Sort que de tant en tant algú ens dóna un cop al cap amb una paella de ferro, i després de veure les estrelles, t’obliga a pensar una mica…
En aquest cas, Isabel Coixet, parlava de la “història del gos llebrer”, a una entrevista a El Periódico:
Una de les millors històries que he sentit té a veure amb un llebrer. Un home veu un llebrer dormisquejant a l’entrada d’una casa. S’hi acosta per parlar-hi i mantenen una conversa més o menys com segueix: “Què passa, no corres a les carreres?”. “No”, respon el llebrer. “Per què, ets massa vell per córrer a les carreres?”. “No, encara corro”. “Llavors, què passa?, Ja no guanyes carreres com abans?”. “Vaig guanyar un milió de dòlars per al meu amo”. “I què va passar, et tractava malament?”. “No, ens tractava molt bé quan corríem”. “Vas tenir lesions?”. “No”. “Llavors, què?”. “Em vaig retirar”. “Per què et vas retirar?”. I el llebrer respon finalment: “Un dia vaig descobrir que després de tant córrer i córrer, el conill que perseguia ni tan sols era real”.
Crec que anem seguint la rutina fins que un dia ens plantegem -o algú en fa plantejar, com tu dius- on som, i cap on anem. Molt sovint tinc la sensació que el temps passa volant, però potser és que nosaltres mateixos el “fem” passar, perquè correm i correm…
Penso que lo interessant és el fet de “perseguir” mentres ho fem mantenim unes expectatives i unes il·lusions que són les que ens fan viure, gaudint i patint. Quan enxampem allò que perseguim i ho coneixem, ho palpem, hi convivim…potser ens portem un “xasco” peró la perssecussió, la carrera val la pena!
Vaja, que el que és una pena és no tenir res a perseguir, no creus?
i llavors,.. quan ens adonem que el que perseguim no és real???
tampoc ens podem aturar, oi?