29/&é/2007

El dia tranquil d'ahir va acabar tranquil a la terrassa del Sahara Auberge, compartint espaguetis a la bolonyesa que ha fet una noia de Paris, i s'hi afegeix un noi de Filadelfia i un altre de Polonia. Treuen un tetrabrick de 5 litres de vi Merlot i en bebem una micA cadascú. A Mauritània l'alcohol és il·legal. Hem intercanviat adreces i ja tenim nous destins per compartir. Xerrem, toquem la guitarra… bon rotllo!!

El noi polonès explica que han matat a dues persones més i que per això hi tants controls policials als albergs, campings, cybers… A ell el van perseguir 5 persones després que una li demanés primer un cigarro i després diners.

El soldat que vaig pujar ahir no es creia que a Barcelona no tinguessim camells, jejeje i és que aquí, només entrar a la capital hi ha una esplanada immensa plena de ramats d'uns 50 camells cadascún, amb el seu pastor i escopeta, i una petita tenda, esperant per iniciar una ruta de dies desert endins.

Avui és una altra història (serà un text llarg, podeu fer etapes).

Em toca apostar. No m'agrada i quasi sempre perdo, però no tinc més remei. Dues opcions:

Opció A: atravessar la frontera per Rosso, ciutat caòtica punt de pas per entrar a Senegal a través de la barcassa que travessa el riu que fa de frontera. Està ple de professionals de l'estafa que en teoria t'ajuden a fer “les formalités” per passar. M'han dit que no és gens recomanable, la guia també ho adverteix. És tot un negoci i mercadeig mafiós, la policia, la gent,… A més a més els horaris de la barca també limiten. Tanca de 12 a 15 i és dificícil haver fet tots els tràmits abans de les 12…

Opció B: fer 80 km de pista sense asfaltar fins Diama, altre punt frontera i on no cal creuar cap riu. És més petit i no hi ha tant de merder mafiós. Però risc elevat de punxar una roda, o patir alguna averia i quedar-me tirat.

De Nouakchott fins a la frontera són 200 km i durant el trajecte acabo decidint entrar per Rosso (opció A), entrar a la gola del llop. 🙁 Hi perdré diners i molt més temps, en teoria, però cal evitar riscos a la furgoneta i la “roda delicada”.

Només arribar a Rosso em reben 8 o 10 persones, uns dient que me'n vagi per Diama, altres que pel ferry i ells m'ajuden, que els hi dongui els papers… Al final un policia m'agafa tota la documentació i em fa entrar dins la muralla de zona fronterera. Inevitablement hauré d'acabar utilitzant els serveis d'un noi senegalès per passar, l'Amadú, i que els altres em deixin tranquil. He hagut de pagar per tot: posar el segell al passaport es considera “trevail supplementaire des agents” i et fan un rebut i tot!! 6 euros. Igual que per anotar la matrícula en el llibre de registre (2 euros) i 3 més pel poli del parquing… en cap moment li dono els documents a l'amadú, ell m'acompanyo però jo faig tots els tràmits.

Falta pagar el bitllet de la barca i al tio que controla la cua, l'assegurança temporal del vehicle a Senegal i faltarà veure que cobra aquest noi per tot plegat…

Tots els tràmits fets. Són les 12:15 i tanca la barca fins a les 3. A esperar al mig de l'esplanada a 30 graus. Tot es paralitza, les petites embarcacions que creuen a les persones deixen la seva frenètica activitat, l'esplanada es buida de sobte i comença a sonar la pregaria que toca pels altaveus de la mesquita.

Fem el tè (convida l'Amadú???) en una haima que hi ha al costat d'on s'esperen els camions, una mica d'ombra i a esperar…

A les 3 torna el rebombori i moviment, massa moviment. Un paio disfressat de policia em demana que el porti fins a Dakar, ensenyant-me uns galons de la jaqueta. Els ulls que fa i les xancletes destartalades, la manera de parlar… em fan desconfiar i li dic que no puc. L'Amadú m'adverteix que no confïi en ningú en aquesta àrea.

Pujo a la barca i torno a pagar. He aconseguit pujar pel preu d'un sol vehicle, em volien fer pagar el doble pel remolc i els hi he dit que si calia l'aixecava i el posava de costat. Un cop a dalt no m'han dit res més. Li he agafat carinyo al remolc, vès per on! Conduir amb el remolc, maniobrar amb el remolc, aparcar amb el remolc, que tothom em pregunti pel remolc… és un festival!!

Creuem el riu, a l'altre costat: SENEGAL!! baixem de la barca i aparquem fora de la muralla, hem de tornar a entrar caminant ja que els tràmits es fan a dins i un poli s'ha quedat tota la meva documentació.

Havia sentit a parlar del “Carnet de Passage”, un document necessari per als cotxes vells. A Senegal no es pot entrar amb un cotxe més vell de 5 anys (en teoria si és per vendre'l només) i a Espanya m'havien dit que no era necessari.

És la part del viatge que més em temia. Ja n'he tingut prou amb tot el què ha passat (i el què us explicaré quan torni jejejej) com per anar encara més al sud i buscar més problemes. Però les motos necessiten el remolc… avall!!

Sembla que l'opció d'anar per la pista ha estat un encert descartar-la. Uns belgues que portaven un BMW X5 ni ho han intentat. Però, hauré triat la bona??

L'Amadú comença a fer gestions. Fa estona que la meva documentació circula de mà en mà (papers del cotxe, passaport, carnet de conduir…) i quan mostro desconfiança o pregunto, ell s'enfada i em diu que tot controlat. Passa l'estona… Finalment, fa falta el carnet de passage i no el tinc = PROBLEMES.

Estic aquí sol, la gent que polula per la frontera és perillosa i l'Amadú m'aconsella que no hi parli, no els hi fagi cas i que no em separi d'ell. Darrera la muralla, on hi ha la furgo sola, atraquen amb ganivets a plena llum del dia…

El pla és parlar amb el paio de “trànsit”, aquest trucarà a l'aduana i allà em faran el “passavant” per circular, tres facile!!

L'Amadú em porta a una botigueta de fotocopies i em diu que m'esperi allà, ell se'n va a fer gestions. Pregunto pels meus documents…

Un noi copia documents amb una màquina d'escriure. A cap frontera que he passat fins ara tenen ordinadors, tot va a mà en grans llibres de registre, per cada persona es traça una línia recta perfecte amb un tros de fusta i es va dibuixant així la quadrícula dia rere dia.

M'espero una bona estona. Pateixo per la furgoneta i el què hi tinc a dins… està fora justa davant d'un mercat, envoltada de gent polulant sense altra feina a fer.

Després de molta estona torna l'Amadú i em pregunta si ja he pagat al de trànsit. Li dic que allà no ha vingut ningú. Torna a marxar amb els meus papers i torno a esperar. Suposo que en una d'aquestes anades i vingudes ja no tornarà i em quedaré allà sense papers ni res…

Torna ell i un noi ben arreglat, és el de “trànsit” (jajajaja, si, si el de trànsit!! juers quina màfia xunga que hi ha aquí montada!!). Em demana 300 euros per fer la trucada a l'aduana. Li dic que no, que me'n torno a Mauritània. Primer he de pagar sense tenir els papers ni saber si realment “trucarà” o em faran el passavant. Estic molt cansat i no sé què fe

r…

Negociem a tres bandes i quan je em veia tornant amunt i ells han vist que me les pirava hem acordat un preu. Ho he de pagar tot ara… no tinc més opcions. Si no surt bé me'n entorno, però ja estic aquí i ho intento. Pago i anem a l'aduana. Fem cua. Quan em toca a mi tot de gent s'espera darrera meu. El senyor de la guixeta em comença a posar problemes amb l'antiguitat del vehicle “tu as compris?” Juers, aquí no passo ni de conya!! El truquen i xerra per telèfon. L'Amadú em diu que és el de “trànsit” que l'està trucant”, no m'ho crec de cap manera i no sé si riure o plorar.

Tanca la finestreta i se'n va cap a dins a deliberar. Torna a obrir i em diu el mateix, que l'edat del cotxe, que patim, patam… Torna a parlar per telèfon. Ho començo a veure negre i que hauré de tornar. M'han enredat. Torna a tancar la finestreta i se'n va a dins altra vegada… Moments tensos, tensos… l'Amadú no diu res… Torna, obre la finestreta i comença a omplir el “passavant” amb les meves dades, pago la taxa corresponent com tothom i em dóna tots els els meus documents. L'Amadú m'acompanya al cotxe, li dono la seva “comissió” i bufo. Torno a bufar!!

Estic reventat però ho he aconseguit. Tot plegat només diners i mooolt de temps, però cap més problema. Soc a Senegal.

Aquesta cançó (such great heights, de Postal Service) sona tot just arrencar el cotxe i m'anima. Queden 100 km fins a St. Louis on dormiré.

El paisatge ha canviat per complert, aquí és la savannah africana, més verd, i els camells deixen pas a unes vaques mig búfals. Vaig poc a poc, la carretera està malament, i aprofito per anar parant i fent fotos. Les dones vesteixen de mil colors, transportant cubells i mil objectes al cap, sense gaires complicacions. Els carrers dels pobles que travesso estan plens de gent xerrant, nens jugant… Quedo gratament sorprès. M'agrada molt.

Però arribar a la ciutat = PROBLEMES!! El primer control de la policia em demana els papers. Després els triangles de senyalització i l'extintor. Quin extintor? Aquí és obligatori! 20 euros de multa. Juers, ja hi som! Porto unes sangoneres al braç que m'ho xuclen tot. Em diu que he d'anar al centre a pagar a la comissari i ell em reté el permís de circulació fins que torni amb el rebut. Finalment ho arreglem allà mateix.

2 km més endavant, un altre control (és que hi ha la police i la gendarmerie), em tornen a demanar els papers, el triangle i l'extintor. Li explico que ja he pagat per l'extintor, però clar no tinc rebut… Comprova que els llums de freno funcionen, el sintermitents, i després diu que hauria de portar una placa de franjes vermelles i blanques darrera com els camions. Multa!! Ves al centre a pagar i jo et retinc el permís… ho arreglem allà mateix, quin remei. Però aquí ém demana euros, com a tot arreu, i li dic, com sempre, que estic de ruta per marroc i mauritania i no tinc euros, només moneda local. Em pregunta quan vull pagar i arribem a un acord, quin remei!! Se la saben molt llarga amb els euros!!

Fins a Dakar es repetirà la història, per una cosa o per altra has d'acabar pagant, i sortirà car això, aiaiaiai.

En els dos controls he coincidit amb una furgoneta de matrícula española i com que semblava que sabien on anaven els he anat seguint fins que m'han portat a un camping estupendo just a la platja. Oh la la, per fi la calma. Hammaca, llegir, escriure, fer el sopar…

Acaba un enèssim dia llarg del viatge. No us escric mai abans que tot s'hagi solucionat i el to amb el què ho escric, us asseguro que no té res a veure amb com visc aquests moments més tensos i d'incertesa. Tambe em relaxa i em serveix de terapia per relativitzar i asimilar tot el que ha passat. Acabo esgotat, però tot solucionat!!