Escrius el nom de @KLMFares seguit de la ciutat de sortida “to” la ciutat d’arribada i el mes que vols viatjar, i en breus instants, reps una resposta amb els preus i un link per veure opcions 🙂
@fbalague Lowest return fare for Rio de Janeiro to Barcelona: BRL 2076 Book now: klmf.ly/Rrz1fY
— KLM fares (@KLMfares) desembre 13, 2012
El Blog Com gotes a l’oceà fa 5 anys, i l’Eduard em convidava a participar-hi amb un text. Com que una de les moltes coses que tenim en comú està relacionada amb els viatges, vaig escriure aquest text Viatjar per aprendre, aprendre viatjant.
Moltes maneres de viatjar pel món, algunes més espectaculars que d’altres 🙂
Aquests dies a Copenhague he vist moltes i moltes bicicletes espectaculars. De fet, si no fos per les restriccions de l’equipatge de mà de l’avió, tornaria amb un parell o tres de bicis de segona mà, segur… També vaig veure un sistema d’il·luminació per magnetisme, Reelight, que vindria a ser una millora de la tradicional dinamo, però sense resistència al pedaleig, cosa molt interessant, sobretot si fa pujada… però el preu també s’ho val, 50 euros el joc de llum frontal i de darrera (a Amazon UK, per 34 lliures el més senzill). Aquí expliquen com fer-ho tu mateix.
I per casualitats de la vida, un dels nois que participa en el mateix curs que jo, European Entrepreneurship Educators (3EP), posa al seu blog aquest vídeo d’il·luminació ciclista que ja trenca tots els esquemes del disseny… Revolights, join the revolution, és un projecte que a través de microdonacions pretén desenvolupar i comercialitzar aquest enginyós sistema d’enllumenat per a bicicletes. Increïble!!
Doncs això, join the revolution 🙂
Un cop al mes, compartiré el viatge amb la resta de catalans pel món.
Amb fotografies dels 3 viatgers actuals de TrendTrotters, hem fet aquest calendari, que podeu comprar per internet per tant sols 12 euros.
Mai se m’hagués acudit anar de festa a un lloc on l’únic objectiu és beure litres, i litres, i litreees de cervesa (això si no cau per terra, si no li tiren per sobre del veí, si aconsegueixes entrar a alguna carpa o si ets capaç de resistir-ho tot plegat).
Però res, per 20 euros de bitllet de Ryanair i dormint al campament punki de Munich, tot és possible, i un esdeveniment així, s’ha de veure per saber què és exactament.
Una esplanada enorme, enorme, enorme, plena de carpes que semblen naus industrials de fusta, amb dos o tres pisos, i plenes fins a la bandera! Entrar a dins era impossible, si no estaves a fent cua des de les 7 del matí, i entrar a les terrasses de fora, difícil a partir de les 12… però ho vam aconseguir. Comparar-ho amb la Feria d’Abril no té sentit, però és l’únic esdeveniment que s’hi pot assemblar una mica. A Munich, hi va gent de tot el món, atrets per una fama internacional, a beure, beure, i beure (els japonensos, nova zelandesos i australians, molts americans, tots els sudamericans que estudien a europa, i sobretot italians).
Tots els autòctons vesteixen el vestit tradicional, els homes de “llenyataires” les dones amb el típic vestit escotat… però en canvi només es tracta de beure…
Veure que qui més feina té, a part de les cambreres, són els sanitaris, defineix molt bé el context alholitzat de la festa; camilles a munt i avall sense parar. El terra, cerveza; per sobre les taules, cerveza; i les gerres, plenes de cervesa. Només per fer-se una idea dels diners que mou la festa, cada cambrera cobra 13.000 euros per 15 dies de feina, és a dir 1000 euros al dia. Es venen mooolts milions de litres de cervesa, a un preu aproximat de 9 €/litre.
Un lloc curiós que cal ser-hi per fer-se’n una mica la idea… però potser aquests vídeos us ajuden…
i algunes fotos aquí.
“Per a la majoria pot sonar a barbaritat, malson o broma de mal gust. Per als hindús del santuari de Deshnoke, (les rates) són sagrades i punt. En aquest polsegós i remot poble del desert indi del Rajasthan, on les dones vesteixen roba de colors llampants i els homes turbants infinits, hi ha un temple únic en què les rates són adorades com si fossin una divinitat. Descalços, milers de feligresos i turistes curiosos trepitgen cada any aquest recòndit i incivilitzat lloc perquè les rates sagrades, anomenades kabbas corrin per sobre dels seus peus en el que es considera un privilegi i un senyal de bon auguri” i com que vas descalç, les rates no tenen problemes en llepar-te els peus… sensació curiosa!
“Es creu que qui veu una rata albina tindrà molta sort i serà protegit per Karni Mata, la deessa a la qual es va dedicar el temple, durant tota la vida” i això ja s’ha professionalitzat tant, i surt a totes les guies, que un indi s’encarrega de treure la rata blanca de tant en tant i deixar-la als peus d’alguns turistes perquè li donin alguna moneda, a canvi de la bona sort eterna.
“Expliquen les llegendes que una mística matriarca, Karni Mata, que va viure al segle XIV era la reencarnació de la deessa Durga, representant del poder i símbol de la victòria. La diva, que pertanyia al clan dels Depavats, va demanar un dia a la deessa de la mort, Yama, que ressuscités el fill d’un important trobador…” Llegeix la resta de la història.
Font: Pelegrins de tot l’Índia viatgen al temple de la deessa Karni Mata per adorar els rosegadors.
Quan hi vam estar, ja en vaig parlar del temple de les rates…
Foto CC: Dulconte
Ja deu fer quasi 20 anys que vaig descobrir aquest país viatjant en família. També el surf, que veia en directe per primera vegada, i aquella gent “estranya” que vivia en furgonetes davant la platja… i ves per on, uns anys després som nosaltres els “estranys”.
Fa uns 10 anys vam repetir viatge amb uns amics, just estrenat el carnet de conduir, i llavors la majoria de fotos les vaig fer en blanc i negre per experimentar, així que les d’aquest any, també en aquest format. I és que no sé… Lisboa la veig en blanc i negre.
Portugal és un país que sempre m’ha agradat, i que en tots els àmbits ha estat exclòs, com si nosaltres fóssim superiors a ells (molt pitjor el què deuen pensar els alemanys o nòrdics de nosaltres, i ningú es dóna per al·ludit). No hi ha projectes de recerca amb universitats portugueses ni convenis de col·laboració… i això que hauríem de ser com germans, però no!
Total que resulta que Portugal té el nivell de vida que podrien tenir TOTS els habitants del planeta si els que més tenen baixessin el nivell. Ja hi firmo ara!
Doncs en 7 dies buscant onades amunt i avall, he visitat Lisboa, Ericeira, Santa Cruz, Peniche, Óbidos, Foz do Arelho, Nazaré, Alcobaça, Montemor-o-Velho, i Figueira da Foz i Coimbra, molt de pas. D’onades, poques.; però molt bon ambient tots els dies a tot arreu. Això sí, temperatures agradablement fresques i fins i tot boira arran de mar.
La tornada, va ser una altra història… problemes d’embrague m’obligaven a circular només amb 3a o 4a, ja des de Portugal, amb 1300 km per davant… la temperatura al arribar a Extremadura era de 37 graus i pujant… i a90 km/h de màxima semblava un forn, però anava fent. El dia següent, després de matinar per evitar la calor, passats 200 km l’embrague va dir prou del tot, i patam: grua, taxi, Guadalajara, cotxe de lloguer… i cap a casa.
És un temple Zen situat al Nord-Oest de Kyoto. Forma part del Patrimoni de la Humanitat de la UNESCO. El temple pertany a l’escola Myōshin-ji de la branca Rinzai del Budisme Zen. L’indret del temple pertanyia abans al clan Fujiwara.
El nom del temple evoca el seu cèlebre jardí de pedra, d’estil karesansui, que és considerat com una de les obres mestres de la cultura japonesa. Es pensa que el jardí data de la fi del segle XV. El jardí es compon simplement de sorra blanca harmoniosament rasclada sobre la qual hi són disposades 15 pedres molsoses repartides al ritme de set, cinc i tres. Les pedres han estat disposades de tal manera que no sigui possible veure les 15 pedres a la vegada, sigui quina sigui la posició de l’observador (curiós, eh!).
Aquest tipus de jardins zen, es van desenvolupar sobretot durant el període Muromachi (1336-1573), en el qual apareixen els dos ideals estètics d’aquests jardins:
font: Viquipèdia, (foto) i (vídeo).
