Doncs se’m va acudir entrar a una botiga de motos a preguntar preus de jaquetes. El dependent estava xerrant amb una noia que volia comprar uns guants, acompanyada per la seva mare.
El venedor explicava que feia dues setmanes un cotxe el va embastir i el va enviar (estant ell pràcticament parat arrencant d’un semàfor) al mig de la font de Gran via / Passeig de Gràcia i detallava on havien anat a parar les bambes i tot el què s’havia trencat. Però resulta que la noia acabava de tenir un accident amb la moto d’enduro i també s’havia trencat no sé què…

De fet, crec que les botigues d’accessoris no tenen fil musical sinó una radio connectada directament a les notícies del trànsit i d’accidents i així tens una sensació d’inseguretat que pot influir en la teva decisió, tot el dia la botiga té una remor de fons d’accidents…

Abans d’aquesta havia anat a una altra botiga, on tenien una jaqueta molt xula i clar, moooolt cara. Són molt cares. Llavors el venedor que et comença a explicar totes les virtuts fins que arriba el punt… “perquè clar, amb la teva seguretat no voldràs jugar, no?” que si aquesta té no sé què, que si això per l’esquena, els colzes, el Gore-Tex,… i ves sumant de 100 euros en 100 euros…

Tornant a l’altra botiga, es reprodueix el mateix… “clar és que es tracta de la teva seguretat, tu mateix eh… és que si caus, ni que portis un bon equip et pots fer mal, imagina’t si no el portes” Total que la necessitat ja està creada. Vaig tot el dia amb la moto amunt i avall i no me la puc jugar… necessito una jaqueta amb proteccions¿?

Val, ha aparegut “una necessitat” i ara cal donar-li resposta, però a quin preu? escatimaràs en la teva seguretat?? Juers quina responsabilitat… millor que no posi aquí les preguntes que et venen al cap… és igual… però si que et genera una certa sensació, si més no curiosa!!

Doncs res, que un cop la necessitat creada/infundada (com moltes que tenim) m’he comprat una jaqueta. Això si, si es tracta de la teva seguretat, no podem parlar de consumisme, eh, no,no, és per la teva seguretat… i no escatimis, eh! Allà tu!!

Sembla que aquest estiu serem uns quants que voltarem pel continent asiàtic.

Vas parlant amb la gent, ara uns, ara els altres, i tothom coneix algú que anirà a l’Índia aquest estiu o que hi ha anat fa molt poc; els de la feina del germà de no sé qui, una cosina de l’altre, els amics dels meus amics (que també són els meus amics), i així successivament. Quants més són al grup, més fàcil que algú o amic d’algun d’aquests conegui algú altre que hi ha anat… més divertit!!

També hi ha algú que sempre ha tingut les ganes d'anar-hi i ara té l’oportunitat de fer-ho, en un projecte molt interessant. Coneixerà un món nou i mil instants i sensacions per descobrir, i des d’aquí l’animo a que hi vagi.
Ànims, no tinguis por! ♪♪♪♪

I per anar coneixent una mica aquest territori llunyà, us deixo algunes fotografies. Al principi em va cridar molt l’atenció aquesta presentació però m’he acabat decidint per aquest vídeo de la regió del Rajasthan.

L’altre dia, caminant pel centre de Barcelona (c/Aragó amb Rbla. Catalunya) em van preguntar si tenia 3 minuts per una enquesta. Que són tres minuts?
A més, aquesta gent cobren a tant per entrevistat vàlid captat, i no és fàcil que la gent pari i dediqui un temps a contestar aquestes enquestes. Així que si no tinc pressa, doncs els hi dedico una estoneta.
Es tractava de provar un nou producte que volen treure al mercat, una espècie de magdalena farcida de xocolata, molt bona!! A canvi m’han donat un set de manicura¿? més cutre que els del tot a cien…

En la meva època de pluriempleo/estudiant (o encara hi soc??) vaig fer enquestes d’alarmes per les cases, i com que ningú obria la porta i molt menys concertava una entrevista perquè li passés un comercial, jo no cobrava… vaia feina!! Així que tot sigui per ajudar a la gent que treballa d’això!!

El senyor que seia al meu costat, quan ha vingut el supervisor i ha vist que tenia fills, li ha dit que no podia fer l’enquesta (i ja en portava la meitat) ja que necessitaven homes de 25 a 40 sense fills. I ell, indignat, ha dit que era publicista (per respondre l’enquesta tampoc pots estar relacionat amb el món de la publicitat) i tenia molts nets i que creia que tenia més coneixement de dolços i xocolates que molta gent sense fills… I és que algú dels captadors de fora el carrer, com que cobren per entrevistat, li deu haver dit, “va tu no tens fills i no treballes a la publicitat, d’acord?”

Però per desgràcia meva, al Porta de l’Àngel una altra senyora m’ha demanat participar… i aquí si que ha estat el “timo de l’estampeta”.

Una promoció d’aquests xiclets nous, 20 minuts davant d’un ordinador veient anuncis, contestant preguntes, perfil d’usuari mastegador de xiclets… i arriba un moment, que venen dues noies i diuen, no tu no menges xiclets a la feina, que ja en tenim, sinó “cuando viajo en transporte público” que encara ens en falten!!

Flipant, han anat guiant les meves respostes per complir els seus requisits i enllestir la feina. Evidentment, veient això, jo he omplert el test de l’ordinador amb els ulls tancats i sense ni llegir-ho, i penso escriure a l’empresa publicitària per explicar que si jo dedico 20 minuts per omplir l’enquesta, com a mínim no em prenguin el pèl a la cara. Després que en facin el què vulguin de l’enquesta però no allà davant!! “Nos falta una persona que coma chicles en el transporte público…” Serà un nou Mètode científic? ¿Estadístiques 2.0?

En fi, com deien aquells, muy profesionales!

La Colifata, un projecte que dóna veu a unes persones estigmatitzades socialment i que sempre se’ls hi ha girat l’esquena.
Manu Chao, entre d’altres, ha donat suport a aquesta iniciativa de portar al cine l’experiència d’aquest centre de Salut mental argentí, on van crear un programa de radio entre els malalts interns del centre (escoltar aquí).

“Fundada en 1991 por el psicólogo Alfredo Olivera, que según sus pacientes “está más loco que nosotros”, la emisora argentina Radio Colifata, terapia para que los presuntos locos del psiquiátrico Borda hablen a través de las ondas con los presuntos cuerdos, es un fenómeno internacional. “La locura es algo que toda persona lleva dentro”, afirma uno de estos seres inteligentes que se expresan por una radio que canaliza la locura y permite a los enfermos preguntarse “¿quién soy yo?”. Un documento inapreciable, jocoso a la vez que dramático.” La Vanguardia

Hi ha hagut certa polèmica per l’ús d’aquests pacients en l’anunci d’aquarius però com diu un responsable de l’hospital a La Vanguardia, “si es con cariño, bienvenidos los que nos dan voz”.

A Barcelona hi ha un projecte similar que es diu Radio Nicosia, però vull aprofitar des d’aquí per animar a una persona que té la oportunitat de viatjar a Argentina i conèixer i fer pràctiques en aquest centre, a que es compri els bitllets ja! i no s’ho pensi dues vegades, jejejeje 🙂

Bona diada de Sant Jordi

p.d: i aprofitant que avui fa un dia radiant, un record per aquells llocs del món on els núvols no deixen gaudir del sol (Zaire, Congo, Monrovia, Palestina, Baghdad, Fallujah, Jerusalem, Guinea-Bissau, Tibet,… rainin in Paradise, by Manu Chao)