Shhhhht, no ho diguis a ningú!

Potser no em concentro gaire amb uns temes però en canvi estic molt receptiu per a d’altres, sobretot creativo-culturals…

Dec estar immers en la quinzena cultural, del Liceu (Aida) al Palau de la Música (Adriana Calcanhotto), exposicions de fotografia, cine, etc. ja que no paro gaire. Ja em va bé…

Inclús se m’acumula la feina i em comencen a coincidir cites. Tenia dues entrades per anar a veure l’entrega dels Premis Butaca però coincidien amb l’òpera…

Cadascú sap amb qui i com li agradaria compartir aquests moments, i per tant us deixo que ho trieu vosaltres. I com que el millor dels bons moments és poder compartir-los, de moment compartiré un secret: la web d’IcatFM (emissora de radio musical de Catalunya Radio) celebra un any i cada dia regala entrades per exposicions, concerts amb entrada reduïda, espectacles, etc. Tant sols heu de visitar la web, i triar la promoció que us interessi i omplir el formulari. Quasi sempre toca 🙂

Shhhhhhh! No ho diguis a ningú!

Falta de concentració!!!

¡?¿¡¿?¿¡@$%&/¿?!¡'#33

Sort que disfruto de la fotografia perquè en aquests moments fer altres coses és molt difícil.

En quatre hores he escrit dues ratlles de l’article que he d’enviar la setmana que ve… si fos pel congrés del 2009 potser arribaria a temps però serà just tenir-ho a punt pel d’aquest; em queda mooolt per fer. Per tant la productivitat és pràcticament nul·la.

Però en canvi el cap no em para de treballar, d’imaginar, inventar, sommiar, pensar, recordar… que si em dediqués a una altra feina (pintor, escultor, guionista, mim, actor…) en podria treure molt profit.

Canvio de feina o espero a que em torni la concentració??

Disfrutant de la fotografia

Estic disfruntant molt de la fotografia. El que va començar com una afició més, s'està convertint en una part important del meu dia a dia, de com veig el món, de com m'aturo a veure'l passar i com el reprodueixo o el comunico.

És interessant fer experiments, provar i provar, tornar-ho a intentar, buscar nous punts de vista i perspectives. Mentre que a vegades mirar per l'objectiu d'una càmera restringeix el camp de visió i en perdem detalls, d'altres t'obliga a reenquadrar, ajupir-te, girar el cap, canviar de perspectiva,, aturar-se… mirades que sense la càmera no faríem.

Però sobretot m'agrada compartir-les, deixar constància d'aquests punts de vista tant personals.

Utilitzo la llicència Creative Commons, perquè tothom qui vulgui les utilitzi, ja sigui com a fons d'escriptori o per embolicar un regal especial… És una afició.

Però en canvi a partir d'aquí m'han demanat utilitzar una foto en una exposició al Museu del Vi de Vilafranca del Penedès, han utilitzat imatges meves per a llibres, guies turístiques, un blog de Surf de Hawaii, etc. i ja val la pena.

I alhora m'han fet encàrrecs per a treballs determinats de fotografia.

Però també disfruto de les exposicions que es fan sobre fotografia, dels cursos, de conèixer nova gent i compartir i aprendre coses noves.

Vaig anar a l'exposició de fotografies “Che Revolució i Mercat” que recull interpretacions de la mítica foto que Alberto Korda va fer al Guerriller a Cuba l'any 1960.

Pot ser un tan polèmica ja que s'ha estampat aquesta imatge en llocs ben inverossímils, però es fa un repàs per diferents moments de la seva vida que valen molt la pena, dels quals m'agraden les seves etapes de més jove, quan va viatjar per sudamèrica amb un vespino i com li va marcar la vida. [fins al 20 de Gener al Palau de la Virreina, 3 euros]

També he anat una exposició per recollir fons per la Fundació Vicente Ferrer sobre l'Índia. Es tracta d'unes 25 fotografies exposades a un petita sala al Passeig de Gràcia, al costat del Bulevard Rosa (no sé què dels antiquaris), fins al 7 de gener. L'entrada es gratuïta i totes les fotografies, impreses cobre canvas (com si fossin quadres grans) es venen per 120 € destinats a la Fundació.

Un matí diferent

Hi ha dies que busquem emocions fortes, i les trobem o no. Però hi ha dies que no t’ho esperes i et pot passar qualsevol cosa.

Avui al sortir de casa, a les 8 del matí, encara era al replà quan he vist el terra mullat. Normal si ho han fregat però no tant normal si l’aigua cau de dalt. Plovia dins l’edifici! I el què semblava mullat començaven a ser tolls. He pujat amb ascensor pis per pis (per les escales baixava molta aigua) fins que al arribar a dalt de tot, la buardilla de 13 Rue del Percebe, sortia aigua a raig per sota la porta.

He començat a trucar i la veïna, una dona mooolt gran, s’ha llevat al cap d’una estona sense saber qui era jo ni perquè la molestava…. fins que al sortir del llit s’ha quedat xopa i s’ha posat a cridar. Ha vingut a obrir i tenia el pis inundat, i l’aigua baixant des de dalt de tot per tot l’edifici… Deia que dormia i sentia sorolls però pensava que somiava o que era del cel obert, i si es descuida arriba somiant i navegant fins a Mallorca, o hi arribem tots els veïns carrer avall.

Però l’aventura només feia que començar, ja que la senyora, que ja és peculiar de per si, no sabia massa què passava (cal tenir en compte que és d’edat molt avançada) i estava molt preocupada.

El pis estava sense llum, per sort havien saltat els diferencials, i no s’hi veia gairebé gens. Llavors el comando familiar que vivim a l’edifici ens hem hagut de posar a treballar i ajudar-la a buidar el pis d’aigua. Uns descalços, els altres amb xancletes i pijama, o directament amb les sabates xopes. És a dir, treu-te els texans, les sabates i la camisa d’anar a treballar i descalçat i posa’t el banyador que avui arribaràs més tard 😉
Tovalloles, fregones, escombres i recollidors (era el sistema més efectiu) anar recollint aigua.

Aaaah! Però no només hi havia aigua allà. Porta acumulant trastos des de que Marconi va inventar la radio. Tot ple, ple, ple de trastos per tot arreu… evidentment flotant. I l’enrenou començava a magnificar-se. Hem aprofitat per ajudar-la a fer neteja i recomanar-li que buidi una mica el pis. A una habitació no s’hi podia entrar perquè les caixes i trastos estrebaven la porta per dins…

És curiós com a vegades sent veïns no ens coneixem gens ni mica… Aquesta senyora no té nevera, no li funciona la rentadora i acumula trastos i papers/plàstics vells que no serveixen per res i que quasi li envaeixen el pis.

Òpera


Fa un temps feia referència als clàssics musicals, i avui en torno a parlar.

M’han convidat a anar a Liceu, però no a fer una visita cultural (quan hi vam anar amb l’escola jo estava malalt i encara no hi he entrat mai), sinó a veure una òpera, concretament Aida, de Giuseppe Verdi i amb butaca de platea (tot un regal!!).

Tot i que el Liceu pugui tenir unes “certes connotacions” crec que és una oportunitat per veure què hi passa i per gaudir d’una de les òperes més espectaculars.

Aïda és una obra considerada dins de la Grand Ópera, estrenada al 1871.

Vull destacar que és una història d’amor i de guerra. Ella és una princesa etíop, que és capturada i duta com a esclava a Egipte. Un comandament militar, Radames, es debat entre el seu amor per ella i la seva lleialtat al faraó. Per complicar la trama, la filla del faraó, Amneris, està enamorada d'ell, que no la correspon.

Aida (Verdi)
Llibret
Aïda al Liceu

Al final de l'obra, l’escenari té dos plans: una sala del temple de Fthà i la cripta on Radamès és enterrat viu. El guerrer es lamenta que ja no veurà mai més la seva estimada, però Aida ha aconseguit introduir-se secretament per acompanyar-lo en la mort. Radamès resta emocionat pel sacrifici i el duo dels dos amants es converteix en cant resignat i serè, mentre Amneris, des del pla superior, implora a Isis la pau eterna, acompanyada pels cants dels sacerdots.

+ info

Diumenges…

Dissabte és el meu dia preferit però el diumenge s’ha convertit en el pitjor. Abans ja no m’agradaven però ara menys. Diumenge al vespre és el pitjor moment de la setmana, hagi fet el què hagi fet durant el cap de setmana!!

Durant la setmana vaig fent, de fet no paro, i divendres al vespre, dissabte i diumenge durant el dia sempre em surt alguna cosa o altra, i si no, en tres segons me la invento (pujar a Viella pim-pam). Però al vespre és quan paro, tot para en sec.

Tot va més lent, tornar a pensar en la feina, records, tot plegat… i és fa una mica difícil… He buscat per internet setmanes sense diumenges, però com a molt surt sense televisió, sense futbol o fins i tot sense fronteres, però sense diumenges res de res…

Així que per passar aquests moments, vaig embrutar la cuina a tort i a dret i vaig fer unes magnífiques magdalenes amb ous autèntics de la “iaia” i unes verdures cruixents salt-pebrades al punt, estrenant el magnífic wok d’Ikea.

Fent la pasta:
IMG_4447

Les madalenes crues:
IMG_4448

i ja acabades!!
IMG_4452

i les verdures:
IMG_4453

Imaginarium

Bé, com que sembla que s'anima la participació en els comentaris, aprofitaré i la promoure demanant-vos la vostra opinió. Hi ha algú que hi entén bastant, una padrina nova, i segur que em podreu ajudar.

Espero aprofitar l'imaginarium col·lectiu:

Divendres aniré a veure una amiga que han tingut una nena i com que fa mooolts anys que no els veig, m'agradaria fer-los un regal.

Per començar el dubte és: per a la mare, per la parella o per la nena??

Jo pensava en la nena, quin tipus de regal se li fa a una nena de 6 mesos? Una estoreta toca-toca que fa sons d'animals? O un conjunt de biberó i sandàlies de platja…

Però potser la mare s'ho mereix més, no? Total amb sis mesos la nena no se n'enterarà gaire del regal, i la mare estarà gelosa ¿? Però, i si s'enfada el pare?

Aiaiai algú em pot ajudar?????

>>Foto: Anne Geddes

Carregant les piles!!

IMG_4337

Conduir 4 o 5 hores un divendres a la tarda, quan ja has enllestit tota la feina no es cap problema. M’agrada conduir!

Sopar pizzes del Gepetto (de Vielha) amb bona gent i provar el joc de golf i bolos de la Wii.
I encara mes si et lleves dora el dissabte, prepares uns entrepans, el termo de te, la motxilla amb roba d’hivern, la navalla suïssa, una manta tèrmica i el xiulet (mai se sap) i començar una excursió.

Havia caigut la primera nevada considerable de l’any al Pirineu i volia anar fins al circ de Colomers (Vall d'Aran). Però la pista estava massa nevada i quan el cotxe ha patinat i ja tenia dues rodes a la canal, he decidit tornar enrere i fer els 8 km a peu.

Llavors he conegut a la Pepa, en Joan i al pelut (un coocker de les neus) que m’han pujat fins al final de la pista. Són una parella jove de Ripollet i ella que és fotògrafa professional d’interiors, em parlat de poder treballar amb ella algun dia! Hem tingut un parell d’ensurts però el seu nou jeep cherokee pot amb tot.

He començat a pujar fins al circ de colomers amb uns 40 cm de neu però un dia radiant i vent zero. Un cop a dalt, visitar el nou refugi (si no fos perquè tenia un sopar m’hi hagués quedat a dormir). Es tracta d’un dels 9 refugis que formen el circuit Carros de Foc que queda pendent.

A dalt no hi havia absolutament ningú, he estat una hora gaudint del sol, el llac, el te calent que encara aguantava i he passat temps i temps relaxat. La tornada ha estat més llarga ja que m'ha tocat desfer la pista a peu, perquè el Pelut tenia unes ferides a la pota i han hagut de marxar abans. Per sort uns altres excursionistes m'han recollit a l'últim tram i m'han salvat els 3 quilòmetres fins a Tredós.

Us deixo algunes fotos i us envio molta, molta energia des d’aquí dalt (estava tant carregat que ni tants sols tenia son conduint de tornada!!).

IMG_4389 IMG_4385 IMG_4366 IMG_4264
IMG_4377 IMG_4333 IMG_4298

per estocolm

La visita per terres escandinaves va anar molt bé, no hem parat de riure i hem aprofitat els únics 4 dies seguits de sol a l'any que tenen, que ens estaven esperant.

L'alberg està molt cèntric i ben equipat. De seguida érem a tot arreu, de fet, a Estocolm de seguida ets a tot arreu. És una ciutat molt xula i tranquil·la, ben cuidada i ordenada. Ningú passa el semàfor en vermell ni de conya; a 5 grau i plovent i ells allà plantats esperant el semàfor verd (entre poc i massa!!).

A la nit visita obligada al Bar de gel, que tot i descobrir que té sucursals a altres ciutats, el genuí bar de gel Vodka Absolut és a Estocolm. A 5 graus bebent xupitos amb gots de gel d'aigua pura del riu del nord del país, dins d'unes mantes d'astronautes i guants de pell de foca, amb una música chill-out impressionant. Hi ha tanta demanda que a part del fred que hi fa, als 30 minuts ja has de sortir perquè hi entrin uns altres…

Des de que vam arribar que no sabíem si podríem agafar el vaixell que porta a Helsinki ja que aquella setmana estava tot complert, 5 vaixells diaris a diferents destinacions, amb unes 2000 places cadascun i tot ocupat. La llegenda del vaixell de la festa es feia pregar i es resistia, així que fins una hora abans de la sortida no sabríem si hi podríem anar o no.

Abolut Ice Bar Stockholm Abolut Ice Bar Stockholm

Finalment ens vam anar fent a la idea que no seria possible i que per tant calia fer altres plans. Vam llogar una bicicleta cadascú. Tot i que tenen el bicing igual que a Barcelona, però de color blau, el 31 d'octubre s'acabava la temporada. Entre que comença a fer fred, es fa fosc molt dora i a més a més els hi diuen que s'acaba la temporada d'anar en bici, la gent deu estar per terra…

L'experiència en bici va ser genial, tot és pla i de seguida has voltat per tot arreu, anàvem una mica bojos però quan a la senyora que les llogava, que educadament ens va demanar molta prudència, li vam dir que érem de Barcelona, va dir que així rai que ja sabíem el què era la bici-urbana… i a part de dos o tres ensurts tot va acabar bé.

IMG_3747
IMG_3924

Per dinar vam anar al PizzaHut del dia anterior, on per 8 euros tenies buffet de pizzes i amanides, vam córrer perquè a les 3 s'acabava i arribant al local quan faltaven 2 minuts i esperant 5 minuts de cua, es van fer les tres i cinc, ja no ens van servir, passaven de les tres, SUECS!!!

I com que a les 4 havíem de preguntar els bitllets, per no trobar-no que ens tornessin a tancar als morros, un de nosaltres, mentre els altres dos dinaven, va anar corrent a l'oficna del vaixell a preguntar. Li van dir que si ho comprava llavors, quedava un camarot i hi podria anar… però no tenia els dnis i va haver de tornar corrent a la pizzeria a avisar. Comprar els bitllets llavors volia dir agafar un taxi tal i com anàvem i pitant cap al port que el vaixell marxava al cap de 30 minuts. Però improvitzant a mil per hora dos van a l'alberg i l'altre torna a comprar els bitllets. Agafen uns mitjons, una part del pijama, pasta de dents i el líquid de les lentilles, una samarreta i la bufanda de l'altre, i corrent cap a l'estació per agafar el taxi cap al port. Hora punta, el taxi embarrancat (i com que es suec ni fer esses ni res, no sortia del carril de taxis el tio…). Arribem i corrents cap al vaixell, a temps.

Doncs això, (resumint una llarga i estesa llegenda) és el vaixell de la festa perquè a estocolm l'alcohol és molt car i aquí no es paguen impostos, total que surt més barat el bitllet de barco Estocolm – Helsinki en camarot exterior, que l'entrada a una discoteca de la ciutat, i les begudes molt més barates a bord.

viking line IMG_4024

Entre moltes coses que ens van sorprendre i moooltes més, els nens (8 – 10 anys) van sols pel vaixell jugant a les màquines tragaperres sense fre… inclús ja agafen la postura d'arrapenjar-s'hi com a professionals: INCREÏBLE!!

Arribes a Helsinki a les 10 del matí, i va coincidir que era un dia festiu, que nevava sense parar i feia mooolt fred. Ningú pels carrers i tot tancat, però vam conèixer gent, vagabundos i turistes com nosaltres, i vam tornar al vaixell en procés de congelació.

Com imaginàvem, els suecs són una mica freds i secs i els hi costava entendre bromes o ser simpàtics a la cua del supermercat o del bar,… i vam intentar repartir abraçades però per evitar escàndols públics, de seguida ho vam aturar. Tot allò de l'expedició solidària va quedar una mica passat per aigua… Tot i que nosaltres entre deprimir-nos quan el sol es pon tant dora o anar de festa, vam triar cada dia la segona opció.

Hem conegut a molta gent: les dues noies d'alemanya que es van deixar el dni i no les deixaven entrar als bars, el Carlos de Perú que té un judici amb els seus germanastres per una herència de dos cases una finca i un “carro valorado en más de 25.000 euros”, i la Núria, que tot i que no la vam poder anar a veure la seguim estimant igual o més!! la noia del kiosk cafeteria, les repartidores de propaganda del carrer, els madriles del barco, el pare i la nena de la senyal, David el gnomo i els trolls, i altres més…

Però la història poder haver acabat fatal per un petit detall. Quan ja érem a l'aeroport a punt d'embarcar, vam passar el control de seguretat i em van preguntar què portava a la bossa de plàstic que acabava de passar per l'escanner, i jo els vaig dir que només menjar. Em va preguntar que si n'estava segur i li vaig dir que si, segurissim. Llavors em pregunta si podia remenar, “si, si i tan”. Posa les mans a dins i treu un ganivet de cuina de metall i l'aixeca en to desafiant. Ens vam quedar glaçats. En el barco, havíem agafat un ganivet del restaurant per poder tallar el formatge i fuet que portavem a la motxilla i fer el ressupó. I ja no hi havíem pensat més!! ens podia haver costat un mal moment i acabar tos ves a saber on. Si no pots portar una ampolla d'aigua, imagina't un ganviet de cuina!

Total que li ensenya al senyor que estava a l'ordinador, ho mira, ho toca, i amb el cap fa que no. Li torna a la senyora, i aquesta ens el posa altra cop dins la bossa i ens deixa marxar (tenia la punta arrodonida, però feia uns 25 cm.). INCREÏBLE, et fan treure les sabates i pots passar amb un ganivet de serra tant tranquil (bé, en aquell moment de tranquils res).

El vídeo encara no està a punt però tot arribarà. Aquí algunes fotos i moltes més en format presentació aquí:

IMG_3883
IMG_3766
IMG_4137
Sunrise Estocolm IMG_3705 IMG_3943 IMG_3823 IMG_4049 IMG_3793 IMG_4047

Disfrutar de les coses senzilles

Una cosa que em va fer sentir bé l’altre dia va ser comprar olives a granel. És un detall insignificant; 45 segons de les 24 hores d’un dia poden ser res o ho poden ser tot.

En aquest cas, quan la tardor no ens deixa veure més enllà de la poca llum, 45 segons et poden fer obrir els ulls i passar la resta del dia més animat.

Al entrar a la fruiteria, tenien tot de cubells amb olives a granel de tot tipus, i pel mòdic preu de 4,5 euros el quilo (està bé, eh!) podies triar i fer la combinació que volguessis. Total que 200 g., no arriba a un euro, i tinc olives per tota la setmana; i les que més m’agraden!! Recordava les que venen al Whole Foods de Chicago!
Un plaer senzill, econòmic i que m’ha ajudat a passar el dia més animat.

Fàcil, oi? Perquè complicar-se…

I alhora us recomano que escolteu aquest fragment del programa de Joan Barril, el Cafè de la República, on cada dia, mitjançant la poesia i la rima, repassen l'actualitat (menys de 3 minuts).


powered by ODEO

Si no se sent bé, baixa'l aquí

Rutabaobab Learning around the world
Akoranga Educación, tecnología y desarollo
Crowdfunding Sherpas