Li acaba de caure el llapis sota el seient de davant…

Tren Lancaster – London Euston 9:29 zulu

Li acaba de caure el llapis sota el seient de davant i no se n’ha adonat.

És un noi jove, francès, i pels apunts que repassava he sabut que estudiava en una Management School, tot i que per la camisa blanca, la corbata, els pantalons de fil, els mitjons negres, els mocassins i un bon rellotge de corretja de cuir negre, ja ho semblava.

S’ha hagut d’aixecar de cop i volta, per deixar passar a una noia que volia seure al costat de la finestra, ell estava al passadís, i recollint els apunts, el mòbil, el bolígraf, el cafè i la llibreta de notes, li ha caigut. Al passadís, la gent seguia esperant per passar, s’ha posat vermell i no ha vist com li queia.

Una noia que porta una bossa penjada en bandolera, es gira i dóna un cop al senyor que està assegut al costat del passadís, no se n’adona. El senyor i jo sí; ell ho ha notat i jo tant sols observava.

Un altre senyor parla amb el seu veí. El veí va dient que si amb el cap, però no l’escolta. El que ha començat la conversa no se n’adona, des de dins no es veu però a mi m’ho ha semblat. Potser m’equivoqui. Potser m’estan observant a mi. Potser la samarreta de moltapor els crida l’atenció. Tant se val. La senyora del costat, que està fent meditació, no entén què escric (ja que ho escric en un tros de paper que he trobat per aquí) i es queda amb les ganes i la curiositat.

Nota: I amb aquesta petita crònica acaba la meva estada a Anglaterra… No sé què passarà demà, però espero poder-vos seguir explicant cabòries des d'aquest petit forat.

Can Pistraus

Can pistraus


[com les variants pistrac, pistracs, probablement del cast. pistraje, pistraque, encreuament de pisto i comistraje]

Mot emprat en l'expressió a can Pistraus loc adv A la perdició, al desastre. Eren molt rics, però tota la seva fortuna se n'ha anat a can Pistraus.

Diccionari GREC

Em feia gràcia aquesta expressió i en vaig buscar la definició. I jo no sé si aquest pobre home va anar a parar a can pistraus o no però no n'hi havia per menys:

“La policia deté un noi de 23 anys per conduir marxa enrere 450 quilòmetres, al llarg del desert d'Austràlia, a 45 km/h”.

Resulta que se li va espatllar el canvi de marxes i només podia anar marxa enrere! I ja és greu, que en una carretera per on no hi passa mai ningú, on les gasolineres estan cada 200 o 300 quilòmetres, on només et creues amb les mítiques boles del desert i les vaques es morin deshidratades, se t'espatlli el canvi de marxes, només puguis anar marxa enrere durant 450 km. i a 45 km/h (unes 10 hores!!!) i t'acabi detenint la poli!!

BBC News

Un regal musical

Cultura Lliure

Avui us presento un projecte molt interessant que pretén fomentar la cultura lliure a través d’internet. I en aquesta línia, han editat un recopilatori de música jazz sota el nom “Música lliure II”, ja que hi ha la versió Música Lliure I, que és un recull de música catalana d’altres estils.

Aquesta música està disponible per ser baixada lliurement, sota la llicència de Creative Commons que ho autoritza.

Aprofito també per presentar-vos una pàgina d’enllaços que he afegit al bloc, al menú de la dreta, amb un recull de programari lliure de tot tipus.

Així doncs espero que gaudiu amb aquesta música, la qualitat de la qual és excel•lent. Això sí, si us ho voleu grabar en un CD, haureu de pagar el canon a la SGAE, per una música de la qual ells no en tenen cap dret. A Andorra no es paga el canon (i que cadascú compri els cds on vulgui).

No totes les piscines són iguals!!

Si bé en moltes webs es troben fotos d'anglesos alcohòlicament desinhibits en festes universitàries, on hi passa de tot, els que hi ha aquí deuen ser-ne l'excepció (si més no a la piscina).

A Utah, em van avisar que utilitzar banyador de natació era sinònim d'homosexualitat i que cridava l'atenció, per tant “allà dónde fueres haz lo que vieres”. Però aquí ningú m'ha dit res i enlloc d'una piscina sembla que estigui en un cole de l'Opus.

Situem-nos: piscina coberta de 25×12'5m. On hi ha famílies, estudiants, nenes, avis… I només hi ha un carril per nedar, que no fa ni dos metres d'amplada i tothom neda braça! Jo més d'un cop he vist perillar parts sensibles del meu cos…

El problema, a part de que la gent no porti gorro i l'aigua sigui translúcida a punt de sublimació, és quan surts de l'aigua. Els vestuaris, que tenen els seus anys, són com molts altres, amb les les dutxes sense mampara ni res, una paret i 5 sortidors. I jo em dutxava allà tant tranquil fins que el tercer dia em vaig començar a sentir observat, bastant observat. Llavors, observant jo, vaig veure que ningú es despullava allà davant dels demés, al contrari: el terra està xop (perquè no hi ha mampares a les dutxes i es mulla tot) però a ells els hi és igual, abans es mullen els pantalons i els mitjons que deixar anar la tovallola que els tapa. Es dutxen amb banyador, si si amb sabó i tot, però amb banyador. En canvi ningú porta xancletes, serà que els fan nosa.

En fi, allà ells i els seus problemes però PERQUÈ VAN FER LES DUTXES AIXÍ, DONCS?

Anuncis anuncis!

70.000 mil litres de pintura, 455 morters i 1.700 detonadors son necessaris per aquest espectacle:

I el mitic Sony Balls:

Instants III: sortida de camp

sunset2
fungi

espores
angelets

florpower

NOTA: Vist que el missatge via podcast no va acabar d'arribar, a veure si unes imatges us criden més l'atenció…

Nova sacsejada!

Si fa poc explicava les sensacions que em va transmetre l’espectacle de música i dansa al que vaig assistir, la sacsejada que em va provocar l’experiència de l’altra dia, encara em dura ara.

L’ONG War On Want, va organitzar ahir al vespre un col•loqui a la universitat sobre la situació a Palestina i van projectar la pel•lícula The Iron Wall, sobre la situació actual a les terres palestines ocupades per Israel.

La pel•lícula és extraordinàriament gràfica i clara. Més que basar-se en escenes violentes o de combats (que també n’hi ha, poques, però molt ben triades), es basa en el mur que ha construït Israel per raons “de seguretat”.

La pel•lícula explica tot el procés de colonització. Sota una estratègia maquiavèlicament planificada, els israelians han anat construint poblats (assentaments) al llarg i ample de tot el territori palestí, amb l’objectiu de desmembrar tot el que sigui palestina. Construint carreteres i serveis que comuniquen aquest poblats entre ells, i que només poden fer servir ells. Ofereixen a residents de les ciutats israelianes preus molt econòmics i altres bonificacions perquè vagin a viure en aquests nous poblats en terres ocupades, i així anar introduint la seva població en aquests territoris. Mentre que els palestins han d’aconseguir permisos i autoritzacions per anar a treballar, per portar els nens a l’escola o per travessar una d’aquestes carreteres.

En paraules del propi Sharon, l’objectiu és agafar ara to el que sigui possible, ja que després serà molt difícil de que els hi treguin. I és que no serà fàcil moure poblats sencers, de deu o vint mil persones, amb blocs de pisos nous, carrers, etc.

I la cosa és complica, i molt, quan es comença a elevar el mur de la vergonya. El mur s’ha dissenyat de tal manera que aïlla tots els poblats palestins existents de tal manera que totes les terres que tenien al voltant quedin dins del territori Israelià. I així, pobles sencers s’han quedat sense els seus camps d’oliveres, la seva substistència i sense pous d’aigua, s’han quedat sense res.

La situació és realment abusiva i sembla que els països Europeus (Estats Units finança el mur amb motius de seguretat) no fan prou per evitar aquets abús dels drets humans i del dret internacional.

Molta gent va sortir plorant. No n’hi ha per menys.

– The Iron Wall
– Mapa Palestina
– The Iron Wall a Google Video (esta en angles)
– Palestinians for Peace

El meu primer Podcast

Expressar-nos

De formes d’expressió n’hi ha moltes. Com la que utilitzo aquí habitualment, l’escriptura. La música i la paraula són una altra. Però el millor és quan es fan combinacions. Com la capoeira.

Només com a experiment, proveu d’escoltar un monòleg de l’Andreu Buenfuente sense mirar la televisió, fent alguna altra cosa, i veureu que és molt difícil… ens perdem la meitat de la festa.

Doncs avui he experimentat una cosa sorprenent. Avui he assistit a un espectacle de dansa contemporània, on la combinació de la música electrònica en directa i el ball dels artistes és increïble.
En aquets cas, no pots ni escoltar la música sense mirar als ballarins, ni mirar als ballarins sense escoltar la música. Es tracta de l’espectacle 5 2 10, de la Companyia Walker Dance Park Music amb la col•laboració de The Company of the Royal Opera House de Londres.
5 duets, 2 solos i 10 instruments, amb un espectacle de llum i de distribució de l’espai impressionant, transmeten tot tipus de sensacions a l’espectador (rapidesa, angoixa, diversió, espant, tristesa, alegria…).

Si us interessa, el dia 1 de desembre fan la clausura de la gira al Royal Opera House de Londres, on s’hi arriba en menys de dos hores i per menys de 30 euros amb Easyjet o Ryanair

I és que mai podem tenir els ulls tancats, el temps just per humitejar els ulls i prou, ja que en qualsevol moment, en qualsevol lloc i a qualsevol hora, podem descobrir una cosa que no ens esperàvem.

Bugaderies II

Laundry

Com deia una de les fidels seguidores d'aquest bloc, la bugaderia que vaig exposar, era certament depriment.
Jo hi vaig anar un dissabte al matí, ple de llum, gent de tots colors i edats, diaris, música… però és veritat, que dies abans, quan buscava una bugaderia per allà aprop, uix, feia “iuiu” eh! Volia entrar a preguntar quan costava i quan temps trigava un programa normal de rentat i el posterior assecat, i aiaiai em va costar. Era tard, fosc i plovia. Dins hi havia poca llum, amb fluorescents que pampalluguejaven i la gent que esperava, ni llegia ni res, miraven a terra i a esperar. Moltes pel•lícules han aprofitant escenes similars, i quina casualitat, a fora també era fosc i plovia! Jo no volia ser protagonista dels diaris de successos i premsa groga anglesos (famosos a tot el món), i ser partícip de la reproducció d'alguna d'aquestes escenes, així que vaig decidir que tornaria dissabte, costés el que costés i trigués el que trigués.

Doncs bé, passada una setmana la cosa ja no s'aguanta i urgeix una nova visita a la bugaderia. En aquest cas la situació és ben diferent.

La bugaderia del campus està al mig de la plaça, i plena, plena! a tothora. El curs va començar fa una setmana, i ara toca que tots els nouvinguts, s'iniciïn en aquest ritual.
La sala, petita i estreta, estava plena de nois i noies de disset – divuit anys, i no hi havia màquines lliures. Aquests nouvinguts, encara no coneixen a gaire gent, i per tant van tots junts amb els companys de classe a fer la bugada. Ells aprofiten per lligar amb les noies: “jooo i aquí on s'ha de posar el sabó, algú ho sap? (mirant a una noia, es clar!)” i mentre la cua ja surt fora i ens estem esparant a peu dret, una noia comenta en veu alta, “Ui, els diumenges està a tope això, eh, tothom deu aprofitar” Home, i si us poseu d'acord tota la classe per venir junts, encara més! En fi, ho deixo per més tard.

Quan torno al vespre, la situació és totalment diferent. Hi ha màquines lliures. La gent és més gran, els ànims estan més apagats i hi ha menys o cap comentari ni bromes. Cadascú al seu rotllo! Serà l'edat? No, jo prefereixo pensar que és l'hora i que ja s'ha post el sol!

En fi, han passat 31 minuts des de que he posat la màquina (aquí valen 1,5 pounds) i és hora de posar-la a l'assecadora.

Fins aviat!!!

p.d: estic pensant en fer la guia Lonely Planet Bugaderia, perquè els rodamóns del món sàpiguen on es posen.

Rutabaobab Learning around the world
Akoranga Educación, tecnología y desarollo
Crowdfunding Sherpas