Acostumar l’oïda a tot tipus de música és un sa exercici, i fa un temps em van obrir la curiositat per la música clàssica de manera natural, sense obligacions ni presses. Ha mort Lucciano Pavarotti, qui amb una interpretació com aquesta, pot conquistar i atrapar qualsevol persona (fins i tot als desconeixedors o aversius d’aquest estil musical).

L’altre dia em van explicar la força que té la música per moure emocions i sensacions, i és per això que fa unes setmanes ho comentava i ho estava vivint jo mateix. En situacions normals no en som conscients però en moments especials la música realment ho pot moure tot, sacsejar qualsevol cosa… és que hi ha cada lletra!!!

Com alguns haureu notat, últimament al blog hi ha entrades més surrealistes, que simplement expressen el meu estat d’ànim. I per no carregar-ho massa o ser pesat en aquest sentit, n’he fet un altre només per això. Hi ha l'enllaç i les entrades més recents al menú de la dreta d'aquest blog. Fotografies, imatges, vídeos, poemes, música, sensacions… i n s t a n t s

Turandot – Nessun dorma

Nessun dorma, nessun dorma!
Tu pure, o principessa,
Nella tua fredda stanza,
Guardi le stelle
Che tremano damore e di speranza.
Ma il mio mistero e chiuso in me,
Il nome mio nessun sapra!
No, no, sulla tua bocca lo diro
Quando la luce splendera!
Ed il mio bacio scioglier il silenzio
Che ti fa mia!
(il nome suo nessun sapr!
E noi dovrem, ahime, morir!)
Dilegua, o notte! tramontate, stelle!
Allalba vincero! no one sleeps! no one sleeps!

ACTUALITZAT: el dimarts 2 d'octubre, hi ha un concert gratuït a la UB. Jo hi aniré, algú s'hi apunta?

MUSIKARTS – “Fem sonar les Arts”
CONCERT SIMFÒNIC D’INAUGURACIÓ DEL CICLE A LA UB ORQUESTRA SIMFÒNICA DEL VALLÈS
Director: Albert Argudo
Dimarts 2 d’octubre, a les 8 del vespre
“Atri Solar” de la Facultat de Física i la Facultat de Química. Campus de la Diagonal. Portal del Coneixement (Av. Diagonal, 647)

font

Impressionants les seves fotografies dels anys 30, fetes per la fotògrafa Lee Miller. Un Picasso jove, atlètic i fort, galant i artista alhora. Una exposició molt interessant que m’ha permès conèixer el dia a dia de l’artista, i amb unes fotografies molt bones!

L'exposició que va tenir lloc al Museu Picasso (que sempre val la pena) va acabar el dia 16 de setembre, hi vam arribar pels pèls!

M’havia de llevar molt dora per agafar l’avió de les 7:30, sent conscient que ho arrossegaria tot el dia (als congressos m’entra una son…), Deustuko Unibertsitatea

Quan ja iniciàvem el descens cap a l’aeroport de Bilbao, hem tornat a pujar… i al cap d’uns minuts el pilot avisa que no podem aterrar per la boira que anem a Vitòria. Aterrem allà i ens avisen que les condicions no tenen previsió de millorar i que ens posaran uns autobusos cap a Bilbao.

La gent, la majoria per temes de negocis, es comença a posar nerviosa, a trucar pel mòbil i a pensar amb els morts de no sé qui… no n’hi ha per tant!

És curiós com amb algunes trucades de mòbil hem pogut saber que altres avions si que havien pogut aterrar a Bilbao i que no hi havia tanta boira; conclusió “vaia merda de pilot”, “ens ha tocat el més cagat”… però jo com que pressa no en tenia, m’ho pres amb mooolta calma i m’he fet un fart de riure.

No tenia pressa per pujar al bus quan tothom es donava cops de colze i s’estirava de l’americana per pujar dels primers. Però una cosa és no tenir pressa i l’altra és anar tots el viatge amb les cames estrebades entre les maletes, amb rampa als bessons de la posició incòmoda. Tothom ha pujat amb la seva maleta a dalt, per les presses a reservar lloc; i si els busos ja són estrets, tot i ser maletes de cabina calia afegir-hi altres bosses, l’ordinador… i això ha estat més dur.

Un cop a Bilbao m’ha recollit el segon taxista boig en un mes, anàvem a 165 per la sortida de l’aeroport, avançant per la dreta i l’esquerra indistintament, i la barrera del Teletac l’hem passat, arran entre les baranes de formigó a més de 140 km/h, amb un Mercedes molt nou, això si, i la Cope a fondo.

I després de les conferències del matí, al preguntar per la residència d’estudiants, on dormirem, m’han dit “mira, vés amb ells que hi van”. I he conegut al Fabio de Costa Rica y a un altre home de Perú amb qui ens hem fet molt amics. Mig en conya li demanava que els hi deixessin una miqueta de mar a Bolivia i ell m’ha dit “On s’ha de firmar?”. Potser a l’estiu els hauré de visitar… Bona gent!!

La mateixa facilitat que tinc per trobar conductors suïcides que intenten posar a prova els meus nivells d’adrenalina, la tinc per ajuntar-me amb bona gent, siguin d’on siguin.

Doncs res, després de dinar llenties a la Basca i pollastre amb patates, sant torne-m’hi.
I contra la boira, la pluja i la grisor de Bilbao, Hawaii Aloha, de The Strokes