Moltes hores a la carretera, moltes hores sense dormir, amics, bons amics, molt riure, molt riure, una mica de festa, una mica d’aventura extrema, bon menjar, bon beure, i una mica de cansament
🙂

Suposo que alguns no heu pogut dormir esperant la crònica de la tornada. De fet nosaltres hem dormit molt poc i abans de fer-ho us explico el què ha passat perquè té tela. A l’Àfrica es viuen moltes aventures, i anant sol es viuen d’una manera determinada. Però voltant per aquí prop també se’n poden viure, i si ets un grup, al final passa diferent. I us ho explico tot després que hagi passat, com sempre! Potser és una crònica una mica llarg, però és que ha donat de si això… podeu fer etapes…

Vam sortir de Barcelona a la matinada, després de veure un programa de tv en directe, ja que el copilot treballava fent el programa i l'havíem d’esperar. Sortim de BCN el càmera, el que havia de conèixer la noia i jo.
Arribem a Vilafranca i la resta de la comitiva que han descobert un nou pub, s’estaven congelant dins d’un cotxe a l’estació de tren, perquè el bar ja havia tancat feia mitja hora. Brindem per l’aniversari d’un de nosaltres, la liem una mica i pugem tots a la furgoneta. Fa molt fred i hi ha llocs amb molta boira, però ens anem tornant els tres conductors “oficials” i arribem a Ciudad Real a les 11 del matí. Alguns no hem dormit en tota la nit, el pilot/copilot dj no ho permetia… d’altres són marmotes i han dormit tot el viatge…

Com que l’hotel no ens pot acollir fins a les 12, deixem les bosses i anem a voltar pel centre. Encara no tenim notícies de la NOIA, sap que estem allà però encara no han quedat… no pressing… tapes a la plaça de l’ajuntament, on hi ha un rellotge de cucú gegant, enlloc de campanar, d’on en surt el Cervantes, el Sancho Panza i el Quijote fent una performance musical a les hores en punt. Anem cap a l’hotel a dormir una estona, la nit pot ser llarga… (i ho va ser, més del què pensàvem!!!)

Ens despertem amb la mala notícia de que s’ha mort la tieta de la NOIA, però ens diu que ens vindrà a veure una estona, juers quina mala coincidència…

La senyora de la recepció, que tenia un gosset d’aquests que com va dir algú serviria de mopa, patina molt quan després d’entrevistar-la i dir-li que som de Barcelona, diu “Anda, pues sois bien majos por ser… (Catalanes???)” en fi…

Més tapes, més vi, més tapes… està tant bé això de que amb cada copa et posin tapes que el sopar s’allarga més de tres hores… i amb l’excusa de que li compràvem uns pastissets per la dona d’un, sorprenem al que feia anys amb pastissets i espelmes!!!

La NOIA ens diu que sortirà una estona i quedem a un bar. A Ciudad Real el botellón està permès a una àrea i és espectacular la festa i l’ambient “callejero” que hi ha un dissabte; brutal!!!

Portem una càmera de vídeo “professional” i fem entrevistes pel carrer… algú se li ha acudit preguntar: “Sabe que la iglesia va a prohibir el uso de la minifalda, ¿Usted que opina?” i no parem de riure i conèixer gent. Al bar La Rue també la liem i els hi gravem troços per la seva web, fem més entrevistes, ballem, coneixem a més gent,… i la NOIA que va amb uns altres amics ens aconsella que seguim la festa a un altre lloc, una discoteca més gran, La última estación. Entrem i el càmera es queda una estona xerrant amb els porters, ja que a aquests no els hi fa gràcia la càmera i no li permetran gravar dins del local. Ens quedem prop de la porta, està molt ple.

Quan ja estàvem ballant i en ple ambient sentim tres detonacions i pensem que és una mica fort tirar petardos dins la discoteca però potser és una performance. Però la performance continua quan entren dos porters, un es queda dret contra la paret amb un tret al braç i l’altre cau a terra davant nostre amb el ventre foradat i un altre tret al braç. UN TIROTEIG A LA PORTA DE LA DISCOTECA!!!! Al principi ningú no sabia què passava semblava una peli macabra: els cambrers i els porters corrien d’un costat a l’altre, la música no afluixava… el porter per allà terra, i si el budells tenen forma/color de crani però més grans, a ell li sortien del tamany d’un paquet d’arròs pel costat (no dono més detalls ni de sang ni res, però més d’un ha tornat amb les sabates esquitxades); telaaaaaa!!!

L’ambulància va trigar més de 15 minuts i tothom seguia dins, ningú sabia què passava a fora, ningú ens deia res… només esperàvem. Però tampoc li feien res al segurata de terra… ni li tapaven la ferida ni res… la gent per allà al mig, d’altres histèrica corrents, noies plorant i trucant per telèfon… juers!!! La noia del guardarropia no donava l’abast i estava a punt del col·lapse nerviós. La vam tranquil·litzar una mica i que anés fent…

Estàvem just davant de la porta, ho veiem tot a primera fila… per sort la discoteca, com molts locals de la ciutat, pel fred tenen un rebedor amb doble porta, que si no el de l’escopeta entra fins a dins i escampa perdigonades per tothom… uiuiuiu aiaiaiaia
🙁

Va arribar l’ambulància, i van desallotjar la sala per una entrada lateral i el merder per sortir va ser espectacular, sort que no era un incendi… A fora, doncs, us ho podeu imaginar… el carrer ple fins la bandera de gent, policies, ambulàncies, plors, crits, comentaris… buffff….

Nosaltres hem voltat bastant i a Igualada, fa uns quants anys, era l’època de les baralles, però veure un tiroteig… mmm… no ho recordo, no!!

Quan ens vam reagrupar a fora i mig tornant en si, vam entrar a un altre local… i tot i que vam estar ballant una estona l’ambient ja no era el mateix… la NOIA ja havia de marxar, nosaltres estàvem molt cansats i vam aguantar una estona més i prou…

En aquest blog en fan la crònica i altra gent comenta la seva experiència, pels que al principi us pensàveu que fèiem conya… No era la meva intenció fer la crònica d’aquest succés, ni molt menys ens podíem imaginar una cosa així, però ha passat, ho hem viscut i per sort us ho podem explicar sense més…

Després cap a l’hotel, a dormir poques hores perquè la furgoneta s’ha de retornar abans de les 20:00 i amb el dipòsit buit (nova normativa). Total que a les 11 ja sortíem de Ciudad Real, i carretera i manta. Molt riure durant tot el viatge… això d’anar 7 dins una furgoneta dóna molt de si… Parada a una àrea de servei de València a dinar i seguim. Anem coneixent, saludant i filmant gent d’altres cotxes, autobusos, camions, com nens petits, no parem de riure, tot i que de tant en tant surt el tema del tiroteig i el millor és prendre-s’ho amb bon humor.

Arribem a Barcelona a les 19:50, amb la llum de reserva des de feia estona i una ratllada al vidre que ens van fer sense adonar-nos-en i que ens fa patir per si ens la fan pagar… No diuen res, tot en hora,… acaba el viatge!

Increïble com per una equivocació en marcar un número de telèfon la història s’embolica llogant una furgoneta, anant a parar a Ciudad Real, preveien

t un cap de setmana intens, poques hores de dormir i moltes hores a la carretera, i que s’hi ha afegit la història del tiroteig… Jejejeje i el què ha passat o no amb la NOIA doncs… ho guardem pels dos implicats… de moment s’han conegut, i ells diran!
🙂

ACTUALITZAT: Tot i que en un comentari ja se'l donava per mort, no era cert… Déu n'hi do… Altres comentaris del què va passar…

ACTUALITZAT 2: Em truquen que està sortint en directe a Antena 3 i sembla que no està mort… la gent ja comença a opinar massa ràpid…

La notícia als diaris:
– El Día de Ciudad Real (2a edició)(3a edició)
– Público.es
– La Región
– Lanza Digital
– Terra

Us poso en situació: al gimnàs, els nois tenim la costum d’aprofitar la dutxa per afeitar-nos, ja que hi ha una llegenda urbana (certa o no, a mi em funciona) que diu que afeitar-se després de dutxar-se va millor perquè l’aigua calenta obre els poros de la pell i tal… total que com d’altres dies portava a la mà el gel d’afeitar (que una altra llegenda urbana/marketing), gillete diu que és millor que l’escuma, ja que impregna millor la pell, blablabla Total que un noi de 1,90, musculat musculat musculat, i que anava mig despullat per allà, s’ha encongit, encongit, encongit perquè s’havia deixat la seva escuma i només tenia la cutxilla, tenia barba de tres dies i suposo que tenia una cita/sopar important… total que una de les persones més grosses i fortes que he vist, es veu encongit i avergonyit per demanar-me si li puc deixar el gel, i que ho sent molt, que s’ha deixat la seva, però clar… i ara que farà… Tranquil home, no passa res, jajajaja a mi vergonya no me’n faria cap ni una i per tant entenc la seva situació i li deixo encantat… en el fons som humans 🙂

I una altra situació curiosa va ser a la botiga de recanvis de cotxe, quan havia de comprar unes cadenes pel cotxe que porto ara per anar a la Vall d’Aran previngut. Les botigues de recanvis de cotxes són un microcosmos molt específic. No sé, la gent que m’hi he trobat generalment és poc simpàtic, es saben els catàlegs de memòria, però poc disposada a posar-se a la pell de l’altre (que no es coneix el nom de la peça que subjecta no sé què).

Tot i que em considero apanyat i manetes, aquestes botigues em superen: “oh, és que si no sap la mida del pas de rosca…” “I quina referència té?” “¿i el número de bastidor no l'ha portat?” “És que així no podrem saber mai la peça, eh, que n’hi ha de molts tipus…”

Com deia, soc previsor però per molt previsor que siguis i prenguis totes les mides (del dret i del revés) sempre ells es treuen un as de la màniga i patam, et pregunten una cosa que no saps, i au, hauràs de tornar un altre dia.

Total que jo ja portava anotats en un paper totes les mides de la roda, 185, 65, 14 i no hi ha hagut cap problema. Prova superada!! Però la sorpresa ha estat quan després de pagar el senyor que altres dies és poc simpàtic i em fa tornar perquè falta una mida o referència, avui m’ha portat uns guants de pell, i m’ha dit “aquests te’ls regalo perquè els que van aquí dins és com si no hi fossin” i m’ha picat l’ullet!!!

Doncs això… res estrany, el dia a dia… mentre el virus de la panxa m'aixafa (ja he rebut diagnòstic telefònic del meu metge de capçalera, confirmant que és la passa que té tothom) escric aquí una estona.

Aquesta és una història peculiar que pot ser veritat, pot ser imaginada…

Tot comença una nit, quan un amic estava acabant un projecte a la feina. Envia un sms als seus amics, avisant que se li ha fet tard i que no arribarà al sopar que havien quedat…

De sobte, reb un missatge dient alguna cosa així com “Perdona, pero creo que te has equivocado de destinatario. Si era urgente sepas que no lo ha recibido quien lo tenía que recibir”. L’amic, educadament, contesta donant les gràcies per haver avisat, “molt amable per part teva”.

Tres dies després, aquest amic reb un altre sms dient alguna cosa així com “por curiosidad, de dónde eres? Yo soy una chica, me llamo NOIA, tengo NN años y soy de Ciudad Real”. Ups! I l’amic contesta amb la seva descripció/presentació.

Passats un dies, mentre sopàvem un munt d’amics junts i entre altres coses hi havia força vi, algú va començar a dir que calia anar a Ciudad Real, que potser era el destí i calia conèixer aquella noia, que els trens no passen gaire sovint (i últimament menys), i mig en broma mig en serio, amb unes consultes a internet i uns quants gots més de vi, va acabar quallant la idea que llogàvem una furgoneta i cap a Ciudad Real. No pretenm rememorar la Caravana de Plan ni res semblant, però té certa gràcia.

Però com que un del grup treballa fins tard haurem de sortir divendres de nit, comptant arribar allà dissabte al matí. No sabem si finalment acabarem a Ciudad Real o a un altre lloc… no sabem res més de la NOIA i no sabem què passarà… alguns tenen dubtes, altres ja estan nerviosos i fa dies que dormen fatal…

És cert que aquesta història té un percentatge molt elevat d’irracionalitat, però quan tothom fa coses irracionals sense solta ni volta, ara que es proposa fer-ne una només s’ho miren de forma racional…. És cert que van sorgint dificultats (la limitació de quilòmetres en el lloguer de la furgoneta, que potser ens obliga a fer els últims 30 km a peu… l’hora que l’haurem de tornar, les hores de distància, l’allotjament,…) però per això s’improvitza, per veure què passa!!!

Però si que sabem que oportunitats així n’hi ha poques i compartir uns dies el reduït espai d’una furgoneta amb bons amics, voltant món, celebrant un aniversari i passant-ho bé, no es paga ni amb Mastercard.

en fi… ja us explicarem com i on acaba tot això.

Després de conduir durant 25 dies una mitjana de 7 hores al dia, ja ho trobava a faltar, així que cap amunt… 5 hores més i a la sempre acollidora Val d’Aran, amb la seva gent i el seu entorn.

Dies de desconnexió i tranquil·litat. Retrobar bons amics a la sempre acollidora casa d’en Joan, Joanes i l'Albert, rebut amb un sopar d'honor, jejeje. Recórrer Beret, Orri, Lluís Arias, Mirador…. Tarda tranquil·la i de nou sopar excel·lent fet a casa.

Espectadors exclusius (quasi no hi havia ningú) al Campionat de Catalunya de Telemark, i algunes fotos… i després la ruta de Montgarri, entre el riu i el bosc nevat, amb un sol impressionant i cel serè tot el dia…
De nou tarda tranquil·la, el sopar que supera el dels altres dies i mooolt bon rotllo… Es va acabar l'ampolla de Cassis!!

Res millor que llevar-se el diumenge tranquil·lament i disfrutar del poc temps que els hi queda als banys termals naturals d’Arties, ja que el famós arquitecte del Palau St. Jordi té previst construir-hi un Macro Rural¿? Spa… brrrrrrrrr.

I sobretot destacar una iniciativa solidaria en la que hem participat, d'una zona que pot tenir l'etiqueta d'elitista (veure foto borjamaris), però on també hi viuen persones. En Max és un jove argentí que treballa a la Vall i ha tingut una malaltia neurològica greu. Està a Vall d'Hebrón i com que ell està aquí sol i la seva mare no té diners per viatjar de Sudamerica aquí, estan recollint-ne per poder-los ajudar. Tota la Vall (o una bona part per no exagerar) s'hi ha volcat amb cartells a les botigues, fanals, arbres… i finalment la pròpia estació hi participa.

Us deixo algunes fotos dels millors moments, que espero us facin arribar una mica de calma i tranquil·litat, aloha spirit
🙂

Per cert, la cita del final de la pel·lícula que comentava fa uns dies és:

“La felicitat només és real quan és compartida”

Quan l’aigua es va filtrant poc a poc, de manera quasi imperceptible, els fonaments es tornen més inestables, comencen a trontollar i l’estructura, tot i que molt ferma, se’n comença a ressentir.

La muntanya, la tranquil·litat, pau i silenci però alhora duresa, força i potència, sempre t’acollirà amb els braços oberts, disposada a escoltar-te i donar-te tot el què té.

Així doncs, per donar temps a que l’estructura es torni a assentar, res millor que desconnectar i passar la nit al ras al mig d’un refugi a 15 sota zero; cap a Montgarri !!

ALOHA SPIRIT

Carregant les piles, segona edició

De l’aventura amb el gos vaig aprendre un munt de coses, mira per on! Entre elles a no fer el boig quan no toca.
😉

Però és que això de tenir un gos és tot un món!!

Hi ha la botiga Mr. Guau, al c/Aribau, que hi venen de tot, de tot, de tot! “I ja tens la joguina? I ja li has comprat llaminadures o premis? I els plats del menjar, si compres els de plàstic, que això si, eh són més baratets, d’aquí dos dies quan te’l hagi trencat, n’hauràs de venir a buscar uns altres. Millor que agafis els d’alumini anti-vuelco. I el menjar, n’hi ha de molts preus, jo si fos de tu no agafaria de categoria inferior a aquest… és una mica més car però al ser un gos jove necessita menjar bé!”

El raspall pel pèl agafa aquest, de pues d’alumini però que no li fan mal a la pell…” en fi, sort que portava el carro de la compra!!

També hi ha les relacions o no, que s’estableixen antre els passejants de gossos. Perquè com en la vida mateixa, ni que sigui un sub-món, es reprodueixen escenes iguals. Alguns ni et miren, només al gos de reüll (“mira que prim, segur que no li donen prou menjar”) o que et pregunten coses sense importar la resposta… D’altres no deixen que el seu gos s’atansi al teu, això que fan d’olorar-se. Però en canvi d’altres si, tenen un gos amb molt mal geni, que no para de bordar i deixen que atabali al teu, a tu i a tothom qui s’ho mira. I també hi ha gent que deixa que s’acostin i a més a més ell/a comença a xerrar pels descosits explicant la vida del seu gos, preguntant per la del teu…
I llavors dius, ja que surto a passejar, aprofito i vaig a comprar el pa. Però clar, algunes botigues tenen un cartell que posa prohibit gossos, que només t’hi fixes i t’afecta quan en portes un, perquè a aquest forn feia anys que hi anava… Però clar, des de la porta has de cridar el què vols, una noia molt amable t’ho porta li pagues i va fent viatges per tornar el canvi, etc. Em va semblar excessiu i no ho vaig tornar a fer.

Com us dic, és tot un món, que per sort o per desgràcia n’he sortit a temps.

I per animalades relaxants us deixo aquest vídeo de les profunditats del Pacífic, amb la col·laboració de l’Steve.

Freegan és un nou moviment que s’origina a Nova York com a resposta a la societat consumista en la que vivim i que pretén posar el fre en alguns aspectes i plantejar-se les coses de manera diferent. Amb les noves impressions i vivències des de l’Àfrica és un bon moment per parar-hi a pensar.

Se denomina freegan a gente que emplea estrategias alternativas para vivir, basadas en una participación limitada en la economía convencional, y en un mínimo consumo de recursos.

Los Freegans abogan por la comunidad, la generosidad, la conciencia social, la libertad, la cooperación y el compartir en oposición a la sociedad basada en el materialismo, la apatía social, la competición , la conformidad y la codicia.

Si el coachsurfing ja és una forma d’obrir-se al món i compartir, aquest moviment pretén implicar-s’hi en tots els àmbits de les nostres vides. És una opció interessant, que en la mesura del possible ens pot anar ajudant a fer un món millor.

Altres campanyes, com la que proposa el meu amic Mortiz a través d’independentlondon.com de comprar localment, en petits comerços, botigues de barri…

O la campanya contra l’ús indiscriminat de les bosses de plàstic.

I què me’n dieu d’una botiga d’alimentació, productes de neteja, decoració… on es ven tot sense empaquetar. Tu t’has de portar les bosses, les ampolles, gerres… i a més a més tot el què s’hi ven és de proveïdors locals o comerç just. Via Silenci!

Local to Global. It’s a two way street.
Be Independent.

font Freegan

Avui hem pogut anar a veure la pel·lícula “Into the wild” (hacia rutas salvajes) que m’interessava per la bona crítica i per l’argument; basada en un fet real i el llibre de Jon Krakauer, on un noi jove que després de la Universitat es ratlla de la vida i decideix fer un viatge… finalment acaba a Alaska enfrontant-se i convivint en solitari amb la naturalesa. Per cert, molt ben trobada la cita que obre la pel·lícula!!

Tot i durar dues hores i vint, no es fa gens llarga; amb flaixbacs constants que va construint un conjunt d’històries.

La frase final que escriu el protagonista, ben bé al final, en un llibre, resumeix molt bé la conclusió a la que arriba. Una conclusió impactant que vaig descobrir aquest estiu a Hawaii; Així és la vida!! El primer/a que la trobi, que l'escrigui als comentaris!!

Doncs no us la perdeu; ha guanyat el globus d’or a la millor cançó original (ah, que no he parlat de la banda sonora!! Doncs… GENIAL!!) i nominada als Òscars (millor actor secundari).

+ frases de la pel·lícula

… però avui m'hi he sentit una mica.

Sortint del Bonpreu m’he trobat una cartera a terra, plena de targetes, carnets i documents. Potser si hi haguessin 6000 euros, hagués tingut un dilema moral, però no hi havia ni un cèntim.

He entrat a una porteria de l’edifici d’oficines que hi ha davant per si la portera en coneixia al propietari. Ni idea.

He entrat a l'edifici del costat, una important multinacional elèctrica.

De seguida la secretaria ha mobilitzat a tot el personal, un cop ha comprovat que el propietari de la cartera no constava en el seu arxiu de treballadors.

Ells s'han quedat sorpresos i esmaperduts que un noi entrés allà amb la barra de pa i una garrafa de lleixiu, amb la intenció de retornar una cartera.

Però més gran ha estat la meva sorpresa al veure com uns executius deixaven la reunió per intentar localitzar al propietari. Amb l'adreça del dni han trucat a telefònica i han posat l'altaveu (portera, secretaria, segurata, sra. de la neteja, comercials, jo…) tots escoltant “por este nombre no me viene nada, y como usted sabrá por la nueva ley de protección de datos no le puedo proporcionar el numero de un nombre al azar” i li han donat el telf. de l'empresa que constava a aquella direcció.

El noi q ha contestat des d'aquella empresa deia que el propietari de la cartera deu viure a l'edifici de vivendes que hi ha sobre l'empresa. Total que han quedat que ell l'avisarà i li guarden la cartera aquí.
Així que jo, després de tres quarts d’hora de gestions he tornat cap a casa.

I al vespre m’ha trucat el Jordi, propietari de la cartera, mooolt agraït pel favor que li havia fet. Li havien robat a balmes/valència i ja estava a la comissaria dels mossos denunciant l'atracament, quan l'ha trucat la seva dona després que els de le'mpresa de sota casa seva els avisessesin. Jo patia per si es pensava que era jo qui li havia fotut els calers (que ja em va passar un cop), però no era el cas perquè l'havien atracat.

Estava tant content i agraït que m'ha transmès molta energia. I a mi, com deia l'altre dia, m'ha costat molt poc ajudar-lo 🙂

Però és que després, he anat anar al cine (amb unes entrades de la radio) me’n sobrava una i la he regalat als nois de darrera, que també han quedat ben parats “Ens regales una entrada així perquè si?” Doncs SI, disfruteu-la! ;).

O sigui que sense fer res excepcional, en menys de 24 hores, a dues persones els hi ha caigut un àngel del cel 🙂