Ajudar als altres sovint no costa res. Hi ha persones amb qui et veus cada dia, però que els costa demanar ajuda, parlar, preguntar… Però també n'hi ha que no els costa gens i de seguida t'embarranquen.
Avui em centraré en el primer cas, ja que és més subtil i alhora delicat. Hi ha gent que tenim a prop que sabem que té un problema. No en parla però tothom ho sap.
Tu pots fer com si res, es fàcil d'esquivar i de passar de llarg, fer veure que no te n'adones (si vol alguna cosa ja ho dirà). Però a vegades, compartir un moment del dia a dia (esmorzar, fer un cafè, dinar, quedar per sopar, etc.) a aquesta persona la pot alleugerir bastant i a tu no et costa res. Avui ho he practicat una mica…
L'altre dia vaig poder assistir al passi de la pel·lícula francesa Question Humaine, en el marc del Festival de cinema Ambigú.
Amb un rerefons psicològic i una trama amb un punt d'intriga, em va impressionar molt com el protagonista llegeix una carta on es descriu com si fossin unes instruccions objectives, un dels camions utilitzats per a càmeres de gas en l'època de l'extermini. Sense cap imatge al respecte, només descrivint cada part del camió i el perquè s'ha fet cada part d'aquella manera, és esgarrifós. Com s'havia de calcular el pes de la carrega en els eixos del camió en funció del moviment de les persones dins tancades que intentarien fugir, abalançant-se tots cap a les portes del darrere, per exemple. Buffff….
I no menys dramàtica però des d'un altre punt de vista, és la història d'Ismael Beah, un nen soldat que orfe de pares, als 13 anys es veu immers en la guerra, i com ell afirma, no “sabia que hi havia tantes maneres diferents de matar“.
Ara, amb 27 anys ha escrit el llibre “Un largo camino. Memorias de un niño soldado” editat per RBA i que va presentar dijous al CCCB.
Ismael va ser l’únic supervivent de la seva família, amb 12 anys va presenciar l’assassinat dels pares i germans i sense un rumb fix és reclutat per fer de soldat.
Es queixava del desconeixement que hi ha dels conflictes bèl·lics (no en tenim ni idea de què està passant realment).
També va parlar de com era el seu país (Sierra Leona) abans. De quina tranquil·litat i qualitat de vida tenien, de quan anava a l’escola, jugava amb els amics… i de com tot això es transforma en un infern. Es queixa que actualment la gent només relaciona aquest país amb guerres i violència, per desconeixement i amb el llibre pretén contextualitzar la guerra, l'abans i el després.
Un testimoni vivencial de la seva pròpia experiència que encara és més impressionant l’optimisme que transmet: no pot dormir més de 3 hores al dia pels traumes viscuts, i no més d’una hora seguida. Però fent broma, deia que així té avantatge enfront altres companys, pot estudiar més i acabar els treballs a temps.
També ha fet referència al problema de les armes (què això si que està més a les nostres mans), dels bancs europeus que col·laboren amb la corrupció dels polítics. I és que en països on més del 50% de la població té menys de 15 anys, qualsevol guerra implica que aquestes persones s’hi veuran involucrades. “Un nen passeja amb el seus pares i una bala els mata, el nen ho veu i ha de decidir com continua a partir d’ara tot sol”. Només quan algú coneix això, pot donar sentit realment a les notícies que sentim de “guerra al Congo…”, “guerra civil a Libèria…” i tot el què això implica.
Un testimoni excepcional d'una situació que per desgràcia encara avui es repeteix a molts països (amb més de 300.000 nens soldat a tot el món).
El llibre està molt ben escrit, sense drames ni victimisme. Molts detalls, una descripció quotidiana del dia a dia que t'atrapa des del principi. Ni a Mauritània que tenia més temps lliure vaig llegint tant com ara amb aquest!!
La vida pot donar-te moltes sacsejades però el què han viscut (i alguns encara ho viuen) aquests joves és brutal!
I al cap de nou mesos, apareix la criatura. El de la foto és l’Oriol, molt maco, preciós i tendre però no és meu. És de l’Albert, que de fet en té un altre igual, són dos bessons 🙂
Jo us presento el llibre que ja s’ha publicat “Usos educatius dels blogs. Recursos, orientacions i experiències per a docents”, que he escrit conjuntament amb en Felipe Zayas, professor de secundària de València.
Doncs després d’aquests nou mesos de gestació, i d’enviar-lo a l’editorial, un llarg procés com el d'un embaràs, finalment ha vist la llum aquest projecte:
Si em volgués forrar (d’entrada hagués triat un altre negoci) us diria que el podeu comprar per internet a través de la UOC o a les principals llibreries, però no cal que us ho digui 🙂
Hi ha dies que arribes a casa i no tens ganes de fer el sopar, menjaries qualsevol cosa i a jeure al sofà.
Però hi ha dies que et ve de gust fer una bona amanida i, ai las, no queda enciam! I no és que el Thiago se l’hagi menjat, ell té altres preferències, sinó que me’l vaig acabar ahir i ara a les 21:30 o baixo al Paki o improvitzo…
Doncs au, amanida de pastanaga (que en queden moltes): Ingredients:
Pastanaga Pera Dàtils Nous Tonyina Pebrot vermell Olives Formatge
Un cop ratllada la pastanaga, molta pastanaga, hi afegim la pera tallada a daus. Del pebrot se’n pot prescindir, però també en tenia i l’hi he afegit. Els dàtils donen un punt dolç/curiós més agradable que els panses, talladets a rodanxes petites. Les nous trencades i olives i formatge al gust. La tonyina hi aporta la proteïna i espessa l’amanida (també se’n pot prescindir si ja heu menjat carn o ho acompanyeu amb altres aliments).
Ho he amanit amb vinagre de Mòdena i oli de Cubells
En Record a Víctor Jara, l’assassí del qual segueix impune vivint tranquil•lament a casa seva a Chile i a d'altres persones desaparegudes a Chile, s'ha creat aquest moviment social.
El programa 30 minuts ho va recollir el passat mes de novembre. La Funa es tracta d’un moviment social que pretén denunciar públicament a tots els assassins que durant la dictadura de Pinochet van assassinar, torturar i fer desaparèixer a milers de persones (si no heu vist la pel·lícula La Noche de los lápices tot i ser de la dictadura d’Argentina, val la pena per fer-se’n una idea, posa els pèls de punta).
Tots aquests militars que van assassinar i torturar no han estat mai jutjats i viuen tranquil•lament. La Funa, recollint documents públics i dades personals accessibles per a tothom (diuen que estan tant segurs de la seva impunitat que ni amaguen les seves dades), i fan públic per tots els mitjans la identitat d’aquestes persones i sobretot entre els seus veïns. La legitimitat d’aquesta “justícia ciutadana” suposo que pot ser criticable per als lletrats però per la gent de carrer: “massa poc” que dirien alguns!
Estic fent cua a la fotocopisteria. Ja no m’agovien les cues, sempre hi trobo coses interessants per observar. Sempre passen coses, només cal estar atent!!
La noia del davant no s’acaba d’aclarir amb quantes copies necessita d’uns documents, i no s’entén amb el senyor que li ha de fer… i mentre li fan unes truca per preguntar exactament què necessita…
Quan acaba de pagar es guardar les monedes del canvi al moneder. Demana el tiquet (deu ser per l’empresa), i recull les fotocopies que li acaben de fer.
De la butxaca del darrera dels pantalons li sobresurt la targeta del metro, està a punt de caure. Es veu d’una hora lluny que quan comenci a caminar li caurà. Llavors jo em plantejo si cal que li digui o no, si m’hi he de posar o no, si he d’interferir, no la conec de res, en la seva vida o no, és una bona acció??
Però quan es gira, de seguida el fotocopista (és diu així?) també s’hi fixa i li comenta. Ella encara es pensa que li parla de les fotocopies i marxa…
Aquest any que no s’ha pogut fer el Rally Dakar Oficial, nosaltres ja hi hem anat i tornat, fa 5 anys que se’n celebra un d’alternatiu molt més interessant.
Només voldria cridar l'atenció sobre el fet que Mauritània, un dels països més pobres del món (ocupa la posició 145 en el rànking de PIB) el Dakar li suposava uns ingressos del 20% del PIB anual. Vol dir que, a banda de si estem a favor o en contra d'aquest rally, el país és tant pobre que una cinquena part dels ingressos anuals depenen d'un esdeveniment que dura 8 o 10 dies. El fet de suspendre'l n'alegrarà a uns però tindrà de ben segur, repercussions negatives per a d'altres.
Al canal 33, just el dia que arribàvem van fer-ne el reportatge, gravat per uns catalans que hi van participar. “Això no és el Dakar”
El Challenge consisteix simplement a viatjar des de Plymouth, a la Gran Bretanya, fins a Banjul, la capital de Gàmbia, amb cotxes que tenen un valor nominal que no passa dels 600 euros. En altres paraules, fer més de 6.000 quilòmetres en velles cafeteres pràcticament sense diners ni assistència mecànica, però amb molt bon humor. No hi ha premis ni guanyadors, i, un cop a Banjul, els cotxes se subhasten per aconseguir fons per a ONG locals. En l'última edició hi van participar més de dos-cents equips, la majoria dels quals van arribar a la meta.
L'aventura és organitzada per un anglès, Julian Nowill, que la va plantejar com una alternativa barata i solidària al Ral•li París-Dakar, una competició en què només es pot participar si s'és capaç de reunir molts diners. La majoria dels dos-cents equips participants són anglesos, encara que també n'hi ha de Suïssa, Bèlgica i fins i tot del Brasil.
Els equips es divideixen en quatre grups de cinquanta cotxes i tenen el punt de trobada a Gibraltar. Des d'allà travessen l'estret fins a Ceuta, on comencen la travessa cap a Gàmbia en grups més petits, d'uns cinc o sis cotxes.
La imatge més espectacular és com un 2cv que ha xocat contra el terra al baixar una duna, doblega tot el chasis (no giren les rodes, no entren les marxes i no tanquen les portes). Quan els conductors ja el volien deixar allà, l’enginy dels participants i guis mauritans, fa que amb unes planxes de ferro recolzades al paraxocs de darrera, hi puja les rodes de davant d’un panda fent pressió i aixecant el cotxe de darrera, i un noi saltant sobre el paraxocs de davant consegueixen adreçar-lo i que tot torni a funcionar!!
Encara no fa una setmana que acabo d’aterrar a Barcelona i ja estic preparant nous viatges. Avui he enviat els primers documents. L’objectiu: estada d’investigació a la Open University d’Holanda, una de les universitats més prestigioses d’educació a distància. Els tràmits seran més llargs que els de passar la frontera entre Mauritània i Senegal, però aquí vas sobre segur. I és que o anem fent coses o malament rai 😉
Be, de fet tot això només era per parlar d’un altre viatge. El que fan els germans Whitman amb el Darjeeling. És una pel·lícula del director Wes Anderson. Es va estrenar a Estats Units al setembre i aquí fa una setmana.
Es tracta de tres germans que tenen la intenció de fer un viatge espiritual amb tren per la Índia, buscant la mare i recordant al pare… No vull fer-ne cap crítica cinèfila, però com a espectador voldria destacar dues escenes, la primera i la última. A la primera es veuen dues persones corrent darrera un tren. Una d’elles defalleix i no hi pot pujar. L’altre s’hi esforça, llença la bossa a dins i d’un salt s’agafa a la barana del darrera s’hi enfila. I també al final, es repeteix l’escena de córrer, i en aquest cas atrapar, el tren.
Té moments de comèdia, moments més dramàtics i que mostren alguns aspectes quotidians de la Índia. I per mi el millor és la fotografia, uns plans mooolt ben estudiats i curosament compostos, sigui de paisatges, retrats, etc. IMPRESSIONANT!!! I la banda sonora, com la cançó Where do you go to my lovely, de Peter Sarstedt (mític cantant dels 60’ nascut a Delhi) també val mooolt la pena!! (tràiler i pàgina oficial)
Ara que he tornat del desert només em queda pendent veure “14 kilómetros” de Gerardo Oliveras. Es va estrenar el dia abans de marxar a l’Àfrica i potser alguns ja l’heu vist, però amb tant d’enrenou no hi vaig poder anar i ara que ho he viscut d'aprop la vull veure. Explica les aventures de 3 nois africans que volen arribar a Espanya, i mostra el que no surt als telenotícies sobre la immigració.
Amb una entretinguda i creuada cerca per internet, després de reincoprorar-me a marxes forçades en les profunditats d'una tesi doctoral, he trobat la fruita “al·lucinògena” que vam menjar a Senegal. Era un Corossolier o Guanábana
Fruita d’un Annonaceae, de la familia dels Magnolials i emparentada amb la xirimoia.
Per les descripcions de “dulce, jugosa y ligeramente ácida” suposo i afirmo que la que ens vam menjar era mooolt verda (aspra, amargant i insípida). Res a veure amb el què s’explica: que si dots medicinals, multivitamines, que cura l’artritis, la gota i el reumatisme… a nosaltres ens va sortir el tret per la culata (mai més ben dit) i en vam rebre els símptomes negatius nàusees i vòmits, suors i al·lucinacions.
El què és clar és que si no es proven coses noves, tot i els seus riscos, bufff quin avorriment 😉
;)
