23/12/2007 Entrem a Mauritània

Ens llevem dora, dora. Hem dormit a l'última gasolinera abans de la frontera, lloc habitual de parada de tothom que vol creuar: petit restaurant, habitacions,…

La frontera obre a les 8 i a les 8:30 ja hi erem, però al ser festa no obriràn fins passades les 9.
Paper i més papers, cua i més cua… total 3 hores al costat Marroquí.
Estem al mig del desert, quatre barracons i uns murs i valles són la frontera. Al mig d'un solar, un soldat obliga a mantenir una estricta fila als conductors que hem de fer els papers, asseguts en un banc a l'ombra del mur. Al mig del solar hi ha un únic arbre i sota una tauleta i dues cadires. Un altre soldat va cridant un per un i et fa seure allà per fer esl papers de duana.

Superat això s'entra a la zona de ningú. Una immensa esplanada de 10 km de llarg, sense carretera ni res, on en teoria cal seguir una pista que molts cops no existeix. Sortir-se de la ruta pot voler dir acabar com les desenes de cotxes que s'amunteguen per allà mig, explotats per mines. És zona hostil, de mines i bandolers. Inclús n'hi ha que tiren palades de sorra perquè t'hi quedis atrapat i cobrar-te molts diners per treure't amb un 4×4. La policia no hi té res a dir ni a fer, no hi ha llei ni ordre aquí.

Moooolt a poc a por però sense aturar-nos anem passant, el terra és molt dolent i només creuem els dits per no punxar aquí. Hi ha gent darrera les dunes… anem fent i aconseguim arribar al costat Maurità. Uns amics senegalesos s'han quedat atrapats al mig però al final també arriben.

Tres hores més de papers, cues i inspeccions dels vehicles al costat Maurità.

Aquí tot és diferent. Si ha Marroc eren barracons de pedra, aquí són fustes i cartrons. A l'agost deu ser brutal i insuportable. Avui estàvem a 31 graus.
També és diferent la policia i els militars, sempre demanen diners directament, no volen tabac, només diners. Un soldat ens agafa una ampolla d'aigua i sense protestar!

Total 6 hores per creuar aquest tram. Entrem a Mauritània amb la intenció de desembercar les motos i separar-nos. Ells cap a Atar per pista, i jo baixar fins a Nouakchott, la capital i després tornar amunt per una altra carretera fins a Atar (l'espectactular zona del Adrar, desert, dunes i oasis, per on passaven les antigues caravanes transsaharianes, i on passarem uns dies).

Però de sobte ens reventa un altre pneumàtic i ens obliga a parar. El canviem de seguida i busquem un poble que en tingui de nous, aquest està inservible. Els pobles que marca el mapa, més aviat son poblats (tendes, barraques i haimes). Entrem a aquest que hi posa un cartell de Michelin. Però ens torna a perseguir la desgràcia i embarranquem al mig del carrer, que és de sorra.
Tot i assegurar-nos que tindrien pneumàtics nous, en el fons era una deixalleria i res de res.
De seguida apareix un jeep que per uns diners ens el treu, però també venen veïns i nens que ens ajuden a empènyer i entre tots poc a poc el podem treure.

S'ha fet tard, han tornat a canviar els plans. Jo he de retrocedir 100 km fins a la ciutat per comprar un pneumàtic, amb el risc que si se'n punxa un altre em quedo tirat. Per tant decidim anar-hi junts i prorrogar la sortida al dia següent.
Arribem a Noadibou i de seguida ens en posen un, no és nou però està força bé. No és fàcil trobar les mides exactes i tot…

Com anar a les barberies/perruqueries quan estic a d'altres països, l'ambient als tallers mecànics permet observar molt d'aprop el dia a dia de la gent del país. Degut a l'estat de les carreteres i dels vehicles! Són lloc molt concorreguts i per tot tipus de gent.

Parem al camping-alberg i passegem per la 2a ciutat més gran de Mauritània.

Aquí condueixen al seu rotllo, sense mirar ni frenar, rotondes sense cedir el pas. Els cotxes ja no tenen ni llums, uns quants sense matrícula i TOTS rebregats i abonyegats com si acabessin de sortir de la premsa.

Arribem fins al port de pescadors, és una de les zones de pesca més importants del món i envien a tot arreu. Vaixells europeus venen aquí a pescar i hi ha centernars de cayucos amarrats per sortir a pescar el dia següent. Alguna d'aquestes barques serà robada i utilitzada per 80-100 persones desesperades que intentaran arribar a Canaries.

Un soldat mentre ens aconsella que és tard i comença ser perillós estar allà, ens demana diners, un mobil… per demanar!!

Haviem fet fotocopies dels papers de la duana i com que el senyor no tenia canvi ens les ha regalat. Al tornar li he deixat un bitllet per sota la porta. Li farà il·lusió començar el dia obrint la porta de la “petita copisteria” amb una troballa inesperada.