problema de les armes (què això si que està més a les nostres mans), dels bancs europeus que col·laboren amb la corrupció dels polítics. I és que en països on més del 50% de la població té menys de 15 anys, qualsevol guerra implica que aquestes persones s’hi veuran involucrades.

“Un nen passeja amb el seus pares i una bala els mata, el nen ho veu i ha de decidir com continua a partir d’ara tot sol”. Només quan algú coneix això, pot donar sentit realment a les notícies que sentim de “guerra al Congo…”, “guerra civil a Libèria…” i tot el què això implica.

Un testimoni excepcional d'una situació que per desgràcia encara avui es repeteix a molts països (amb més de 300.000 nens soldat a tot el món).

El llibre està molt ben escrit, sense drames ni victimisme. Molts detalls, una descripció quotidiana del dia a dia que t'atrapa des del principi. Ni a Mauritània que tenia més temps lliure vaig llegint tant com ara amb aquest!!

La vida pot donar-te moltes sacsejades però el què han viscut (i
alguns encara ho viuen) aquests joves és brutal!