Quan una persona arriba a urgències d’un hospital i després d’una exploració diuen que ha d’anar a l’UVI, d’entrada ja no és gaire bona senyal. L’UVI és la Unitat de vigilància intensiva; on ingressen els pacients que necessiten un seguiment continu, sovint respiració artificial, medicació molt controlada, etc.
A l’arribar, una infermera explica les normes que regulen aquest espai, i que a partir d’aquell moment passen a formar part del teu dia a dia com a visitant. Hi ha tres torns de visita, només pot entrar una persona a l’habitació, cal posar-se una bata, desinfectar-se les mans abans i després d’entrar, etc. El metge dóna informació un cop al dia, a la visita del migdia. I a partir d’aquest moment, aquests tres torns de visita són els que passen a organitzar la jornada. Amb el pas dels dies, coneixes les altres famílies que tenen algú ingressat, algunes que arriben noves, d’altres que marxen, i amb qui es creen més o menys empaties… són moltes hores compartides a la sala d’espera.
Dins l’habitació de la UVI, hi ha tres màquines principals, que els nouvinguts a aquest món, per molt interessant que sigui, no teníem cap interès en conèixer tant profundament. Hi ha el respirador; una màquina que ajuda a respirar al pacient i que amb un soroll rítmic molt característic és l’únic que trenca el silenci de l’habitació. Un so que se’t grava a dins, i que amb el pas dels dies, fins hi tot pots notar-ne les diferències de freqüència. Una altre aparell important és el monitor de control cardiològic que monitoritza l’estat del cor i de la circulació sanguínia (la pressió, les pulsacions, la saturació, etc.). I L’altra gran aparell és el penjador de sueros i control de dispensador de medicament informatitzat. Els medicaments que necessiten un control més precís, utilitzen uns aparells electrònics que permeten indicar el percentatge o el volum per hora de medicament necessari de manera molt exacta.
Per tant, cada vegada que entres a l’habitació, els nouvinguts ens fixem en aquestes tres màquines a veure què ha canviat, què marquen, si tot sembla “normal”, etc. sense saber exactament què significa, com evoluciona, etc. que el metge resumeix i ho explica de forma entenedora cada migdia. I a mesura que passen els dies vas aprenent què signifiquen tots aquests valors, quins són bons i quins no ho són tant. Què és una via subclàvia, una sonda enteral, el nivell de leucòcits, de plaquetes i de proteïna C reactiva, què significa exactament un pronòstic reservat, com funcionen els fongs, les bactèries (i diferents tipus), els antibiòtics, els cultius, els anàlisis, què és un TAC, un ecocardiograma, etc. En 22 dies i sense voler-ho, fas un curs de medicina general al qual tu no t’havies matriculat.
Les tres visites marquen el pas dels dies, desorientant la noció del temps, només ordenada per aquestes tres franges al dia i la nit per descansar. No saps si és dilluns, dimarts o dissabte. I només recordes on ets per l’olor tant característica que fa l’hospital, l’UVI i el gel desinfectant que repetidament cal posar-se a les mans. L’olor és especial. Només s’obren els portes de l’hospital i ja identifiques aquella olor, tots els pensaments del món exterior desapareixen i l’olor et transporta de cop i volta a una altra realitat; ets a un hospital, i sense voler ser-hi.
La gent que viu fora de la ciutat s’ha de desplaçar i organitzar la vida en funció d’aquests desplaçaments i visites. Trasbalsa tot l’organigrama personal i familiar.
També amb el pas dels dies, coneixes a tot el personal, els seus torns, els seus inhumans-horaris, i en el fons són totes aquestes persones les que fan possible que tot tiri endavant; la seva feina consisteix en donar tot el suport i cures necessàries a aquests pacients. I tenen molta feina! Alguns d’aquests pacients estan sedats, adormits, i a més a més de les cures necessàries se’ls ha de rentar, afaitar, moure, traslladar a fer unes radiografies, girar, alimentar, animar, tornar a moure… I per altra banda xerrar amb els familiars, explicar l’evolució i la situació dels pacients, donar informació delicada de la millor manera possible, explicar els tractaments i les tasques que estan duent a terme, etc. Aquesta informació és igual d’important que les cures i atencions al pacient, ja que al costat de cada pacient hi ha uns familiars que no saben què està passant i que necessiten que algú els hi parli, escolti i acompanyi en aquest procés.
L’hospital és un gran ecosistema on tothom hi juga un paper important perquè tot funcioni, des del personal de manteniment, els metges de guàrdia… i tot i conèixer de primera mà aquest entorn, realment no el pots conèixer a fons fins que no t’hi veus immers i implicat. I només queda felicitar i agrair a totes aquestes persones que de forma professional desenvolupen aquesta tasca humana.
22 dies poden ser molts o poden ser pocs. El tems és relatiu: però sigui com sigui es fan eterns. Hi ha temps per a la incertesa, temps per al neguit i el dubte, l’angoixa de no saber què passarà. Hi ha temps per pensar i plantejar-se moltes coses… Però després d’aquests 22 dies, per sort, en venen molts més… i és una gran notícia quan t’anuncien que s’abandona l’UVI i es passa a planta (una habitació normal). Però sempre queda el neguit de si realment ja no hi ha cap problema, si tot anirà bé, si ja està tot controlat… però entre dubtes i alegries, això només el temps ho dirà.
Només… gràcies!
