“La queixa és com un balancí, et manté entretingut, però no et porta enlloc”

“La queixa és com un balancí, et manté entretingut, però no et porta enlloc” Juli Capella, Absteniu-vos rondinaires

Defensa de la tesi

Defensa de la tesi: acte obert a tothom dijous 10 de setembre 11:00h // + info: http://bit.ly/10PSJH

Sobre la vacuna de la grip

Que també vacunin Bakunin (Iu Forn, a l’Avui)

I aquí es mengen cargols…

Karni Mata

“Per a la majoria pot sonar a barbaritat, malson o broma de mal gust. Per als hindús del santuari de Deshnoke, (les rates) són sagrades i punt. En aquest polsegós i remot poble del desert indi del Rajasthan, on les dones vesteixen roba de colors llampants i els homes turbants infinits, hi ha un temple únic en què les rates són adorades com si fossin una divinitat. Descalços, milers de feligresos i turistes curiosos trepitgen cada any aquest recòndit i incivilitzat lloc perquè les rates sagrades, anomenades kabbas corrin per sobre dels seus peus en el que es considera un privilegi i un senyal de bon auguri” i com que vas descalç, les rates no tenen problemes en llepar-te els peus… sensació curiosa!

“Es creu que qui veu una rata albina tindrà molta sort i serà protegit per Karni Mata, la deessa a la qual es va dedicar el temple, durant tota la vida” i això ja s’ha professionalitzat tant, i surt a totes les guies, que un indi s’encarrega de treure la rata blanca de tant en tant i deixar-la als peus d’alguns turistes perquè li donin alguna moneda, a canvi de la bona sort eterna.

“Expliquen les llegendes que una mística matriarca, Karni Mata, que va viure al segle XIV era la reencarnació de la deessa Durga, representant del poder i símbol de la victòria. La diva, que pertanyia al clan dels Depavats, va demanar un dia a la deessa de la mort, Yama, que ressuscités el fill d’un important trobador…” Llegeix la resta de la història.

Font: Pelegrins de tot l’Índia viatgen al temple de la deessa Karni Mata per adorar els rosegadors.
Quan hi vam estar, ja en vaig parlar del temple de les rates…
Foto CC: Dulconte

El dret a la indiferència

Ja fa un mes i mig, Josep Maria Espinàs va escriure una columna amb aquest mateix títol i avui que he trobat el retall de diari, en poso aquí l’enllaç i un abstracte:

He de triar, inevitablement, encara que les dues opcions que m’ofereixen tinguin el mateix interès per a mi. Durant molt de temps, he comès l’error d’insistir: «De debò, totes dues coses m’agraden. Si tingués predilecció per una de les dues t’ho diria. Però et sóc absolutament sincer: m’és igual».

Sí, volia ser sincer, i ho era, però la meva sinceritat no era valorada. Més aviat al contrari, irritava. Per tant, havia d’escollir. «M’agrada tot» era una explicació que no resolia el problema. Ho sentia com una ordre («¡tria!»), i jo era una persona que, en lloc de donar facilitats, complicava les coses.

He procurat corregir-me, per cortesia amb la persona que està tan ben disposada a servir-me. La posava nerviosa. S’ha acabat, doncs. Alguna vegada se m’escapa encara un «m’és igual», però vaig adquirint l’hàbit de dir que sí a la primera proposta. Per exemple: «A la planxa». Aquesta decisió immediata veig que satisfà molt.

seguir llegint…

Rutabaobab Learning around the world
Akoranga Educación, tecnología y desarollo
Crowdfunding Sherpas