En una setmana he vist dos accidents de moto a Barcelona. El primer va ser per culpa d'un cotxe que va girar a l'esquerra sense posar l'intermitent i el motorista que anava pel carril de l'esquerra va volar fins quedar estès al mig del carrer.
Avui, una noia ha patinat amb les primeres gotes de pluja i ha lliscat uns metres al mig de la Ronda Sant Antoni, i tots els cotxes han hagut de fer mil maniobres per no atropellar-la.

I suposo, com diuen les estadístiques, que això es deu anar repetint sovint a Barcelona.

Però precisament no vull parlar dels accidents sinó de la situació que es genera. En un moment, surt gent de sota les pedres, de darrera als arbres, de dins dels cotxes, de dins dels bars, de sota terra, dels balcons… un munt de gent s'aplega a veure què ha passat.

El deure d'auxili és una obligació però potser no cal que tothom l'exerceixi alhora. De fet, sovint ja ha arribat l'ambulància o un metge i encara sent algú que diu “aixequeu-li les cames” o “poseu-lo de costat que s'empassarà la llengua”. I es que de sobte tota aquesta gent que van fer una optativa a l'institut d'higiene personal, ja en saben més que els sanitaris que estan fent la seva feina… potser sembla exagerat però ho he viscut recentment.

I en canvi m'indigna que quan enlloc d'un accident es tracta d'un atac a una persona (insults a immigrants o a rodamóns, baralles, robatoris de bosses en ple dia o al metro, maltractaments, abusos d'autoritat, etc.) la gent reacciona de forma diferent. Ningú en vol saber, ningú t'ajuda,…Una mica trist…

Tothom s'amaga sota les pedres, darrera un arbre, dins d'un cotxe, dins d'un bar, sota terra, al balcó…