Ja n’havia parlat i estava pendent. Dilluns era dia tranquil, visita al CCCB per veure el treball de Gervasio Sánchez Vides Minades.
10 anys després, el fotògraf torna a visitar aquelles persones víctimes de les mines (de l’Afganistan, Bòsnia, Moçambic, el Salvador, Nicaragua, Cambodja o Angola) que havia fotografiat i ara n’explica la seva evolució. Realment impactant tot el què suposa un país minat, sobretot pels més febles.
També fa 10 anys que es va signar el tractat d’Ottawa tot i que EUA, Xina, Rússia, Índia, Cuba, Egipte i d’altres no l’han signat i segueixen fabricant aquestes armes.
Però els que s’hi ha afegit, i que antigament n’havien fabricat i exportat, ara no donen ni el 10% del total que es necessita per a les víctimes i desminar els territoris. Una víctima, si ha tingut la sort de sobreviure, haurà de canviar de pròtesi unes 25 vegades durant la seva vida. Un cost impossible d’assumir en la majoria d’aquests països on encara hi ha mines. No hi ha una voluntat ferma d’erradicar-ho, al no afectar-nos directament i ser tant car (construir la mina = 3 €, localitzar-ne una i desactivar-la = 750€). És més fàcil girar la vista cap a un altre costat.
M’ha agradat, malgrat tot, veure un pare amb una nena de 8 anys, com l’edat de molts dels protagonistes quan els va esclatar la mina. I és que crec que tots els nens i nenes l’haurien de veure perquè això pugui canviar algun dia. Al ritme actual, es trigaran més de 1000 anys (mil anys) en desminar tots els territoris, si és que no se’n posen de nous (ja que alguns països no ha signat el tractat d’Ottawa).
L’exposició estarà oberta fins al 13 d’abril. Si teniu l’oportunitat i interès visiteu-la, és gratuïta i oberta d’11 a 20h (dilluns tancat). No us deixarà indiferents. El món és de tots i en som responsables.
Actualitzat (7/4/2007): Informe 2007 de la Campanya Internacional per la Prohibició de les Mines Terrestres sobre la situació de les mines al món
Mines i Bombes: Vides destrossades II
I fins al dia 6 d’abril es podrà veure al Vestíbul de la parada de Metro d’Universitat l’exposició Barcelona Bombardejada en record a les víctimes dels bombardejos de la ciutat de Barcelona l’any 1938, quan Mussolini donà suport a Franco i va descarregar tota la seva artilleria sobre la població civil de Barcelona, en el què va ser un dels bombardejos més cruels de la història fins llavors. Com expliquen a l’exposició (hi ha una persona encarregada de comentar i explicar la història) va marcar un punt d’inflicció a nivell mundial del tipus de guerres. Fins llavors eren entre Exèrcits, i des d’aquest bombardeig la població civil comença a ser un clar objectiu de moltes guerres.
En aquest cas es tractava de saturar la ciutat de bombardejos, sense donar treva a apagar incendis, recollir malalts o córrer a protegir-se.
I és que el pare de la meva àvia (avi del meu pare i per tant el meu besavi), quan corrien a refugiar-se sota el metro (lloc on la gent que va perdre la casa hi va haver de viure), va sortir al carrer a veure què havia passat i un segon atac el va impactar de ple. El va matar. En conservo la curiositat i l’observació pel què ens envolta.
L’exposició coincideix amb la projecció de la pel·lícula “Mirant el cel”, i si teniu temps, doneu-hi un cop d’ull, val la pena per refrescar la memòria.
