En primer lloc, compartir aquesta fotografia feta l'any passat estrenant la càmera i que ha estat escollida per il·lustrar un article del juny passat a la prestigiosa revista WIRED, on es parla del mític metro elevat “L” de la ciutat de Chicago que podeu llegir aquí.

Seria pràcticament impossible publicar una fotografia a una revista com aquesta, ni sent un fotògraf professional, però l'ús de Flickr i la llicència CreativeCommons els hi ho permet. A canvi ells en citen l'autoria amb un enllaç directe a la font original. It's my pleasure.
🙂

A Chicago, com que ja hi havia estat alguna altra vegada i en tenia bastants fotos, vaig fer un experiment per provar el nou objectiu de 50mm. Es tracta d'una lent fixa, que no té zoom, i que al utilitzar-la en una càmera reflex digital equivaldria a utilitzar un objectiu de més de 70mm, és a dir com si sempre tinguéssis un zoom posat. Aquí en donen més detalls.
Es tracta d'una lent molt lluminosa, que permet treballar amb condicions de poca llum i que ofereix molta nitidesa i és ideal per a fer retrats. Però el fet de no poder moure el zoom, obliga al fotògraf a moure's i triar ell el punt de vista.

Com que això limita molt els resultats de les fotos, per això ho volia experimentar en un lloc ja conegut, però que alhora m'obligués a fer un esforç per fer alguna fotografia aprofitable.

De les moltíssimes que en vaig fer, aquestes són les que més m'han agradat, i que al tractar-les en Blanc i Negre els hi dóna un to especial i res millor que acompanyar-les de Wilco (from Chicago):

boomp3.com

S’ha acabat el viatge, ara en comença un de no menys fàcil… Tinc molts projectes engegats que necessiten atenció urgent o sigui que tal com arribo a treballar!

Aquesta cançó que he anat escoltant sovint durant el viatge m’anima i em recorda bons moments.

Does that make me crazy…

Estaré dos dies de relax a una caseta arran de platja, al sud del llac Michigan. La casa era un antic garatge convertida en apartament, just darrera la gran duna que separa les cases del llac.

Al ser diumenge estava ple d’embarcacions que han vingut aquí des d’altres pobles, però com que ens quedàvem aquí, quan han marxat… la calma era total.

La casa es diu Beach Music i es troba a Miller Beach, Indiana

Altra vegada m’ha tornar a sorprendre l’ús aplicat de la tecnologia, doncs abans de venir cap aquí, vam estar mirant pel Google Maps la casa, l’entorn, etc. i amb una resolució impressionant, que inclús mostrava el kayak que tenen pels usuaris de la casa i el Gazeebo (la glorieta o quiosc que hi ha al jardí).

Si utilitzeu Explorer i no es veuen bé, cliqueu aquí

Ni tant sols vaig veure per la tele la final de la copa d’Europa, i els partits de final de lliga només de passada, però avui he anat a veure un partir del Sevilla Futbol Club, que està de gira per Chicago, i un amic tenia entrades. Jugaven contra el Club Deportivo Toluca de Mèxic. El partit en si, no m’interessava massa però poder entrar al Soldier Field, estadi dels Chicago Bears de futbol americà, era una oportunitat única ja que la temporada de football encara no ha començat (potser més endavant hi tornem…).
Finalment va guanyar el Sevilla 1 a 0 però va ser bastant avorrit. Em va cridar l’atenció, que evidentment la majoria d’aficionats al camp eren Mexicans, i només dos grupets minúsculs de gent amb la bandera espanyola. Es deurien sentir una mica pressionats… cada vegada que el porter del Sevilla xutava, tot l’estadi a coro cridava “Puuuutooooo”. Impressionant… i distret!

Algú (Ferraaaan) m’ha preguntat què tal Chicago de noche, en referència al mític acudit del Jaimito:

“Primera escena: un chino, en el inodoro, con una vela.
segunda escena:un chino, en el inodoro, con una vela.
tercera escena:un chino, en el inodoro, con una vela.
¿Como se llama la obra? CHICAGO DE NOCHE” via

Doncs a part d’aquest humor arcaic, és una ciutat impressionant de nit! Els grans gratacels estan il·luminats per tot arreu i les llums de les oficines no les apaguen… (Kyoto¿?) total que és veu un espectacle brutal. Inclús quan són esdeveniments importants, encenen i apaguen llums d’oficines, a mode de pantalla gegant de píxels, i escriuen paraules, dibuixen logos, etc. que es veuen des de km de distància, siguis miop (jo quasi sempre oblido les ulleres) o no.

També acostumen a fer castells de focs per qualsevol cosa… i en els partits de beisbol cada homerun dels locals, és una festa de llums i colors.

La capçalera ho reprodueix una mica.

I també us voldria presentar el meu company de fatigues americà, Cesar Cunucu, un gos caribeny que ve d’Aruba, acollit fa molts anys pel meu tiet. Ha guanyat molts premis d’habilitat i tot i que no m’agraden gaire els gossos, aquest és realment intel·ligent i sorprèn com entén ordres, fa acrobàcies, balla breakdance… brutal!!

Ahir a la tarda arribava a Chicago, després d’un llarg viatge via Milà (amb hostessa indisposada inclosa, suma-li una hora més).
Definitivament Alitalia no és de les millors aerolínies. Per Setmana Santa ens van perdre maletes i aquest cop el sistema d’entreteniment d’un viatge transatlàntic era pèssim (només dues pel•lícules en tot el viatge, i a la pantalla petita que compartíem cada 20 o 30 viatgers). Una mica avorrit… tot i què els horaris ens van obligar a llevar molt dora i per tant dormir durant el vol.

Un cop aterrats, em va sorprendre el fet que a les ja conegudes cues d’immigració, amb exhaustius controls i preguntes sobre perquè vas a Estatus Units, si ets un espia o si tens intencions de matar al President, es separen els visitants/immigrants, dels residents, en dues cues diferents. Quan a la part de residents s’acumula molta gent (perquè ha arribat un vol intern, etc.) obren la cua i fan que els residents passin per les oficines dels visitants, i aquests (tinguin pressa o no, hagin d’agafar un altre vol, o el què sigui) han d’esperar, quiets i morts de calor, a que passin tots els residents. Per atraure turisme deu ser…

Després d'anar a comprar al super (megasuper COSTCO em truca el meu tiet que està a l’estadi de Beisbol dels Chicago White Sox i que li sobraven dues entrades, per mi eren les 2 de la nit i el partit acabaria cap a les 5 de la matinada (hora biològica) però com que encara era de dia i no és fàcil trobar entrades així, m’hi vaig apuntar. Em va costar mantenir-me despert però l’espectacle s’ho valia.

Avui dia de jetlag (horaris del tot trastocats), desfer la maleta i contestar alguns emails i demà ja cap a la Universitat a entrevistar-me amb el professor que m’acollirà aquí, i començar a treballar… que de feina en porto un carro ple!

I com que acabo d’arribar i encara no he pogut fer gaires fotos, he aprofitat aquesta de Flickr per a la capçalera.

Seguiré informant!