Dues recomanacions:
Concha de Plata a la millor actriu i al millor actor.
http://www.yotambienlapelicula.com/
Tardor de cine
Els ulls d’Ariana
“Podéis quemarlo todo, pero la hierba… la hierba volverá a crecer”
Amb aquesta contundent afirmació o crit de supervivència, es presenta aquesta pel·lícula-documental, Los ojos de Ariana, sobre els estudis de filmació afganesos Afghan Film. Quan els Talibans van intentar destruir l’arxiu d’aquest estudi i els treballadors van fer els possibles per amagar les pel·lícules i protegir el llegat fílmic del seu país. Evitant així que els ulls d’Ariana (antic nom d’Afganistan) es tanquessin per sempre.
Un contacontes afganès que va sortint al llarg de la pel·lícula té una funció estructural en el guió però alhora vol demostrar que no es pot destruir la tradició oral o que no es pot lluitar contra la cultura.
Nota del director:
Sayd todavía tiembla cuando se recuerda jurando a los talibán que había destruido todas las películas, mientras a escasos metros del lugar descansaban los rollos escondidos en una doble pared. Esta es una escena más de la peligrosa resistencia de los trabajadores del Afghan Film.
Cuando en el 2001 conocí la historia de los nueve trabajadores de la Filmoteca Afgana, me sorprendió que, en un país devastado por veintitrés años de guerra, aún existiera gente capaz de arriesgar su vida por algo tan aparentemente corpóreo como el celuloide. Encontrar esta historia supuso para mí algo parecido a la sensación que puede experimentar un científico al hallar una especie perdida en un lugar remoto.
Durante el período de dominación de los talibán, se produjo un acoso constante a la cultura en todas sus facetas. Se dinamitó parte de la historia de un país; “Ariana”, ahora Afganistán. La vida pública perdió toda manifestación de alegría. Se prohibieron los juegos, se penalizó la educación fuera de la interpretación del dictado talibán, llegó incluso a considerarse delito disfrutar del canto de los pájaros.
Pero la cultura supo sobrevivir pacientemente como lo hace, paradójicamente, la tradición oral, en silencio.
La generación de Sayd, un cámara experimentado, ya en la cincuentena, quiere seguir luchando por el cine y ayudar a una nueva generación de jóvenes entre los que se encuentra Mirwais. Lo conocí en el 2004 cuando, después de cinco años emigrado en Pakistán, volvió al Afghan Film donde trabajaba con la intención de seguir filmando y velando por la cultura de su país. Él me ayudó a navegar por esta historia que me acercó a la esencia del cine; él me guió por la vida de sus compañeros, protagonistas de esta película. Un colectivo de trabajadores marcados por la barbarie de la guerra y con una asignatura pendiente, el revelado de la última filmación de Sayd, la ejecución del presidente Najibulah. Es como si la aparición de estas imágenes dormidas durante ocho años supusiera un nuevo caminar del cine afgano, no exento de riesgo.Ricardo Macián Arcas
Director
I després de molts dies d’inactivitat per un problema d’actualització de WordPress que m’ha portat de corcoll, ja torno a ser aquí 🙂
Capità Abu Raed
Després de veure la pre-estrena de la primera pel·lícula Jordana que es projecta internacionalment, guanyadora del festival de Sundance 2008 i nominada als Òscars,… buffffff un no es queda indiferent. Una història entranyable però àcida, amargant i mostrant una realitat dura.
Una pel·lícula centrada a l’Aeroport Internacional d’Ammán, capital de Jordània, que explica, a través d’un treballador de l’aeroport, la vida d’aquesta societat. Tot i que no em queda clar si el retrat que intenta fer és generalitzable o no. Es reflecteix una societat dura, on els pares “exploten” als fills i maltracten a la dona, etc. Però tot i la duresa, el fil argumental t’atrau i de seguida t’implica amb els protagonistes i et manté atent. M’ha agradat!!
“A humanistic triumph… a stirring tribute to the invisible people who might end up changing our lives”
http://www.captainaburaed.com i en castellà: http://www.golem.es/capitanaburaed
Capitán Abu Raed és una història universal de l’amistat, la inspiració i heroisme en conjunt contemporani Jordània.
Abu Raed és tant sols un porter de l’Aeroport Internacional d’Ammán. Mai no ha realitzat els seus somnis de veure món, que experiencia indirectament a través dels llibres i breus trobades amb els viatgers.
A partir de trobar una gorra de capità a les escombraries, posar-se-la i ser seguit per un noi del barri fins que arriba a casa. El matí següent es desperta i troba un grup de nens del veïnat a la porta, que es creuen que és un pilot de línia. I així comença l’amistat. Feliç per la companyia i atenció, porta als nens a llocs de colors de tot el món a través de les seves històries de ficció i els inspira a creure en les seves pròpies ambicions.
Murad, un enfadat estrany al grup, ataca a Abu Raed i el sentiment d’esperança que inculca en els nens. En el seu afany per demostrar que Abu Raed és un mentider i un fals, Murad comença a descobrir noves possibilitats en la seva vida. Mentrestant, l’amistat de Abu Raed amb Nour, una veritable dona pilot, comença a créixer, alhora que s’ocupa de les pressions de la vida moderna a Amman.
Capitán Abu Raed és la història de la gent intersecció social a través de les fronteres. És una història de somnis, l’amistat, el perdó i sacrifici.
(Font)
Més info de Jordània:
Nois normals, d’un barri de marroc
No cal recorre 15.000 quilòmetres per trobar una zona desconeguda, just a 1 hora de Ceuta, separada per menys de 15km de Gibraltar, hi ha la ciutat de Tetuan. I allà, el barri de Jamaa Mezwak; un barri marginal d’on van sortir cinc dels suïcides dels atemptats de Madrid.
El primer llargmetratge de Daniel Hernández, intenta donar una visió diferent d’aquest barri, després que tots els mitjans de comunicació l’estigmatitzessin com a niu de terroristes. L’equip de la pel·lícula va passar un any allà, i van triar tres personatges amb unes vides representatives del barri, que sense ser actors professionals, fan un bon paper.
Tota la pel·lícula, si bé sembla documental, és ficció; hi ha un guió i les preses es van assajar, repetir, recrear situacions… però sempre dóna la sensació d’estar immers en la vida d’aquest barri, en la vida d’aquests tres nois… amb un futur poc esperançador.
En paraules del seu director, que va presentar dijous la pel·lícula a Barcelona, es tracta de mostrar les diferents veritats d’una mateixa realitat. Donar a conèixer com viuen i quin problema tenen realment aquests joves. El títol, “Nois normals” és l’expressió que es diu quan algun d’aquests nois comet un acte violent, i se sent la frase “és que era tant normal”… El director vol mostrar aquesta normalitat, són joves amb problemes i preocupacions com qualsevol altre.
I com a dada curiosa, diu la “llegenda” que els tres protagonistes van rebre un visat per poder assistir al Festival de Cinema de Sant Sebastián; els dos nois hi van anar i van ser rebuts com a estrelles però la noia va excusar-se dient que la seva família no li ho permetia i que no volia problemes, que no hi anava. Però al tornar a Marroc, els dos nois van explicar que la noia, havia aprofitat el visat per marxar a Europa i a hores d’ara, aprofitant aquesta oportunitat, déu estar buscant-se la vida en qualsevol país europeu.
La pel·lícula s’acaba d’estrenar, i és totalment recomanable!!