Una frase molt maca dóna títol a l’entrevista que Ima Sanchís feia a Doudou Diène, ex relator especial de l’ONU en matèria de racisme. Però aquesta frase serveix per parlar del racisme (LaContra 21/04/2009 – pdf).
En lo profundo, todos somos la misma persona. En Senegal tenemos un proverbio: mientras se pelean las ramas de los árboles, sus raíces se abrazan. Las personas podemos pelearnos por los vientos de las ideologías y de los acontecimientos; la solución no es cortar las ramas, la diversidad, sino llegar a las raíces del árbol, donde se abrazan.
Las raíces son los valores universales.
Exacto, esos que todos compartimos. El problema está en el tronco del árbol, la educación y los prejuicios que sustentan a las ramas. A lo largo de estos seis años de investigación he comprendido que el racismo es universal, lo he visto en los treinta países que he estudiado.
I destaco la idea:
…Y Freud, “la bestia interior”. Tras la Primera Guerra Mundial, en la que hubo 10 millones de muertos, dijo: la cuestión no es por qué hemos llegado tan bajo, sino entender que nunca hemos llegado tan alto como pensábamos; el porqué es la pregunta elemental que aún no hemos respondido.
Ens pensem que hem evolucionat molt, però potser en algunes coses, no tant!
Avui fa un any que marxàvem cap al sud, una furgoneta, dues motos, tres sonats i 15.000 km de carretera per endavant, molts dels quals vaig recórrer en solitari.
Ara mateix apagaria l’ordinador, i me n’hi tornava pitant, però com que no podrà ser, com a mínim recordar tots els moments que vam passar en aquell viatge. Portava un portàtil mooolt vell que em permetia anar escrivint cada dia i després entrar a qualsevol Ciber a penjar-ho al blog, i hi ha molta informació escrita de tot el viatge.
Hi va haver moments de tot, alguns de més difícils i d’altre més divertits, però que al final tot va acabar bé, amb el record d’un experiència impressionant; la descoberta d’un continent i una gent que t’atrau per sempre.
I pels que no sapigueu de què anava la història aquí deixo el primer post que en parlava, el 9 de desembre de l’any passat:
Havien de ser 10 dies per Marroc però la cosa s’ha anat ampliant. La resposta a la pregunta “Ja t’ho pensaràs, eh?“No m’ho he de pensar gaire, jejeje, demano uns dies i marxem.”
Així que marxem dijous a fer una volta: una furgoneta, un remolc, dues motos d’enduro, tres sonats i quilòmetres i quilòmetres de desert.
La previsió és tornar el dia de reis aprox. Però tot és bastant imprevisible i hi ha marge per a la improvisació i mantenir la seguretat del viatge.
Travessar tota la península fins a Algeciras, travessar l’estret de Gibraltar i entrar a Marroc. Travessar tot Marroc. A Marrakech ens separem, les motos camps a través (desert + Atlas) i la furgoneta per la carretera de la costa fins a Noadibou (Mauritània). Visitar diferents punts d’aquest país i decidir allà si dóna temps i és viable entrar fins a Bamako (Mali). Sembla que arribar al País Dogón amb la furgoneta serà més complicat.
De Mali en línia recta fins a Dakar, alguna volta per Senegal i tornada, directa per “l’autopista” fins a casa.
A partir d’ara la crònica del viatge, detall a detall, en funció de les connexions a internet que puguem anar trobant.
Us podeu anar fent una idea del paisatge i de l’ambient, a través de l’experiència de Sergi Fernàndez, que ha fet “7 deserts amb un parell de rodes”, una aventura en solitari amb bicicleta, l’últim el del Sàhara, que podeu veure el vídeo aquí que van passar a tempsdaventura.
L’aventura a començat ja abans de sortir de Barcelona, avui mateix. Uns cables “sueltos” de la bateria, arranca/no arranca i trucada al RACC. A riure que són dos dies!!
“Acaba un enèsim dia llarg del viatge. No us escric mai abans que tot s’hagi solucionat i el to amb el què ho escric, us asseguro que no té res a veure amb com visc aquests moments més tensos i d’incertesa. També em relaxa i em serveix de teràpia per relativitzar i assimilar tot el que ha passat. Acabo esgotat, però tot solucionat!!”
I per ordre cronològic, així continua el viatge:
Baixant a Marrakech – …ja t’ho deia jo que no ho deixessis tot per l’últim dia!!!
