Quan acabi la tesi o un dia o altre, em volta pel cap fer psicologia. És una àrea que sempre m’ha agradat i interessat. I últimament que penso i penso, podria començar a escriure els primers apunts.

Perquè d’entrada, un pensa en la teoria, que tot és qüestió d’automotivar-se, donar-se ànims a un mateix, pensar les coses en positiu i anar tirant endavant.

Les recompenses externes (un premi, anar de compres, elogis, ànims, un gelat extra, etc.) són factors que ajuden; en molt poc temps la corba de la motivació, autoestima i l’estat d’ànim es disparen (com podria fer-ho més exageradament les drogues, però tampoc cal…). S’aconsegueix una sensació de benestar de forma ràpida (en general).

Però no podem viure només de reforços externs i cal buscar altres motivacions, més internes o personals. Fer coses que ens omplin, que ens agradin, que ens interessin i ens facin estar bé fent-les. Plantejar-se reptes, objectius accessibles i concrets, i anar lluitant cap a ells. Tot i que sigui un procés més lent, difícil i costós, que requereix entrenament i mooolta pràctica, és el que en el fons ens mantindrà actius tirant endavant i estant bé amb nosaltres mateixos.

Però si això ja és complicat, encara ho és més quan, sense voler-ho, et passen pel cap pensaments que t’alteren. Així, de cop i volta.

Un es pensa que és fort, i hi ha moments que pot controlar els seus pensaments, per molt negatius i desastrosos que siguin. Amarrat i lligat amb força, capaç de suportar vents de més de 50 nusos. Però en canvi, un sospir insignificant, un detall que acaba de passar, una imatge, una sensació, et pot arribar a tombar, com la delicada flor de plumeira hawaiana. El problema és que aquestes sensacions externes venen i van sense avisar, en qualsevol moment… i llavors ni recompenses externes poden fer-hi res. Cal ser-ne conscient, no capficar-s’hi i acaba passant.

Entenc que aquest article pugui semblar el pròleg del manual d’una secta o del “Grupo de autoayuda para el bienestar personal”, però són idees que em venien el cap, quan no podia dormir i vaig anotar en un tros de paper que ara transcric.

Després he sopat amb una tia-avia meva que té 80 anys, ens hem fet companyia i hem xerrat una bona estona, i il·lusionada ara que sap navegar per internet (amb 80 anys!!) m’ha enviat aquest powerpoint, que anima i fa veure les coses pel costat positiu, com la cançó que he triat, Such Great Heights de The Postal Service, de la Sèrie Anatomia de Grey.

La vida està plena d'instants… (Poema de Jorge Luis Borges)