Sortim: dues noves recomanacions.

Sortim: dues noves recomanacions. Mediterrani, cuina Síria i La polpa.

Oficis Urbans

Potser ara no teniu els 11 minuts que dura aquest reportatge però és possible que sigui la vostra darrera oportunitat per veure aquests oficis; tot i que tal i com està la situació, potser contràriament, tornen a agafar força.

De petit, a Canet de Mar, era un dels llocs on sentia el xiulet de l’afilador. Els senyors que enllustraven les sabates els vaig conèixer, també de petit, passejant per la Rambla.

Per mi, hi faltaria un reportatge al popular agutzil/algutzir de poble. Una persona entrenyable i manetes, que discretament anava fent petites reparacions a les instal·lacions municiapls i als carrers però que sobretot era el portaveu. Amb un toc de corneta, anunciava des de que havia arribat el peix o el mercat de fruites i verdures, fins a l’hora d’enterrament d’algún ciutadà.

Aquí teniu més informació al documental de l’Entre Línies emès el passat 2 de març de 2009.

Psicologia Experimentada (2a part)

(continuació de l’article anterior)

… el joc va continuar una mica més però passat aquest punt, ja no era tant un joc. I això que som amics, amics des de parvulari, eh!

Vam comprovar com, d’unes instruccions molt bàsiques, cadascú les va interpretar a la seva manera i com reaccionava cadascú per dur-les a terme!! Va sortir el bo i millor del comportament de cadascú sense previ avís, sense pensar… El moderador, impressionat i sorprès del què veia i del poder que tenia, flipava.

Per exemple, una persona de l’altra grup s’imaginava que ell era la bandera (del mític grup de campaments) i que si el nostre objectiu era conquistar-lo i portar-lo a la nostra sala, ell s’hi havia de resistir com fos! I així, cadascú va anar interpretant un paper que s’anava creant ell mateix sense que ningú li hagués especificat… i que el moderador no s’esperava!

Conclusió (o moraleja que també és una paraula que m’agrada): només d’una ínfima instrucció ens podem arribar a comportar de manera extrema i radical, atenent a vesasabertu quins arguments, però si imaginem que això s’indueix una mica, que el moderador, amb tacte i premeditació, comencés a introduir dosis de desconfiança, de rivalitat, d’odi, etc. de seguida dos grups amics podrien acabar malament, molt malament! I si ho extrapolem a grups que ja no es tenen simpatia… ostres! la que es pot arribar a liar!

I aixó, que no m’ho invento jo però que sense voler hem experimentat en persona, forma part de la Psicologia Social, una de les assignatures que més em va agradar, i que Milgram o Zimbardo ja van estudiar fa quasi 50 anys.

Milgram va experimentar amb un grup de persones, que havien de produir descàrregues elèctriques a unes altres i veure fins a quin punt eren capaços de produir dolor a aquestes, pel simple fet de seguir unes ordres. Volia comprovar “els perills de l’obediència” i analitzar si els participants de l’Holocaust, al seguir ordres, eren còmplices o no.

Per la seva banda, Philip Zimbardo, que era amic de Milgram, va dur a terme el famós experiment de la Presó de Standford. Es tractava d’un grup de voluntaris, els quals es dividien entre presoners i policies/vigilants, en una simulació de presó als sòtans d’aquesta prestigiosa universitat.

Us recomano que el llegiu sencer (aquells que ho desconegueu) perquè impressiona! tant, que al cap d’unes setmanes van haver de suspendre l’experiment; se’ls hi havia descontrolat. Els vigilants es van excedir en el seu paper de policies i els presoners acceptaven el seu paper de víctimes, fins al punt de patir trastorns emocionals reals i severs.

La ètica d’aquests experiments és qüestionable i arriben al límit del mètode científic.

+ info: Experiment de Milgran a la Wikipèdia
+ info: Experiment Presó Standford a la Wikipèdia, pàgina oficial de l’experiment i vídeo documental.

i si teniu més curiositat, podeu llegir l’experiment de Robber’s Cave o l’experiment de la Tercera Ona, que recentment s’ha reproduït en pel·lícula.

Psicologia experimentada (1a part)

Fa uns dies, ens vam reunir un munt d’amics i amigues a Cal Cabreta, per celebrar els 30 anys d’un d’ells.

Dissabte, visita al castell de Cardona (la fortalesa Medieval més important de Catalunya, construïda l’any 886 per Guifré el Pilós) i calçotada/graellada feta per nosaltres mateixos. Després a veure la baixada d’andròmines (m’agrada aquesta paraula) del carnestoltes de la mateixa vila.

I a la nit… ai a la nit!!

La persona que feia anys, tenia l’encàrrec de rodar un curt (tenia més de 24 actors i actrius potencials, i la seva imaginació per preparar un guió en mig dia), però com que allò era una olla de grills, va decidir fer “un joc” diferent. Va dividir la colla en dos grups, i cada grup estava en una sala de la casa.

A un grup li va dir que havia d’anar a l’altra sala i agafar UN objecte sense que se n’adonessin (l’altre grup no coneixia les instruccions donades al grup oposat). I a l’altre grup (el meu)ens va dir que recordéssim bé tot el què teníem perquè podrien passar coses. De seguida vam deduir que els altres ens vindrien a robar. I sense dir res, quan va venir l’altre grup a la nostra sala, els vam estar vigilant, mentre ells feien balls i percussió variada per distreure’ns, alhora que un d’ells robava un rellotge, per exemple. Tots ho vam veure però no vam dir res, i cada grup va tornar a la seva sala.

Llavors el moderador, que a partir d’aquell moment va anar improvisant, va dir que havíem de recuperar allò tant valuós que ens havien près, i que no era el rellotge… i que nosaltres també havíem d’agafar UNA cosa.

Vam acordar que allò més valuós que ens havien près era l’altra meitat de la colla (érem el subgrup romàntic) , i que mentre anàvem a buscar-los per convidar-los a venir a la nostra sala, un de nosaltres aniria per l’altra porta i agafaria un objecte (romàntic si, però robar l’objecte s’havia de fer!).

Però ai las! Quan l’altre grup va veure que els agafàvem de la mà per portar-los cap a l’altra sala, van començar a oposar resistència i la situació es va tensar, i molt! Hi va haver un forcejament considerable, i al veure que no volien venir, per evitar tensar encara més l’ambient, els vam deixar i vam tornar a la nostra sala…

p.d: en breu es publicarà la segona part.

Foto: Phillip Peleroyer, Paris Pillow Fight

Cal Cabreta

calcabreta

Allotjament Rural Independent – Cardona (Bages)

Telf. 606 629 483web

Camí de Tavèrnoles, Cardona

És una masia aïllada de pedra del segle XVIII situada al mig del bosc, actualment rehabilitada per fer turisme rural conservant al màxim la serva estructura i materials d’origen , la pedra i la fusta. La casa rural esta formada per 2 allotjaments independents per 8 / 10 persones cada un (3 habitacions).

Destaca: Zona de aparcament, terrassa coberta amb barbacoa, camp per jugar, piscina a l’estiu. A l’interior: 6 habitacions totes amb televisió, 4 d’elles amb bany, menjador, cuina totalment equipada, nevera, rentaplats, microones, rentadora , foc a terra, calefacció, TV., equip de musica, DVD, jocs de taula, ping-pong, sala a la planta baixa. Tovalloles y llençols inclosos. Llenya per la barbacoa i el foc a terra.

Nois normals, d’un barri de marroc

No cal recorre 15.000 quilòmetres per trobar una zona desconeguda, just a 1 hora de Ceuta, separada per menys de 15km de Gibraltar, hi ha la ciutat de Tetuan. I allà, el barri de Jamaa Mezwak; un barri marginal d’on van sortir cinc dels suïcides dels atemptats de Madrid.

El primer llargmetratge de Daniel Hernández, intenta donar una visió diferent d’aquest barri, després que tots els mitjans de comunicació l’estigmatitzessin com a niu de terroristes. L’equip de la pel·lícula va passar un any allà, i van triar tres personatges amb unes vides representatives del barri, que sense ser actors professionals, fan un bon paper.

Tota la pel·lícula, si bé sembla documental, és ficció; hi ha un guió i les preses es van assajar, repetir, recrear situacions… però sempre dóna la sensació d’estar immers en la vida d’aquest barri, en la vida d’aquests tres nois… amb un futur poc esperançador.

Veure Trailer i + info (tve)

En paraules del seu director, que va presentar dijous la pel·lícula a Barcelona, es tracta de mostrar les diferents veritats d’una mateixa realitat. Donar a conèixer com viuen i quin problema tenen realment aquests joves. El títol, “Nois normals” és l’expressió que es diu quan algun d’aquests nois comet un acte violent, i se sent la frase “és que era tant normal”… El director vol mostrar aquesta normalitat, són joves amb problemes i preocupacions com qualsevol altre.

I com a dada curiosa, diu la “llegenda” que els tres protagonistes van rebre un visat per poder assistir al Festival de Cinema de Sant Sebastián; els dos nois hi van anar i van ser rebuts com a estrelles però la noia va excusar-se dient que la seva família no li ho permetia i que no volia problemes, que no hi anava. Però al tornar a Marroc, els dos nois van explicar que la noia, havia aprofitat el visat per marxar a Europa i a hores d’ara, aprofitant aquesta oportunitat, déu estar buscant-se la vida en qualsevol país europeu.

La pel·lícula s’acaba d’estrenar, i és totalment recomanable!!

Playmobils per sempre

Tot i la recent mort del seu creador Han Beck, que vaig saber a través de la notícia a un diari de Berlín que em va sol·licitar permís per publicar-hi aquesta fotografia, espero que aquests petits personatges no morin mai. Hores i hores tirat per terra jugant amb aquests amics… i que encara hi jugaria si els tingués més aprop, però ara viuen a un altre poble i només els puc veure de tant en tant!

elrentaplats playmobil

Fotos: brotherxii, mandarinaverde, dollobserver, elrentaplats.

Sortim! indrets en primera persona

Sortim! és un nou blog  on es recullen aquells indrets  interessants, dels quals en volem conservar l’adreça i el telèfon per poder-hi tornar! Si a més a més pot servir a algú altre com a recomanació, doncs perfecte. I com diu el subtítol “en primera persona”, pretén recollir aquesta visió subjectiva i popular… de diferents espais (cafès, restaurants, bars, botigues, hotels, locals, etc.) de Barcelona o de qualsevol altre lloc.

Les tres darreres incorporacions són:

Taxidermista

Bar – Restaurant – Copes

Telf. 934124536 – web
Plaça Reial, 8 08002 Barcelona

La Botiga del taxidermista es va traslladar al número 8 de la Pl. Reial l’any 1926, on ocupava el soterrani, una planta baixa i un pis. Actualment és un modern bar – restaurant que a partir de les 12:00 de la nit es transforma en un modern bar de copes. Cuina curosa amb l’època de l’any, mediterrània, fresca i lleugera. Decoració interessant i preus acceptables.

Can Culleretes

Restaurant

C/ Quintana, 5 (entre C/ Ferran i Boqueria)
08002 Barcelona
Telf. 93 317 30 22 – 93 317 64 85 – web
Fax: 93 412 59 92

Fundat l’any 1786, Can Culleretes és, segons el Llibre Guinness dels Rècords, el restaurant més antic de Barcelona i el segon més antic d’Espanya. La popularitat d’aquest local no és gratuïta, sinó que s’ha anat forjant al llarg d’aquests anys i la seva clientela l’ha anat transmetent a través del boca-orella. A Can Culleretes podreu tastar plats tan típics de la cuina catalana com l’escudella, el civet de porc senglar, els canelons d’espinacs amb brandada de bacallà o la botifarra amb seques. Som al Barri Gòtic de Barcelona, al costat de les Rambles, a prop de la Plaça Reial i la Plaça Sant Jaume.

Rutabaobab Learning around the world
Akoranga Educación, tecnología y desarollo
Crowdfunding Sherpas