L’altre dia, caminant pel centre de Barcelona (c/Aragó amb Rbla. Catalunya) em van preguntar si tenia 3 minuts per una enquesta. Que són tres minuts?
A més, aquesta gent cobren a tant per entrevistat vàlid captat, i no és fàcil que la gent pari i dediqui un temps a contestar aquestes enquestes. Així que si no tinc pressa, doncs els hi dedico una estoneta.
Es tractava de provar un nou producte que volen treure al mercat, una espècie de magdalena farcida de xocolata, molt bona!! A canvi m’han donat un set de manicura¿? més cutre que els del tot a cien…

En la meva època de pluriempleo/estudiant (o encara hi soc??) vaig fer enquestes d’alarmes per les cases, i com que ningú obria la porta i molt menys concertava una entrevista perquè li passés un comercial, jo no cobrava… vaia feina!! Així que tot sigui per ajudar a la gent que treballa d’això!!

El senyor que seia al meu costat, quan ha vingut el supervisor i ha vist que tenia fills, li ha dit que no podia fer l’enquesta (i ja en portava la meitat) ja que necessitaven homes de 25 a 40 sense fills. I ell, indignat, ha dit que era publicista (per respondre l’enquesta tampoc pots estar relacionat amb el món de la publicitat) i tenia molts nets i que creia que tenia més coneixement de dolços i xocolates que molta gent sense fills… I és que algú dels captadors de fora el carrer, com que cobren per entrevistat, li deu haver dit, “va tu no tens fills i no treballes a la publicitat, d’acord?”

Però per desgràcia meva, al Porta de l’Àngel una altra senyora m’ha demanat participar… i aquí si que ha estat el “timo de l’estampeta”.

Una promoció d’aquests xiclets nous, 20 minuts davant d’un ordinador veient anuncis, contestant preguntes, perfil d’usuari mastegador de xiclets… i arriba un moment, que venen dues noies i diuen, no tu no menges xiclets a la feina, que ja en tenim, sinó “cuando viajo en transporte público” que encara ens en falten!!

Flipant, han anat guiant les meves respostes per complir els seus requisits i enllestir la feina. Evidentment, veient això, jo he omplert el test de l’ordinador amb els ulls tancats i sense ni llegir-ho, i penso escriure a l’empresa publicitària per explicar que si jo dedico 20 minuts per omplir l’enquesta, com a mínim no em prenguin el pèl a la cara. Després que en facin el què vulguin de l’enquesta però no allà davant!! “Nos falta una persona que coma chicles en el transporte público…” Serà un nou Mètode científic? ¿Estadístiques 2.0?

En fi, com deien aquells, muy profesionales!

La Colifata, un projecte que dóna veu a unes persones estigmatitzades socialment i que sempre se’ls hi ha girat l’esquena.
Manu Chao, entre d’altres, ha donat suport a aquesta iniciativa de portar al cine l’experiència d’aquest centre de Salut mental argentí, on van crear un programa de radio entre els malalts interns del centre (escoltar aquí).

“Fundada en 1991 por el psicólogo Alfredo Olivera, que según sus pacientes “está más loco que nosotros”, la emisora argentina Radio Colifata, terapia para que los presuntos locos del psiquiátrico Borda hablen a través de las ondas con los presuntos cuerdos, es un fenómeno internacional. “La locura es algo que toda persona lleva dentro”, afirma uno de estos seres inteligentes que se expresan por una radio que canaliza la locura y permite a los enfermos preguntarse “¿quién soy yo?”. Un documento inapreciable, jocoso a la vez que dramático.” La Vanguardia

Hi ha hagut certa polèmica per l’ús d’aquests pacients en l’anunci d’aquarius però com diu un responsable de l’hospital a La Vanguardia, “si es con cariño, bienvenidos los que nos dan voz”.

A Barcelona hi ha un projecte similar que es diu Radio Nicosia, però vull aprofitar des d’aquí per animar a una persona que té la oportunitat de viatjar a Argentina i conèixer i fer pràctiques en aquest centre, a que es compri els bitllets ja! i no s’ho pensi dues vegades, jejejeje 🙂

Bona diada de Sant Jordi

p.d: i aprofitant que avui fa un dia radiant, un record per aquells llocs del món on els núvols no deixen gaudir del sol (Zaire, Congo, Monrovia, Palestina, Baghdad, Fallujah, Jerusalem, Guinea-Bissau, Tibet,… rainin in Paradise, by Manu Chao)

Avui he dinat amb 9 persones que no coneixia de res; uns d'Anglaterra, uns de Bulgària, un de l'Índia, d'Holanda… Són d'aquelles situacions on es coneixen com a molt dues persones i els altres no, i hem de dinar junts (en el marc d'unes jornades a Madrid).

Per no estar tota l'hora en silenci, de seguida en surt un de graciós, animat o qui beu més vi, que comença a xerrar. També hi ha qui no sap parlar anglès però l'entén, i va rient sense dir res, i d'altres que van seguint la conversa i participant a mida que la copa de vi es va buidant i el cambrer la va reomplint (a la tarda no sé qui treballarà…).

Hem parlat de tot, des de l'estat de les obres de la Sagrada Família, la sequera de Catalunya o de jocs de la Wii (com veieu una conversa mooolt intel·lectual).

Però ha arribat el moment clau-filosòfic del dinar i per això ho explico aquí. Xerrant dels avions, les turbulències i els accidents aeris (tothom ha arribat en avió, entre ahir i avui).

I la pregunta directa ha estat: perquè hi ha armilles salvavides als avions, si a la pràctica és més dur i cruel morir congelat que morir ofegat?

Tenint en compte que si un avió cau al mig de l’oceà, és molt probable que l’aigua estigui freda, freda i és sabut per tothom que no aguantem gaire estona en remull-congelat. El dolor és més llarg, comencen al·lucinacions i tens més temps per patir i agonitzar. Ofegar-se ha de ser molt dur, però bàsicament és més ràpid.
Si hi ha casos, per sort no tots, que les ambulàncies triguen més de 45 minuts en arribar, imagina’t un vaixell de salvament al mig de l’oceà!!

Pot sonar una mica macabra parlar d’aquest tema però mira, ha sortit al mig de la conversa i el trobo interessant. Sobretot perquè és un tema prou complex com per anar-hi pensant. En una situació d’emergència no sabem com reaccionaríem, però si ja hi hem pensat una mica potser prenem una decisió que en un moment de calma vam considerar com la més adequada. Pensar o no pensar en la mort donaria per una altra història…

Així doncs, i perdoneu per la pregunta, en la remota i quasi infinita possibilitat que us trobéssiu en aquesta situació, us posaríeu l’armilla salvavides (amb la quasi seguretat de morir congelats) o preferiríeu morir ofegats?

Imatge Flickr CC

Lluna Antúnez va estrenar divendres passat al Canal 33 el Documental “Amb qui parlo?“, un reportatge impressionant que ens acosta a la vida d'una persona amb esquizofrènia. Els protagonistes del documental són la seva família, centrant-se en el seu pare. Un gran treball que penso que tothom hauria de veure.

El tràiler:

I si us ha semblat interessant, aquí el podeu veure sencer.

A més a més, avui a La Vanguardia en fan una molt bona crítica, felicitats Lluna!!

Esta película no es pequeña porque es de una gran lucidez generacional, no es un ajuste de cuentas, expresa amor sin reverencia, y hace pensar sobre los efectos de una educación sentimental.

Y sobre todo, consigue, en su sencillez, no participar de la euforia dominante sobre unos años de los que la nostalgia sólo muestra su faz más luminosa, sino a los que sucumbieron a sus contradicciones, como el padre de Lluna Antúnez, que aparece no como el retrato de un esquizofrénico, sino como la de un hombre aún no reencontrado ante el cual la realizadora se dispone a intentar comprender sus silencios. (llegir tota la crítica)

+ info del documental