Avui he dinat amb 9 persones que no coneixia de res; uns d'Anglaterra, uns de Bulgària, un de l'Índia, d'Holanda… Són d'aquelles situacions on es coneixen com a molt dues persones i els altres no, i hem de dinar junts (en el marc d'unes jornades a Madrid).

Per no estar tota l'hora en silenci, de seguida en surt un de graciós, animat o qui beu més vi, que comença a xerrar. També hi ha qui no sap parlar anglès però l'entén, i va rient sense dir res, i d'altres que van seguint la conversa i participant a mida que la copa de vi es va buidant i el cambrer la va reomplint (a la tarda no sé qui treballarà…).

Hem parlat de tot, des de l'estat de les obres de la Sagrada Família, la sequera de Catalunya o de jocs de la Wii (com veieu una conversa mooolt intel·lectual).

Però ha arribat el moment clau-filosòfic del dinar i per això ho explico aquí. Xerrant dels avions, les turbulències i els accidents aeris (tothom ha arribat en avió, entre ahir i avui).

I la pregunta directa ha estat: perquè hi ha armilles salvavides als avions, si a la pràctica és més dur i cruel morir congelat que morir ofegat?

Tenint en compte que si un avió cau al mig de l’oceà, és molt probable que l’aigua estigui freda, freda i és sabut per tothom que no aguantem gaire estona en remull-congelat. El dolor és més llarg, comencen al·lucinacions i tens més temps per patir i agonitzar. Ofegar-se ha de ser molt dur, però bàsicament és més ràpid.
Si hi ha casos, per sort no tots, que les ambulàncies triguen més de 45 minuts en arribar, imagina’t un vaixell de salvament al mig de l’oceà!!

Pot sonar una mica macabra parlar d’aquest tema però mira, ha sortit al mig de la conversa i el trobo interessant. Sobretot perquè és un tema prou complex com per anar-hi pensant. En una situació d’emergència no sabem com reaccionaríem, però si ja hi hem pensat una mica potser prenem una decisió que en un moment de calma vam considerar com la més adequada. Pensar o no pensar en la mort donaria per una altra història…

Així doncs, i perdoneu per la pregunta, en la remota i quasi infinita possibilitat que us trobéssiu en aquesta situació, us posaríeu l’armilla salvavides (amb la quasi seguretat de morir congelats) o preferiríeu morir ofegats?

Imatge Flickr CC

Lluna Antúnez va estrenar divendres passat al Canal 33 el Documental “Amb qui parlo?“, un reportatge impressionant que ens acosta a la vida d'una persona amb esquizofrènia. Els protagonistes del documental són la seva família, centrant-se en el seu pare. Un gran treball que penso que tothom hauria de veure.

El tràiler:

I si us ha semblat interessant, aquí el podeu veure sencer.

A més a més, avui a La Vanguardia en fan una molt bona crítica, felicitats Lluna!!

Esta película no es pequeña porque es de una gran lucidez generacional, no es un ajuste de cuentas, expresa amor sin reverencia, y hace pensar sobre los efectos de una educación sentimental.

Y sobre todo, consigue, en su sencillez, no participar de la euforia dominante sobre unos años de los que la nostalgia sólo muestra su faz más luminosa, sino a los que sucumbieron a sus contradicciones, como el padre de Lluna Antúnez, que aparece no como el retrato de un esquizofrénico, sino como la de un hombre aún no reencontrado ante el cual la realizadora se dispone a intentar comprender sus silencios. (llegir tota la crítica)

+ info del documental

Fa unes setmanes em vaig disposar a fer sabó, i quasi acabo sortint als telenotícies. Aquella experiència va cridar l’atenció d’una persona que s’hi dedica més professionalment (Blog Sambucus) i em va escriure per informar-me del procés i les seves dificultats.

Va deixar un comentari del blog sobre com fer sabó, i després d’intercanviar algunes informacions, em proposo tornar-ho a provar (a l’escola ens deien “fent i desfent es fa l’aprenent”).

A més a més, Sambucus acaba de publicar una entrada explicant la importància de fer les coses ben fetes, les propietats del sabó i el perill de la sosa càustica, que jo no havia tingut gaire en compte (o gens) i podia haver acabat en drama.

Ara tinc una recepta més fiable, bé, fiable del tot 🙂 i que si ho faig tot amb cura quedarà un bon sabó. Així que quan tingui una tarda lliure i tots els ingredients, m’hi poso. És evident que el preu dels ingredients no es pot comparar amb el del sabó de super, però la tarda d’artesania i el producte final, no es paguen ni amb MasterCard.

I compartiré amb vosaltres el secret d’una crema antiarrugues, que ens mostra Sambucus:

Una part de somriure,
tres parts de sentir-se bé en el propi cos,
vuit parts d'alegria de viure,
cinc parts de calma,
dues parts de saviesa,
barrejar-ho tot
i tindreu els millors components d'una crema antiarrugues.

Abdelhaï Sijelmassi

El Petit Príncep no para de viatjar, de fet, forma part de la seva pròpia existència. Viu en un conte on hi passa de tot, coses boniques i coses que no ho són tant. Però sempre somriu, amb la seva innocència i obert a tot el què l’envolta.

Durant els seus viatges, visita països llunyans, personatges surrealistes i animals i plantes estranyes fins i tot més humans que algunes persones. De cada visita en treu conclusions, coneix gent molt interessant, aprèn i descobreix coses noves, fa un pas endavant.

S’acaba de conèixer la identitat del pilot alemany que l’any 1944 va matar Antoine de Saint-Exupéry, el pare d’en Petit Príncep. Es tracta d’un home de 88 anys que de petit llegia els llibres de qui va acabar sent, sense voler-ho, la seva víctima

Suposo que el següent viatge que faria el Petit Príncep seria al país d’aquest pilot i seria interessant llegir quina conversa tindria amb un personatge estrany, pilot com ho havia estat el seu pare, però que havia acabat amb la seva vida.

– “Yo disparé al avión de Saint-Exupéry”

– “Un aviador Alemán reconoce haber derribado el avión de Saint-Exupéry”
p.d: en els comentaris a la notícia hi ha opinions per a tots els gustos

Ja n’havia parlat i estava pendent. Dilluns era dia tranquil, visita al CCCB per veure el treball de Gervasio Sánchez Vides Minades.

10 anys després, el fotògraf torna a visitar aquelles persones víctimes de les mines (de l’Afganistan, Bòsnia, Moçambic, el Salvador, Nicaragua, Cambodja o Angola) que havia fotografiat i ara n’explica la seva evolució. Realment impactant tot el què suposa un país minat, sobretot pels més febles.

També fa 10 anys que es va signar el tractat d’Ottawa tot i que EUA, Xina, Rússia, Índia, Cuba, Egipte i d’altres no l’han signat i segueixen fabricant aquestes armes.

Però els que s’hi ha afegit, i que antigament n’havien fabricat i exportat, ara no donen ni el 10% del total que es necessita per a les víctimes i desminar els territoris. Una víctima, si ha tingut la sort de sobreviure, haurà de canviar de pròtesi unes 25 vegades durant la seva vida. Un cost impossible d’assumir en la majoria d’aquests països on encara hi ha mines. No hi ha una voluntat ferma d’erradicar-ho, al no afectar-nos directament i ser tant car (construir la mina = 3 €, localitzar-ne una i desactivar-la = 750€). És més fàcil girar la vista cap a un altre costat.

M’ha agradat, malgrat tot, veure un pare amb una nena de 8 anys, com l’edat de molts dels protagonistes quan els va esclatar la mina. I és que crec que tots els nens i nenes l’haurien de veure perquè això pugui canviar algun dia. Al ritme actual, es trigaran més de 1000 anys (mil anys) en desminar tots els territoris, si és que no se’n posen de nous (ja que alguns països no ha signat el tractat d’Ottawa).

L’exposició estarà oberta fins al 13 d’abril. Si teniu l’oportunitat i interès visiteu-la, és gratuïta i oberta d’11 a 20h (dilluns tancat). No us deixarà indiferents. El món és de tots i en som responsables.

Actualitzat (7/4/2007): Informe 2007 de la Campanya Internacional per la Prohibició de les Mines Terrestres sobre la situació de les mines al món

Mines i Bombes: Vides destrossades II

I fins al dia 6 d’abril es podrà veure al Vestíbul de la parada de Metro d’Universitat l’exposició Barcelona Bombardejada en record a les víctimes dels bombardejos de la ciutat de Barcelona l’any 1938, quan Mussolini donà suport a Franco i va descarregar tota la seva artilleria sobre la població civil de Barcelona, en el què va ser un dels bombardejos més cruels de la història fins llavors. Com expliquen a l’exposició (hi ha una persona encarregada de comentar i explicar la història) va marcar un punt d’inflicció a nivell mundial del tipus de guerres. Fins llavors eren entre Exèrcits, i des d’aquest bombardeig la població civil comença a ser un clar objectiu de moltes guerres.
En aquest cas es tractava de saturar la ciutat de bombardejos, sense donar treva a apagar incendis, recollir malalts o córrer a protegir-se.

I és que el pare de la meva àvia (avi del meu pare i per tant el meu besavi), quan corrien a refugiar-se sota el metro (lloc on la gent que va perdre la casa hi va haver de viure), va sortir al carrer a veure què havia passat i un segon atac el va impactar de ple. El va matar. En conservo la curiositat i l’observació pel què ens envolta.

L’exposició coincideix amb la projecció de la pel·lícula “Mirant el cel”, i si teniu temps, doneu-hi un cop d’ull, val la pena per refrescar la memòria.

+ Barcelona revive sus tres peores días

Feia anys que no passava tant de temps desconnectat, sense tv, sense radio, sense diaris… i sense internet!! No ho he trobat a faltar.

Uns dies per la Vall d’Aosta i el Mont Blanc, deixo que les imatges parlin per mi…

Volia afegir una altra notícia interessant¿? que van anunciar diumenge 9 de març a la secció d’esports del Telenotícies de TV3. S’ha celebrat el campionat del món de motociclisme a Qatar, a un circuit preparat per córrer de nit, amb una il·luminació que semblava que fos de dia.

Espectacular? Si, molt!

Calia? Home… si més no energèticament és discutible. Però que de cara a l’any que ve pensin en posar calefacció a tot el circuit, ja ho trobo excessiu. De dia estan a 40 graus i de nit a 20 (normal, és una zona àrida-desèrtica) i aquesta variació pot causar dificultats d’estratègies; si de dia entrenes d’una manera a 40 graus a la nit has de modificar el comportament per adapatar-te al nou asfalt. Solució, córrer de dia? No, calefectar la pista; som-hi que no ve d’aquí!!

I per donar un bri d’esperança i aportar alguna cosa que si que podem fer, he rebut la informació que havia sol·licitat sobre la Banca ètica, concretament de Triodos Banc. Es tracta de saber i poder decidir que vols que es facin amb els beneficis que genera. D’entrada ells destinen dels seus beneficis un 0,7% del teu capital, i alhora et permeten triar què en vols fer del rendiment que n’obtens tu (destinar diferents percentatges a diferents organitzacions no governamentals, ecologistes i pels drets humans).

“Quan els alumnes d'una escola van preguntar a Esteban Barroso, director general de Triodos Bank a Espanya, què era això de Triodos, va posar com a exemple la tradicional caixa forta on no es veu el que hi ha dins: “Doncs ara imagineu-vos que, en el cas de Triodos Bank, la caixa forta és igual de forta, però de vidre blindat, i que tu pots veure tot el que hi passa”. Llegir tota l’entrevista i la notícia a Canal Solidari

Comprar localment, un altre aspecte del món que m’agradaria.
L’altre dia a la fruiteria vaig veure (sovint m’hi fixo molt en les coses) que anunciaven la procedència de cada producte. Havia sentit que seria obligatori, igual que a les peixeteries, etc. però encara no ho havia vist. Total que ara a cada producte hi posa el preu i l’origen.

Si ells fan “l’esfor甿? de posar-ho, doncs ara depèn de nosaltres triar d’on volem comprar. No cal pensar-hi massa, però si comprem productes propers, s’eviten transports internacionals que mica en mica ajuden a contaminar i destruir el planeta. No sempre podem triar l’origen, hi ha fruiteries que per exemple no tenen hortalisses catalanes i les porten totes d’Almeria, per tant no hi podem fer. No proposo ser estricte en tot, ni pesat, ni maniàtic. Simplement que si en determinades situacions hi penses un segon, un petit gest (de moltes persones) pot suposar alguna cosa.

He comprat:
Peres de Lleida
Taronges de València
Carxofes del Prat
Carbassó d’Almeria
Plàtans de Canàries
Enciam d’Almeria

I és que abans em feia gràcia comprar els plàtans de Sudamèrica, per la simpatia vers aquest continent, però com que bàsicament es tracta d'exportadors i multinacionals, explotant treballadors i petits productors d'allà, al final prefereixo els d'aquí…

I si també reciclem, llavors ja perfecte!!! I és que l’altre dia (21 de febrer) al Matí de Catalunya Radio resolien dubtes sobre on tirar cada cosa.

powered by ODEO

Crec que per avui n’hi ha prou, no us vull atabalar més!!

Disfruteu de les vacances 🙂

– El món que no vull I