Regalo temps, em prenen el pèl!!

L’altre dia, caminant pel centre de Barcelona (c/Aragó amb Rbla. Catalunya) em van preguntar si tenia 3 minuts per una enquesta. Que són tres minuts?
A més, aquesta gent cobren a tant per entrevistat vàlid captat, i no és fàcil que la gent pari i dediqui un temps a contestar aquestes enquestes. Així que si no tinc pressa, doncs els hi dedico una estoneta.
Es tractava de provar un nou producte que volen treure al mercat, una espècie de magdalena farcida de xocolata, molt bona!! A canvi m’han donat un set de manicura¿? més cutre que els del tot a cien…

En la meva època de pluriempleo/estudiant (o encara hi soc??) vaig fer enquestes d’alarmes per les cases, i com que ningú obria la porta i molt menys concertava una entrevista perquè li passés un comercial, jo no cobrava… vaia feina!! Així que tot sigui per ajudar a la gent que treballa d’això!!

El senyor que seia al meu costat, quan ha vingut el supervisor i ha vist que tenia fills, li ha dit que no podia fer l’enquesta (i ja en portava la meitat) ja que necessitaven homes de 25 a 40 sense fills. I ell, indignat, ha dit que era publicista (per respondre l’enquesta tampoc pots estar relacionat amb el món de la publicitat) i tenia molts nets i que creia que tenia més coneixement de dolços i xocolates que molta gent sense fills… I és que algú dels captadors de fora el carrer, com que cobren per entrevistat, li deu haver dit, “va tu no tens fills i no treballes a la publicitat, d’acord?”

Però per desgràcia meva, al Porta de l’Àngel una altra senyora m’ha demanat participar… i aquí si que ha estat el “timo de l’estampeta”.

Una promoció d’aquests xiclets nous, 20 minuts davant d’un ordinador veient anuncis, contestant preguntes, perfil d’usuari mastegador de xiclets… i arriba un moment, que venen dues noies i diuen, no tu no menges xiclets a la feina, que ja en tenim, sinó “cuando viajo en transporte público” que encara ens en falten!!

Flipant, han anat guiant les meves respostes per complir els seus requisits i enllestir la feina. Evidentment, veient això, jo he omplert el test de l’ordinador amb els ulls tancats i sense ni llegir-ho, i penso escriure a l’empresa publicitària per explicar que si jo dedico 20 minuts per omplir l’enquesta, com a mínim no em prenguin el pèl a la cara. Després que en facin el què vulguin de l’enquesta però no allà davant!! “Nos falta una persona que coma chicles en el transporte público…” Serà un nou Mètode científic? ¿Estadístiques 2.0?

En fi, com deien aquells, muy profesionales!

Perquè ens comportem com ens comportem?


powered by ODEO
L’altre dia, a Catalunya Radio entrevistaven a Nolasc Acarín, neuròleg de Barcelona. De seguida em va recordar el llibre El Cerebro del Rei, que em van regalar l'any 2002. Vaig anar corrents a buscar-lo i vaig llegir la dedicatòria, perquè era un regal especial i estava dedicat; amb un bolígraf de color lila.

Ara el torno a tenir sobre la taula, i mentre el fullejo he trobat un punt de llibre, fet a mà: tela pintada sobre cartolina, i que senyala l'única pàgina de tot el llibre on hi ha una marca. Unes línies subratllades, amb molta cura, segurament amb regla (qui ho va subratllar estudiava molt, feia molts resums, prenia molts apunts…) i que diuen així:

“Además de los caracteres físicos más primarios, los humanos apreciamos mucho los carácteres mentales y cognitivos como la astucia, lealtad o ternura. Conviene no olvidarlo”

Us deixo l'entrevista d'ahir a la radio, que són uns 30 minuts, per escoltar pausadement, sense presses,… que acaba amb una tranquil·la cançó; i també us deixo una contra de La Vanguardia, del juny del 2002, feta al mateix neuròleg.

Queda resposta la pregunta del títol?

Somos el resultado de la evolución genética, de muy variadas formas de adaptación al medio a lo largo de millones de años, y de la aparición de un cerebro grande que permite acumular experiencia, elaborarla y programar la conducta.
Nolasc Acarín explica cómo los humanos hemos conseguido tener un cerebro tan versátil, cómo influye en nuestro comportamiento la herencia de múltiples formas de vida animal anterior a la nuestra y de qué forma reaccionamos frente al estímulo de la naturaleza o de otro humano. Todo ello con un cerebro de kilo y medio que, como dice el autor, sirve para andar, pensar, amar, odiar, hacer la digestión, controlar el ritmo del corazón, ser feliz o estar triste.
En este libro apasionante, agudo y deslumbrante se da respuesta a la pregunta más elemental: ¿por qué nos comportamos como lo hacemos? Se explica cómo los humanos hemos conseguido tener un cerebro tan versátil, cómo influye en nuestro comportamiento la herencia de múltiples formas de vida animal anterior a la nuestra y de qué forma reaccionamos frente al estímulo de la naturaleza o de otro humano. Todo ello con un cerebro de kilo y medio que, como se explica, sirve para andar, pensar, amar, odiar, hacer la digestión, controlar el ritmo del corazón, ser feliz o estar triste.

El Cerebro del Rei – Nolasc Acarín

Penso…

tendresa

No sé si penso i llavors existeixo o com que existeixo no em queda més remei que pensar… I una imatge diu més que mil paraules!!

… veig nens i emabarassats/des per tot arreu…

Felicitats a aquests amics que estan embarassats!!
(actualitzo: i a l'Albert i l'Agnés, que veurem demà!!)


La cançó
tot i que sembli trista en el fons és un cant a l'amor i a l'estimació d'un pare al seu fill.

p.d: el de la foto és en Pablito de Madrid

LT22 La Colifata i Manu Chao

La Colifata, un projecte que dóna veu a unes persones estigmatitzades socialment i que sempre se’ls hi ha girat l’esquena.
Manu Chao, entre d’altres, ha donat suport a aquesta iniciativa de portar al cine l’experiència d’aquest centre de Salut mental argentí, on van crear un programa de radio entre els malalts interns del centre (escoltar aquí).

“Fundada en 1991 por el psicólogo Alfredo Olivera, que según sus pacientes “está más loco que nosotros”, la emisora argentina Radio Colifata, terapia para que los presuntos locos del psiquiátrico Borda hablen a través de las ondas con los presuntos cuerdos, es un fenómeno internacional. “La locura es algo que toda persona lleva dentro”, afirma uno de estos seres inteligentes que se expresan por una radio que canaliza la locura y permite a los enfermos preguntarse “¿quién soy yo?”. Un documento inapreciable, jocoso a la vez que dramático.” La Vanguardia

Hi ha hagut certa polèmica per l’ús d’aquests pacients en l’anunci d’aquarius però com diu un responsable de l’hospital a La Vanguardia, “si es con cariño, bienvenidos los que nos dan voz”.

A Barcelona hi ha un projecte similar que es diu Radio Nicosia, però vull aprofitar des d’aquí per animar a una persona que té la oportunitat de viatjar a Argentina i conèixer i fer pràctiques en aquest centre, a que es compri els bitllets ja! i no s’ho pensi dues vegades, jejejeje 🙂

Bona diada de Sant Jordi

p.d: i aprofitant que avui fa un dia radiant, un record per aquells llocs del món on els núvols no deixen gaudir del sol (Zaire, Congo, Monrovia, Palestina, Baghdad, Fallujah, Jerusalem, Guinea-Bissau, Tibet,… rainin in Paradise, by Manu Chao)

de Sant Jordi

De totes les referències que s'han estat fent aquests dies sobre llibres i novetats editorials, m'ha agradat la proposta que va publicar fa uns dies El Periódico, que recull els llibres més venuts o més populars de diferents països. Un viatge de volta al món a través dels seus best-sellers, escrits en tots els casos per autors del propi país.

La Llibreria La Central, també ens recomana una bona llista de llibres per triar, hi podeu fer un cop d'ull en aquest pdf. I si us interessa que l'autor us en signi un exemplar, aquí els horaris de signatures(pdf).

I a més a més tres recomanacions concretes que vull destacar en un dia així:


Un largo camino. Memorias de un niño soldado (Ishmael Beah)
“Els nens soldat han estat descrits per periodistes i els novelistes s'han esforçat en imaginar la seva vida. Però fins ara no hi havia cap relat en primera persona d'algú que hagués estat a l'infern i hagués sobreviscut a la guerra, i pogués explicar-ho.”

Ja en vaig parlar quan vaig anar a la presentació i crec que és excel·lent per conèixer aquesta realitat que s'escombra sota les alfombres.


El niño con el Pijama de rayas (John Boyne)
“No obstante, si decides embarcarte en la aventura, debes saber que acompañarás a Bruno, un niño de nueve años, cuando se muda con su familia a una casa junto a una cerca. Cercas como ésa existen en muchos sitios del mundo, sólo deseamos que no te encuentres nunca con una. Por último, cabe aclarar que este libro no es sólo para adultos; también lo pueden leer, y sería recomendable que lo hicieran, niños a partir de los trece años de edad.”


Espejos (Eduardo Galeano), que ens recomanava Vafalungo, i que es presenta avui dilluns a les 19:30 a l’Auditori Universitat Pompeu Fabra, c/Balmes, 132.
Galeano, revisa la historia de la humanitat fins avui des del seu punt de vista dels fets i de les persones menys conegudes, dels que no figuren en els diaris ni en les fotos.

Nosotros decímos no (el crit de Galeano):

Nosotros decimos no al elogio del dinero y de la muerte. Decimos no a un sistema que pone precio a las cosas y a la gente, donde el que más tiene es el que más vale, y decimos no a un mundo que destina a las armas de guerra dos millones de dólares cada minuto, mientras cada minuto mata treinta niños por hambre o enfermedad curable. La bomba de neutrones que salva a las cosas y aniquila a la gente, es un perfecto símbolo de nuestro tiempo. Para el asesino sistema que convierte en objetivos militares a las estrellas de la noche, el ser humano no es más que un factor de producción y de consumo y un objeto de uso; el tiempo, no más que un recurso económico; y el planeta entero una fuente de renta que debe rendir hasta la última gota de su jugo. Se multiplica la pobreza para multiplicar la riqueza, y se multiplican las armas que custodian esa riqueza, riqueza de poquitos , y que mantienen a raya la pobreza de todos los demás, y también se multiplica, mientras tanto la soledad: nosotros decimos no a un sistema que no da de comer ni da de amar, que a muchos condena al hambre de comida y a muchos más al hambre de abrazos.

Per cert, Bona Diada a tothom!!


Mireia a Flickr (CC)

La cosa s’anima!!!

He encarrilat i centrat una mica més la tesi, el què m'ajudarà a seguir avançant (després d'una tutoria molt profitosa); i per tant em toca apretar una mica i anar fent.

Però alhora, van sorgint mil altres coses i projectes que suposen molta més feina, però que animen el dia a dia
😉

– Ens han acceptat una comunicació al Congrés Internacional de Docència Universitària, i per tant caldrà ampliar el resum enviat.

– Hi haurà unes jornades de web2.0 a Vigo, taula rodona de Blogs i educació; preparar presentació.

– Curs de web2.0 i educació a la UIC, la continuació del què va iniciar l'any passat en Toni Sellas

– Projecte amb el vicerectorat de docència de la UB

– Organització del Simposi d'Innovació Educativa del Grup EMA

– i mil cosetes més… La gràcia? tot coincideix al mes de maig; un festival!!

en fi… la sal de la vida, però per si de cas, sense voler promocionar les begudes alcohòliques, un missatge:

Cap de setmana al Delta de l’Ebre

Arribar a la 1 de la nit a lo Delta de l’Ebre, després de volar de Madrid, no és problema; cap de setmana sense rellotge!! Moltíssima gent. Que no coneixes a ningú? Cap problema; si tothom fos tant bona gent i de tant bon rotllo… El foc ja estava encès, les carxofes, la carn i l’escalivada a punt de coure. El sopar i la nit es va allargar fins a les mil o mil i pico…

Dissabte tocava paella, que el gran amfitrió Ignasi va preparar magistralment!! Impressionant!!
Uns havien marxat i molts d’altres arribat… però sempre bon rotllo i mooolt bon ambient. Visita guiada per les llacunes del Delta, cuidado amb los caveros, i tornar a escalivar carn. La nit es va tornar allargar, al voltant del foc, fent classes d’astronomia amb tot un entès; genial!!!

Diumenge uns es van llevar més tard que d’altres però la xocolata desfeta i la coca ja estava preparada. Les bicis tenien potser 15 o 17 anys, però ens van servir per recórrer tots junts l’encanyissada i les llacunes de flamencs, amb un dia espectacular; verano azul total!!
Per dinar ens acabem la carn a la brasa (gana no en vam passar…) i a recollir.

IMG_8146 IMG_8187 IMG_8119
IMG_8154 IMG_8233 IMG_8236 IMG_8257 IMG_8267 IMG_8269 IMG_8301 IMG_8330 IMG_8316 IMG_8387 IMG_8397 IMG_8378 IMG_8215

p.d: La cançó, és del projecte Musiquetes per a la Bressola, un recopilatori de cançons infantils tradicionals, amb el toc personal de musics actuals i sota llicència Creative Commons. Val molt la pena!!

p.d: Brrrr 4 dies amb el servidor espatllat, per fi torna a funcionar tot amb normalitat 🙁

Morir ofegat o congelat?

Avui he dinat amb 9 persones que no coneixia de res; uns d'Anglaterra, uns de Bulgària, un de l'Índia, d'Holanda… Són d'aquelles situacions on es coneixen com a molt dues persones i els altres no, i hem de dinar junts (en el marc d'unes jornades a Madrid).

Per no estar tota l'hora en silenci, de seguida en surt un de graciós, animat o qui beu més vi, que comença a xerrar. També hi ha qui no sap parlar anglès però l'entén, i va rient sense dir res, i d'altres que van seguint la conversa i participant a mida que la copa de vi es va buidant i el cambrer la va reomplint (a la tarda no sé qui treballarà…).

Hem parlat de tot, des de l'estat de les obres de la Sagrada Família, la sequera de Catalunya o de jocs de la Wii (com veieu una conversa mooolt intel·lectual).

Però ha arribat el moment clau-filosòfic del dinar i per això ho explico aquí. Xerrant dels avions, les turbulències i els accidents aeris (tothom ha arribat en avió, entre ahir i avui).

I la pregunta directa ha estat: perquè hi ha armilles salvavides als avions, si a la pràctica és més dur i cruel morir congelat que morir ofegat?

Tenint en compte que si un avió cau al mig de l’oceà, és molt probable que l’aigua estigui freda, freda i és sabut per tothom que no aguantem gaire estona en remull-congelat. El dolor és més llarg, comencen al·lucinacions i tens més temps per patir i agonitzar. Ofegar-se ha de ser molt dur, però bàsicament és més ràpid.
Si hi ha casos, per sort no tots, que les ambulàncies triguen més de 45 minuts en arribar, imagina’t un vaixell de salvament al mig de l’oceà!!

Pot sonar una mica macabra parlar d’aquest tema però mira, ha sortit al mig de la conversa i el trobo interessant. Sobretot perquè és un tema prou complex com per anar-hi pensant. En una situació d’emergència no sabem com reaccionaríem, però si ja hi hem pensat una mica potser prenem una decisió que en un moment de calma vam considerar com la més adequada. Pensar o no pensar en la mort donaria per una altra història…

Així doncs, i perdoneu per la pregunta, en la remota i quasi infinita possibilitat que us trobéssiu en aquesta situació, us posaríeu l’armilla salvavides (amb la quasi seguretat de morir congelats) o preferiríeu morir ofegats?

Imatge Flickr CC

Amb qui parlo? Documental sobre l’esquizofrènia

Lluna Antúnez va estrenar divendres passat al Canal 33 el Documental “Amb qui parlo?“, un reportatge impressionant que ens acosta a la vida d'una persona amb esquizofrènia. Els protagonistes del documental són la seva família, centrant-se en el seu pare. Un gran treball que penso que tothom hauria de veure.

El tràiler:

I si us ha semblat interessant, aquí el podeu veure sencer.

A més a més, avui a La Vanguardia en fan una molt bona crítica, felicitats Lluna!!

Esta película no es pequeña porque es de una gran lucidez generacional, no es un ajuste de cuentas, expresa amor sin reverencia, y hace pensar sobre los efectos de una educación sentimental.

Y sobre todo, consigue, en su sencillez, no participar de la euforia dominante sobre unos años de los que la nostalgia sólo muestra su faz más luminosa, sino a los que sucumbieron a sus contradicciones, como el padre de Lluna Antúnez, que aparece no como el retrato de un esquizofrénico, sino como la de un hombre aún no reencontrado ante el cual la realizadora se dispone a intentar comprender sus silencios. (llegir tota la crítica)

+ info del documental

Dàtils, favors i altres encàrrecs

Marrakech

Sempre he tingut “l’habilitat” i “privilegi” de que molta gent em demani favors o encàrrecs del més surrealistes. A la meva família, grans partícips d’aquests serveis, en diuen dàtils, perquè tenen més os que carn
🙂

Des d’anar a l’antic barri de Poble Nou de Barcelona, a un carrer que no existia i una botiga que no coneixia ningú, per arreglar una guitarra (i la vaig haver de portar a coll), portar una vaporetto a Vilassar (això demà), fins a rebre un email de San Sebastian per si m’anava bé quedar amb un desconegut el tiet Alemany del qual feia unes peces artesanals per acoblar objectius de càmeres de fotos a les càmeres de vídeo professionals i mig d’estranquis fèiem la compraventa al mig d’una plaça de les Corts.

Però l’encàrrec de l’altre dia, per no perdre la tradició també tenia el seu punt estrafolari. Una tieta-avia m’explica que a les classes de la universitat (per a majors de 75 anys), han fet fora a la professora que més els agradava; l’han acomiadat!!! I per telèfon!!!! Total que s’han revolucionat i em volen embolicar a mi perquè els ajudi. Han escrit una carta a mà i en castellà, i necessiten algú que la tradueixi i la passi a ordinador, per poder repartir entre els més de 200 jubilats que assisteixen a classe i reclamar que retornin a la professora. Així que espero, pel bé de la Universitat, que s’ho repensin i la tornin a contractar… que la cosa es pot posar molt seria!!

Però tot i que sempre em toqui a mi ajudar, l’altre dia vaig tenir jo una recompensa externa, caiguda del cel???

Al gimnàs ara promouen que tinguis un entrenador personal, que et prepara un circuit, t’ajuda amb els estiraments o fins i tot fa massatges fisioterapèutics.
Total que per promocionar-ho van fer tot el dia massatges gratis! Ai l’as, la llista estava plena feia setmanes… però algú no s’havia presentat i jo que estava just allà, en aquell precís instant, recuperant aire després d’spinning, em van preguntar si tenia temps lliure, que hi havia una baixa i si volia provar-ho, jajajajaja, i tant!!!
Després de dir-me que estava fatal i que tenia dues contractures mooolt greus, “Si, si ja m’ho pensaré si m’interessa o no…”

Rutabaobab Learning around the world
Akoranga Educación, tecnología y desarollo
Crowdfunding Sherpas