Persones anònimes

El dia a dia està ple de persones anònimes. Fa temps, cada dia anava a treballar i coincidia per horaris, amb un “papa jove” que empenyia un cotxet senzill, carrer Gran de Gràcia avall. Ell era alt i el cotxet li quedava petit… em despertava simpatia aquell noi!

I així podria fer una llarga llista de persones desconegudes, que dia rere dia ens creuem, o que potser només ens hem vist un cop i pel que sigui et genera una sensació de simpatia, de proximitat…

Ja fa temps que aparco la moto en una plaça de pàrquing molt arran d’un cotxe, quasi ens fem nosa mútuament… Normalment aquests casos no acaben gaire bé (ja m’havia passat una altra vegada): un dia una escopinada, un altre dia una ratllada… però aquest cop va ser diferent. Des del primer dia, i ja fa anys, aquest home em va deixar una nota dient que si em molestava el cotxe, que li digués i miraria d’aparcar més arran de l’altre costat. Jo de seguida li vaig contestar, que moltes gràcies a ell i que si tothom fes un petit gest així abans de queixar-se o posar-se a cridar, ostres! que diferent que seria tot.

Això va passar fa anys, i per horaris no coincidim mai, només els vehicles. Però darrerament hem anat coincidint per les escales un cop al mes i ens saludem. M’agrada l’expressió “bon dia i bona hora”, sobretot dita per algú més o menys jove :)

No ens coneixem de res, però mira, dóna bon rotllo.

En resum, petites converses d’escala, que són molt més que el típic i tòpic “bon dia”.

Hi ha bona gent, és qüestió d’estar atents!

P.d ara he vist que ja n'havia parlat d'aquest fenomen "Rutines... o no" :)

La Fageda: iogurts amb valor afegit

La Fageda és una cooperativa catalana d’iniciativa social sense ànim de lucre, que té com a finalitat la integració sociolaboral de les persones de la comarca de la Garrotxa que pateixen discapacitat psíquica o trastorns mentals severs. Està formada per 210 persones, incloses usuaris i professionals.

Ara que es parla tant de la crisi i de les marques blanques, contribuir amb un projecte així pot ser interessant. Per una banda, contribueix amb la ramaderia local i per altra es dóna feina a persones amb dificultats d’integració laboral.

Mas Els Casals, la seu social, es troba a la fageda d’en Jordà, una de les principals reserves del Parc Natural de la Zona Volcànica de la Garrotxa (Girona). En aquesta finca, de 15 ha., es porten a terme la majoria d’activitats, tant assistencials com productives.
Les activitats productives de la cooperativa són eminentment agrícoles i es desenvolupen dins el marc administratiu d’un Centre Especial de Treball: un viver forestal, una granja de vaques per a la producció de llet, la planta d’elaboració de productes làctics i la secció de jardineria. Les activitats assistencials, un Servei de Teràpia Ocupacional, pisos assistits per als treballadors i activitats de lleure, persegueixen millorar al màxim la qualitat de vida dels seus usuaris.

Van publicar el llibre “La Fageda. Història d’una bogeria” sobre l’origen i el desenvolupament d’aquesta particular cooperativa, nascuda entre els boscos i volcans de la Garrotxa, que ha adquirit projecció internacional. El llibre “repassa les humaníssimes històries de vida dels treballadors de La Fageda i ofereix les claus d’una empresa que ha demostrat que els valors socials són compatibles amb l’èxit comercial”

I per cert, els iogurts no tenen ni punt de comparació amb la resta! I són una bona base per fer-se els propis iogurts a casa.

Sobre vacunes i interessos


Fa uns dies, a Catalunya Radio entrevistaven al Dr. Porta que parlava sobre la vacuna del virus del  papiloma humà.

Aquesta història ha estat notícia principalment per dos motius; l’elevat preu de cada dosi , i sobretot per les complicacions que ha produït en algunes nenes.

Però tot això no ha fet més que amagar uns interessos ocults que explica molt bé Porta en aquesta entrevista. Per una banda, el poc sentit que té subministrar massivament aquesta vacuna. I com s’explica en aquest article, hi ha una forta campanya dels laboratoris farmacèutics, entre ells Merck, per a subministrar-la a tort i a dret. I com explica el metge entrevistat, els laboratoris han sabut convèncer molt bé a qui ho havien de fer. I com que amb la salut no s’hi juga, el preu no és qüestionable i serveix d’escut als que la proposen.

Esta campaña ha sido repentina y precipitada. Las alarmantes cifras propagadas han creado una sensación de miedo desproporcionada.

Esta campaña ha sido repentina y precipitada. Las alarmantes cifras propagadas han creado una sensación de miedo desproporcionada.

De esta manera, en muy poco tiempo, pasó a ser prioritario algo que no lo era a principios de 2007, cuando la entonces ministra de Sanidad, Elena Salgado, declaraba:”No es un problema urgente (…) España es uno de los países con menor incidencia de este tipo de cáncer (…) Tenemos pocos casos y se suelen detectar de manera temprana por lo que los porcentajes de curación son muy altos” (elmundo.es 14/03/2007).
[…]
Aparte de los intereses partidistas de nuestros gobernantes, hay otro sector que tiene obviamente mucho que ganar con la generalización de la vacunación… Algunos analistas prevén que las ventas anuales del Gardasil (nombre comercial de la vacuna) superarán los 3000 millones de dólares dentro de los próximos años.

No es de extrañar pues que para conseguir tales cifras de ventas, los laboratorios que la comercializan, Sanofi-Pasteur y Merck Sharp &Dohme (MSD) hayan multiplicado sus esfuerzos de marketing y de lobbying . En Estados Unidos, ejercieron presiones en instancias gubernamentales para promover en el país la vacunación obligatoria de las chicas a partir de los 9 años. Lo tuvieron que dejar ante una oposición importante cuando se desveló su táctica.

Tot plegat recorda una mica la història del virus de la grip aviar, que tots els governs també van haver de comprar vacunes, perquè “algú” va dir que estàvem tots en perill.

Foto: Dmason

Capità Abu Raed

Després de veure la pre-estrena de la primera pel·lícula Jordana que es projecta internacionalment, guanyadora del festival de Sundance 2008 i  nominada als Òscars,… buffffff un no es queda indiferent. Una història entranyable però àcida, amargant i mostrant una realitat dura.

Una pel·lícula centrada a l’Aeroport Internacional d’Ammán, capital de Jordània, que explica, a través d’un treballador de l’aeroport, la vida d’aquesta societat. Tot i que no em queda clar si el retrat que intenta fer és generalitzable o no. Es reflecteix una societat dura, on els pares “exploten” als fills i maltracten a la dona, etc. Però tot i la duresa, el fil argumental t’atrau i de seguida t’implica amb els protagonistes i et manté atent. M’ha agradat!!

“A humanistic triumph… a stirring tribute to the invisible people who might end up changing our lives”

http://www.captainaburaed.com i en castellà: http://www.golem.es/capitanaburaed

Capitán Abu Raed és una història universal de l’amistat, la inspiració i heroisme en conjunt contemporani Jordània.

Abu Raed és tant sols un porter de l’Aeroport Internacional d’Ammán. Mai no ha realitzat els seus somnis de veure món, que experiencia indirectament a través dels llibres i breus trobades amb els viatgers.

A partir de trobar una gorra de capità a les escombraries, posar-se-la i ser seguit per un noi del barri fins que arriba a casa. El matí següent es desperta i troba un grup de nens del veïnat a la porta, que es creuen que és un pilot de línia. I així comença l’amistat. Feliç per la companyia i atenció, porta als nens a llocs de colors de tot el món a través de les seves històries de ficció i els inspira a creure en les seves pròpies ambicions.

Murad, un enfadat estrany al grup, ataca a Abu Raed  i el sentiment d’esperança que inculca en els nens. En el seu afany per demostrar que Abu Raed és un mentider i un fals, Murad comença a descobrir noves possibilitats en la seva vida. Mentrestant,  l’amistat de Abu Raed amb Nour, una veritable dona pilot, comença a créixer, alhora que s’ocupa de les pressions de la vida moderna a Amman.

Capitán Abu Raed és la història de la gent intersecció social a través de les fronteres. És una història de somnis, l’amistat, el perdó i sacrifici.

(Font)

Més info de Jordània:

Oficis Urbans

Potser ara no teniu els 11 minuts que dura aquest reportatge però és possible que sigui la vostra darrera oportunitat per veure aquests oficis; tot i que tal i com està la situació, potser contràriament, tornen a agafar força.

De petit, a Canet de Mar, era un dels llocs on sentia el xiulet de l’afilador. Els senyors que enllustraven les sabates els vaig conèixer, també de petit, passejant per la Rambla.

Per mi, hi faltaria un reportatge al popular agutzil/algutzir de poble. Una persona entrenyable i manetes, que discretament anava fent petites reparacions a les instal·lacions municiapls i als carrers però que sobretot era el portaveu. Amb un toc de corneta, anunciava des de que havia arribat el peix o el mercat de fruites i verdures, fins a l’hora d’enterrament d’algún ciutadà.

Aquí teniu més informació al documental de l’Entre Línies emès el passat 2 de març de 2009.

Psicologia Experimentada (2a part)

(continuació de l’article anterior)

… el joc va continuar una mica més però passat aquest punt, ja no era tant un joc. I això que som amics, amics des de parvulari, eh!

Vam comprovar com, d’unes instruccions molt bàsiques, cadascú les va interpretar a la seva manera i com reaccionava cadascú per dur-les a terme!! Va sortir el bo i millor del comportament de cadascú sense previ avís, sense pensar… El moderador, impressionat i sorprès del què veia i del poder que tenia, flipava.

Per exemple, una persona de l’altra grup s’imaginava que ell era la bandera (del mític grup de campaments) i que si el nostre objectiu era conquistar-lo i portar-lo a la nostra sala, ell s’hi havia de resistir com fos! I així, cadascú va anar interpretant un paper que s’anava creant ell mateix sense que ningú li hagués especificat… i que el moderador no s’esperava!

Conclusió (o moraleja que també és una paraula que m’agrada): només d’una ínfima instrucció ens podem arribar a comportar de manera extrema i radical, atenent a vesasabertu quins arguments, però si imaginem que això s’indueix una mica, que el moderador, amb tacte i premeditació, comencés a introduir dosis de desconfiança, de rivalitat, d’odi, etc. de seguida dos grups amics podrien acabar malament, molt malament! I si ho extrapolem a grups que ja no es tenen simpatia… ostres! la que es pot arribar a liar!

I aixó, que no m’ho invento jo però que sense voler hem experimentat en persona, forma part de la Psicologia Social, una de les assignatures que més em va agradar, i que Milgram o Zimbardo ja van estudiar fa quasi 50 anys.

Milgram va experimentar amb un grup de persones, que havien de produir descàrregues elèctriques a unes altres i veure fins a quin punt eren capaços de produir dolor a aquestes, pel simple fet de seguir unes ordres. Volia comprovar “els perills de l’obediència” i analitzar si els participants de l’Holocaust, al seguir ordres, eren còmplices o no.

Per la seva banda, Philip Zimbardo, que era amic de Milgram, va dur a terme el famós experiment de la Presó de Standford. Es tractava d’un grup de voluntaris, els quals es dividien entre presoners i policies/vigilants, en una simulació de presó als sòtans d’aquesta prestigiosa universitat.

Us recomano que el llegiu sencer (aquells que ho desconegueu) perquè impressiona! tant, que al cap d’unes setmanes van haver de suspendre l’experiment; se’ls hi havia descontrolat. Els vigilants es van excedir en el seu paper de policies i els presoners acceptaven el seu paper de víctimes, fins al punt de patir trastorns emocionals reals i severs.

La ètica d’aquests experiments és qüestionable i arriben al límit del mètode científic.

+ info: Experiment de Milgran a la Wikipèdia
+ info: Experiment Presó Standford a la Wikipèdia, pàgina oficial de l’experiment i vídeo documental.

i si teniu més curiositat, podeu llegir l’experiment de Robber’s Cave o l’experiment de la Tercera Ona, que recentment s’ha reproduït en pel·lícula.

Psicologia experimentada (1a part)

Fa uns dies, ens vam reunir un munt d’amics i amigues a Cal Cabreta, per celebrar els 30 anys d’un d’ells.

Dissabte, visita al castell de Cardona (la fortalesa Medieval més important de Catalunya, construïda l’any 886 per Guifré el Pilós) i calçotada/graellada feta per nosaltres mateixos. Després a veure la baixada d’andròmines (m’agrada aquesta paraula) del carnestoltes de la mateixa vila.

I a la nit… ai a la nit!!

La persona que feia anys, tenia l’encàrrec de rodar un curt (tenia més de 24 actors i actrius potencials, i la seva imaginació per preparar un guió en mig dia), però com que allò era una olla de grills, va decidir fer “un joc” diferent. Va dividir la colla en dos grups, i cada grup estava en una sala de la casa.

A un grup li va dir que havia d’anar a l’altra sala i agafar UN objecte sense que se n’adonessin (l’altre grup no coneixia les instruccions donades al grup oposat). I a l’altre grup (el meu)ens va dir que recordéssim bé tot el què teníem perquè podrien passar coses. De seguida vam deduir que els altres ens vindrien a robar. I sense dir res, quan va venir l’altre grup a la nostra sala, els vam estar vigilant, mentre ells feien balls i percussió variada per distreure’ns, alhora que un d’ells robava un rellotge, per exemple. Tots ho vam veure però no vam dir res, i cada grup va tornar a la seva sala.

Llavors el moderador, que a partir d’aquell moment va anar improvisant, va dir que havíem de recuperar allò tant valuós que ens havien près, i que no era el rellotge… i que nosaltres també havíem d’agafar UNA cosa.

Vam acordar que allò més valuós que ens havien près era l’altra meitat de la colla (érem el subgrup romàntic) , i que mentre anàvem a buscar-los per convidar-los a venir a la nostra sala, un de nosaltres aniria per l’altra porta i agafaria un objecte (romàntic si, però robar l’objecte s’havia de fer!).

Però ai las! Quan l’altre grup va veure que els agafàvem de la mà per portar-los cap a l’altra sala, van començar a oposar resistència i la situació es va tensar, i molt! Hi va haver un forcejament considerable, i al veure que no volien venir, per evitar tensar encara més l’ambient, els vam deixar i vam tornar a la nostra sala…

p.d: en breu es publicarà la segona part.

Foto: Phillip Peleroyer, Paris Pillow Fight

Playmobils per sempre

Tot i la recent mort del seu creador Han Beck, que vaig saber a través de la notícia a un diari de Berlín que em va sol·licitar permís per publicar-hi aquesta fotografia, espero que aquests petits personatges no morin mai. Hores i hores tirat per terra jugant amb aquests amics… i que encara hi jugaria si els tingués més aprop, però ara viuen a un altre poble i només els puc veure de tant en tant!

elrentaplats playmobil

Fotos: brotherxii, mandarinaverde, dollobserver, elrentaplats.

Lung-ta: banderes tibetanes

Ara que ja tinc les banderes tibetanes a la terrassa, explicaré una mica el seu significat. A Ladakh, estaven per tot arreu!!

Lung-ta Cavalls del vent

Cada bandera té dibuixat un cavall central, rodejat de mantres i pregaries escrites, que s’exposen a l’exterior, per què el vent les escampi.

Tradicionalment són de cinc colors: blau, blanc, vermell, verd i groc.

Blanc per a les obstruccions i els obstacles.
Groc per a la longevitat.
Vermell per a l’energia.
Blau i verd per a l’activitat.

Alhora els 5 colors representen les cinc famílies de Buddha i els 5 elements. Blau – espai, blanc – aigua, vermell – foc, verd – aire i el groc – terra.

“El vent és l’element natural del cavall. Quan galopa per les planes, el vent s’aixeca per anar al seu encontre. La seva cua llarga i la seva cabellera flueixen lliurement quan accelera a través de la quietud de l’aire, creant el vent. El vent i el cavall són vehicles naturals de moviment, el cavall transporta formes materials i el vent formes etèries. Les oracions són portades pel vent, i al Tibet la bandera d’oració és coneguda com el Cavall del Vent, Lung Ta.”

Lung-ta Cavalls del vent

Més info: Almablog, Xuangkongfeixing, Hitherandyononline, Amudaria.

El joc del cordill

Aquest és el vídeo que envia Catakrac, del joc del cordill. Resulta que tots hi havíem jugat però no sabiem que era aquest el joc que buscàvem!

Moltes gràcies, un vídeo molt xulo 🙂

Rutabaobab Learning around the world
Akoranga Educación, tecnología y desarollo
Crowdfunding Sherpas