Des de fa 6 anys, cada 11 de setembre una pedreta s’afegia i anava construint camí. Però a vegades les mateixes que ens fan de guia i van construint una trajectòria, ens poden enlluernar i fer-nos perdre l’equilibri.
Un dia especial, només bons records, un detall quasi imperceptible…
Quan acabi la tesi o un dia o altre, em volta pel cap fer psicologia. És una àrea que sempre m’ha agradat i interessat. I últimament que penso i penso, podria començar a escriure els primers apunts.
Perquè d’entrada, un pensa en la teoria, que tot és qüestió d’automotivar-se, donar-se ànims a un mateix, pensar les coses en positiu i anar tirant endavant.
Les recompenses externes (un premi, anar de compres, elogis, ànims, un gelat extra, etc.) són factors que ajuden; en molt poc temps la corba de la motivació, autoestima i l’estat d’ànim es disparen (com podria fer-ho més exageradament les drogues, però tampoc cal…). S’aconsegueix una sensació de benestar de forma ràpida (en general).
Però no podem viure només de reforços externs i cal buscar altres motivacions, més internes o personals. Fer coses que ens omplin, que ens agradin, que ens interessin i ens facin estar bé fent-les. Plantejar-se reptes, objectius accessibles i concrets, i anar lluitant cap a ells. Tot i que sigui un procés més lent, difícil i costós, que requereix entrenament i mooolta pràctica, és el que en el fons ens mantindrà actius tirant endavant i estant bé amb nosaltres mateixos.
Però si això ja és complicat, encara ho és més quan, sense voler-ho, et passen pel cap pensaments que t’alteren. Així, de cop i volta.
Un es pensa que és fort, i hi ha moments que pot controlar els seus pensaments, per molt negatius i desastrosos que siguin. Amarrat i lligat amb força, capaç de suportar vents de més de 50 nusos. Però en canvi, un sospir insignificant, un detall que acaba de passar, una imatge, una sensació, et pot arribar a tombar, com la delicada flor de plumeira hawaiana. El problema és que aquestes sensacions externes venen i van sense avisar, en qualsevol moment… i llavors ni recompenses externes poden fer-hi res. Cal ser-ne conscient, no capficar-s’hi i acaba passant.
Entenc que aquest article pugui semblar el pròleg del manual d’una secta o del “Grupo de autoayuda para el bienestar personal”, però són idees que em venien el cap, quan no podia dormir i vaig anotar en un tros de paper que ara transcric.
Després he sopat amb una tia-avia meva que té 80 anys, ens hem fet companyia i hem xerrat una bona estona, i il·lusionada ara que sap navegar per internet (amb 80 anys!!) m’ha enviat aquest powerpoint, que anima i fa veure les coses pel costat positiu, com la cançó que he triat, Such Great Heights de The Postal Service, de la Sèrie Anatomia de Grey.
La vida està plena d'instants… (Poema de Jorge Luis Borges)
Avui torna a començar el curs. Després de 5 setmanes fora de casa, el pis necessitava una posada a punt a fons: netejar, aspirador amunt i avall, lavabos, cuina, omplir la nevera, rentadora, rentadora, endreçar roba, rentadora, regar les plantes, rebost… en fi, ha estat un diumenge de treball dur previ a la tornada a la normalitat, certa mandra, certa tristesa,… Però que he pogut combinar amb esmorzar a la terrassa llegint el diari, anar una horeta a la platja (plaga de meduses per contaminació, arghhh) i al vespre a córrer per la carretera de les aigües.
Abans de marxar, el director ens havia enviat a tots un powerpoint sobre la cultura Slow Down (prendre’s les coses amb calma), que podeu veure a sota i del qual vull destacar una anècdota:
“La primera vez que fui para Suecia, en 1990, uno de mis colegas suecos me recogía del hotel todas las mañanas. Estábamos en el mes de septiembre, algo de frío y nevisca.
Llegábamos temprano a la Volvo y él estacionaba el auto muy lejos de la puerta de entrada (son 2000 empleados que van en coche a la empresa). El primer día no hice comentario alguno, tampoco el segundo, o el tercero.
En los días siguientes, ya con un poco más de confianza, una mañana le pregunté a mi colega:
¿Tienen ustedes lugar fijo para estacionar aquí?, pues noté que llegamos temprano, con el estacionamiento vacío y dejaste el coche al final de todo…”.
Y él me respondió simplemente:
“Es que como llegamos temprano tenemos tiempo para caminar, y quien llega más tarde, ya va a llegar retrasado y es mejor que encuentre lugar más cerca de la puerta. ¿No te parece?”
Take it easy… bona reentré a tothom!!