Doncs si, hi ha cases que tenen la Single Socks box, altrament reconeguda com la cistella de mitjons desaparellats, i ara que el terme “single” està de moda, doncs aquesta cistella encara té més sentit.

Clar, té sentit si hi viuen més de dues persones en una mateixa llar, perquè si només n’hi ha una i perd mitjons, a banda de ser un problema greu, o bé t’han caigut al balcó de sota, o pel camí del cubell a la rentadora i al tocar a terra han desaparegut per art de màgia, o la rentadora se l’ha menjat quan ja hi havies posat el suavitzant, que també se n'han donat casos.

De fet, estic pensant d’instaurar una cistella d’aquestes a tota la comunitat de veïns, altrament dit família, així si trobes un mitjó que s’hi assembla, bingo! ja ho tens solucionat. O potser seré més agosarat i organitzaré la trobada de singles per buscar el mitjó que més s’assembla. Metafòricament parlant…mmmm…. deixa estar els mitjons!!

I tot això ho he viscut en directe a una de les cases que més m’agrada del món i on sempre em reben amb els braços oberts. I vaig coincidir a la cerimònia mensual de repassar la cistella dels mitjons desaparellats a veure si hi havia sort i se n’havien acumulat alguns de similars. Però com que això de la similitud és una mica subjectiu, hi ha d’intervenir algú que al seu criteri, decidirà si s’accepta com a parella o no, si permetrà als seus fills sortir al carrer amb dos mitjons iguals però diferentsfinsaquinpunt o no…

M’ha encantat…

… com tota la setmana a Donostia 🙂

Hi havia una vegada, fa moltíssims anys, dos germans que eren pescadors. Shiro, el més gran, tenia vaixells grans, xarxes noves i una bonica casa. Jun, el petit, era pobre; les seves xarxes eren velles i, per més que treballava, no aconseguia prou per menjar.
Un matí Jun va sortir a pescar amb la seva petita barca.
Després de tot un dia de feina, no va poder pescar ni un sol peix, per això va anar a casa del seu germà i li va dir:

– Shiro, he treballat tot el dia, però no he pescat ni un sol peix. Deixa'm una mica d'arròs per que puguem menjar la meva dóna i jo.

El seu germà li va tancar la porta als nassos i li va cridar:

– Deixeu-me en Pau! Així aprendràs a cuidar de la teva família…

El pobre Jun tornava molt trist a casa seva. De sobte, en un revolt del camí, va trobar un ancià amb una gran barba blanca.
L'ancià li va dir amb veu molt dolça:

– Jun, ets un bon home i per això he vingut a ajudar-te. Els nans posseeixen un molinet màgic, ves a buscar-los i porta'ls aquest pot de melmelada de cireres. Com que els encanta, t'ho canviaran per el molinet màgic.

– I per a què serveix aquest molinet? – va preguntar Jun.

– Si gires la maneta a la dreta i demanes un desig, et serà concedit. Quan vulguis que el molinet s'aturi, has de dir: “Gràcies molinet, ja en tinc prou”. Després has de girar la maneta cap a l'esquerra. Però mai diguis a ningú per a què serveix ni com funciona el molinet.

El jove pescador va donar les gracies a l'ancià i es va dirigir a les terres dels nans. Quan en Jun va arribar-hi tot va succeir com li havia dit l'ancià.

El rei dels nans va cridar en Jun i li va dir:

-Què vols a canvi del pot de melmelada?

– El molinet – va dir Jun.

Després d'algunes discussions, Jun va aconseguir fer-se amb el molinet màgic. A partir d'aquell moment va canviar la vida de Jun.

Primer li va demanar al molinet que li moles una casa nova; més tard, una barca nova, i xarxes, i menjar, i diners …

I quan ja tenia suficient de cada cosa que demanava, girava la maneta cap a l'esquerra i deia :

– Gràcies molinet, ja tinc suficient.

El jove pescador es va fer molt ric i, com que tenia bon cor, repartia aquelles riqueses entre tots els seus veïns.
Quan Shiro va assabentar-se de la riquesa del seu germà, es va posar vermell d'enveja i va córrer a visitar-lo:

– Estimat germà Jun, Com has aconseguit tantes riqueses?
Jun recordava el que li havia dit l'ancià; per això, no li va dir res.

Des d'aquell dia el malvat Shiro va començar a espiar el seu germà per a descobrir el seu secret.
Una nit espiava per una finestra quan va veure que Jun agafava el molinet i deia:

– Molinet, mol una mica de diners. Vull repartir-los amb els pescadors que han perdut les seves barques a la tempesta.

El malvat Shiro es va amagar per a no ser descobert, va esperar a que el seu germà sortís de casa, va entrar i va robar el molinet.
Després va recollir algunes coses i va embarcar cap a terres llunyanes, pensant gaudir allà la seva fortuna.

Van passar molts dies de travessa, van patir tempestes i es va perdre part de l'equipatge i tota la sal. Un dia, Shiro va notar que el menjar estava dolç i, per això, se'n va anar a la seva cabina, va girar la maneta a la dreta i va dir:

– Molinet, mol una mica de sal.

El molinet va començar a moldre sal. Quan ja en va tenir prou, Shiro va exclamar:

-Deixa de moldre, ja tinc prou sal.
Però el molinet seguia molent. Shiro no sabia que havia de girar cap a l'esquerra per que s'aturés el molinet.

– Deixa ja de moldre sal, maleït molinet!- cridava Shiro.

Però el molinet molia i molia. Primer, es va omplir de sal el cabina; Després, la coberta. Per últim, el vaixell no va poder suportar el pes i es va enfonsar. I com que ningú ha girat la maneta cap a l'esquerra, el molinet segueix encara molent sal en el fons del mar.

I per això, diuen, l'aigua del mar és salada!

p.d: no costa gaire donar sempre les gràcies 🙂

font: totcontes | foto molinet: Majamarko