Fa dies que observo una situació que es repeteix constantment, i com que últimament el cap no em para quiet, doncs m’hi he parat a pensar i déu n’hi do!

Una cosa tant simple com el carril d’incorporació a la ronda de dalt de Barcelona, que faig cada dia, representa molt bé les diferents maneres d’afrontar la vida de les persones.

N’hi ha que s’aturen al principi d’aquest carril, per prudència, i esperen a tenir una bona oportunitat per incorporar-se.

D’altres s’esperen però al final, han apurat a veure si podien passar i han preferit frenar a temps que arriscar-se a entrar directament.

D’altres no frenen, veuen l’espai i amb molta habilitat s’hi incorporen.

Hi ha qui treu el morro i demostra que allà hi és ell…

I hi ha els dos extrems també, els que esperen, esperen, esperen i segueixen esperant a tenir l’oportunitat perfecte, el moment oportú, i els que no els hi importa els demés i sense cap tipus de mirament avancen al que s’està esperant, posen en perill a tothom, i entren sense frenar pel mig de la continua i fent maniobrar als vehicles que ja estan dins la ronda.

Una manera diferent d’afrontar una situació com tantes persones diferents que hi passen cada dia, i com d’un detall quotidià i insignificant, es pot observar les mil i una maneres que tenen les persones per enfrontar-se a la vida: esperar o no esperar? Prudència o temeritat? Anar a totes o pas a pas?…

Com sempre la dificultat està en trobar l’equilibri i l’actitud idònia en cada situació.