Quasi sempre les visites a Cal Notari són per situacions extraordinàries; poden ser bones, quasi mai, o per algun fet no desitjat. Això si, per quasi tot cal una acta notarial i no hi ha més remei que visitar-los.
Que una gran família s’hagi de citar a cal notari no tindria res d’extraordinari si no fos perquè tots, tots, tots estaven d’acord i ben avinguts amb els tràmits a realitzar. I és que s’expliquen tantes anècdotes i llegendes urbanes de merders a Cal Notari que aquest cas era tot el contrari.
Ens vam reunir tota la família, que som molts: tiets, cosins, germans, pares, sobrevinguts… per anar en massa a signar uns papers. Ens ho prenem com una excursió d’escola i pels carrers de Barcelona fem broma i correm com si tinguéssim 10 anys… aquestes tietes!
🙂
A Cal Notari no disminueix el bon humor, al contrari. Cada etapa del llarg i complex procés és un fart de riure. Tot tant protocol·litzat, tant formal, tant ben ordenat… ens fa riure a tots constantment (érem unes 15 persones en un despatx normalet, més els que no hi eren, que vam trobar molt a faltar).
Aquest notari era un crack, amb el seu accent balear, anava parlant pausadament, llegint tots els documents i enllaçant-los de forma lògica i clara perquè no ens perdéssim; “I com que aquestes persones amb nom i cognom tal, número de Dni tal (oi que sí que ets tu?) accepten això, llavors aquestes altres es converteixen en… i per tant autoritzen que…” molt ben explicat. Tot molt clar! Però llarg, llarg. Clar, si ha de dir el nom de cadascú, comprovar el dni, mirar-te al ulls (si, si, d’entrada ja confio en que els que esteu aquí sou vosaltres)… la cosa es va anar allargant… les cadires s’anaven encongint, ara gira cap aquí, ara gira cap allà, ara aguanta que no t’adormis…
I a més a més els poders. Els que no havien pogut venir, perquè estan escampats pel món, havien fet una altra acta notarial per donar poders a un familiar i que aquest signés en nom d’ells. I també en veu alta calia repassar aquestes actes notarials i donar fe que els familiars signarien en nom d’aquests… un festival!!
Al final, el notari estava ja tant tens, que es va aturar, ens va explicar un parell d’anècdotes i llavors ja no va parar de riure i s’animava sol, rient, explicant històries… ja havien marxat tots els treballadors i no quedava ni l’apuntador. Però la feina estava feta.
Evidentment tots trobàvem a faltar a la persona que ens havia portat allà, però segur que estaria molt content de veure amb quin humor i que ben avinguts vam passar aquella tarda burocràtica, que va acabar amb un sopar “tu portes això i jo porto això altre”
;)
;)
