Impressionants les seves fotografies dels anys 30, fetes per la fotògrafa Lee Miller. Un Picasso jove, atlètic i fort, galant i artista alhora. Una exposició molt interessant que m’ha permès conèixer el dia a dia de l’artista, i amb unes fotografies molt bones!
L'exposició que va tenir lloc al Museu Picasso (que sempre val la pena) va acabar el dia 16 de setembre, hi vam arribar pels pèls!
;)
;)
M’havia de llevar molt dora per agafar l’avió de les 7:30, sent conscient que ho arrossegaria tot el dia (als congressos m’entra una son…), Deustuko Unibertsitatea
Quan ja iniciàvem el descens cap a l’aeroport de Bilbao, hem tornat a pujar… i al cap d’uns minuts el pilot avisa que no podem aterrar per la boira que anem a Vitòria. Aterrem allà i ens avisen que les condicions no tenen previsió de millorar i que ens posaran uns autobusos cap a Bilbao.
La gent, la majoria per temes de negocis, es comença a posar nerviosa, a trucar pel mòbil i a pensar amb els morts de no sé qui… no n’hi ha per tant!
És curiós com amb algunes trucades de mòbil hem pogut saber que altres avions si que havien pogut aterrar a Bilbao i que no hi havia tanta boira; conclusió “vaia merda de pilot”, “ens ha tocat el més cagat”… però jo com que pressa no en tenia, m’ho pres amb mooolta calma i m’he fet un fart de riure.
No tenia pressa per pujar al bus quan tothom es donava cops de colze i s’estirava de l’americana per pujar dels primers. Però una cosa és no tenir pressa i l’altra és anar tots el viatge amb les cames estrebades entre les maletes, amb rampa als bessons de la posició incòmoda. Tothom ha pujat amb la seva maleta a dalt, per les presses a reservar lloc; i si els busos ja són estrets, tot i ser maletes de cabina calia afegir-hi altres bosses, l’ordinador… i això ha estat més dur.
Un cop a Bilbao m’ha recollit el segon taxista boig en un mes, anàvem a 165 per la sortida de l’aeroport, avançant per la dreta i l’esquerra indistintament, i la barrera del Teletac l’hem passat, arran entre les baranes de formigó a més de 140 km/h, amb un Mercedes molt nou, això si, i la Cope a fondo.
I després de les conferències del matí, al preguntar per la residència d’estudiants, on dormirem, m’han dit “mira, vés amb ells que hi van”. I he conegut al Fabio de Costa Rica y a un altre home de Perú amb qui ens hem fet molt amics. Mig en conya li demanava que els hi deixessin una miqueta de mar a Bolivia i ell m’ha dit “On s’ha de firmar?”. Potser a l’estiu els hauré de visitar… Bona gent!!
La mateixa facilitat que tinc per trobar conductors suïcides que intenten posar a prova els meus nivells d’adrenalina, la tinc per ajuntar-me amb bona gent, siguin d’on siguin.
Doncs res, després de dinar llenties a la Basca i pollastre amb patates, sant torne-m’hi.
I contra la boira, la pluja i la grisor de Bilbao, Hawaii Aloha, de The Strokes
Quan acabi la tesi o un dia o altre, em volta pel cap fer psicologia. És una àrea que sempre m’ha agradat i interessat. I últimament que penso i penso, podria començar a escriure els primers apunts.
Perquè d’entrada, un pensa en la teoria, que tot és qüestió d’automotivar-se, donar-se ànims a un mateix, pensar les coses en positiu i anar tirant endavant.
Les recompenses externes (un premi, anar de compres, elogis, ànims, un gelat extra, etc.) són factors que ajuden; en molt poc temps la corba de la motivació, autoestima i l’estat d’ànim es disparen (com podria fer-ho més exageradament les drogues, però tampoc cal…). S’aconsegueix una sensació de benestar de forma ràpida (en general).
Però no podem viure només de reforços externs i cal buscar altres motivacions, més internes o personals. Fer coses que ens omplin, que ens agradin, que ens interessin i ens facin estar bé fent-les. Plantejar-se reptes, objectius accessibles i concrets, i anar lluitant cap a ells. Tot i que sigui un procés més lent, difícil i costós, que requereix entrenament i mooolta pràctica, és el que en el fons ens mantindrà actius tirant endavant i estant bé amb nosaltres mateixos.
Però si això ja és complicat, encara ho és més quan, sense voler-ho, et passen pel cap pensaments que t’alteren. Així, de cop i volta.
Un es pensa que és fort, i hi ha moments que pot controlar els seus pensaments, per molt negatius i desastrosos que siguin. Amarrat i lligat amb força, capaç de suportar vents de més de 50 nusos. Però en canvi, un sospir insignificant, un detall que acaba de passar, una imatge, una sensació, et pot arribar a tombar, com la delicada flor de plumeira hawaiana. El problema és que aquestes sensacions externes venen i van sense avisar, en qualsevol moment… i llavors ni recompenses externes poden fer-hi res. Cal ser-ne conscient, no capficar-s’hi i acaba passant.
Entenc que aquest article pugui semblar el pròleg del manual d’una secta o del “Grupo de autoayuda para el bienestar personal”, però són idees que em venien el cap, quan no podia dormir i vaig anotar en un tros de paper que ara transcric.
Després he sopat amb una tia-avia meva que té 80 anys, ens hem fet companyia i hem xerrat una bona estona, i il·lusionada ara que sap navegar per internet (amb 80 anys!!) m’ha enviat aquest powerpoint, que anima i fa veure les coses pel costat positiu, com la cançó que he triat, Such Great Heights de The Postal Service, de la Sèrie Anatomia de Grey.
La vida està plena d'instants… (Poema de Jorge Luis Borges)
Sembla increïble, però és cert: El Periódico regala un cd gratuït de música a través de la xarxa, sense cupons, sense entrega a plaços, ni res. Entres, cliques i comença la descàrrega d'un ZIP de 79,5 Mb.
;)
Són prop de 20 cançons dels grups que participen al festival Cruïlla de Cultures que té lloc fins a finals de juliol a Mataró, amb coneguts com Fermín Muguruza y altres com La Kinky Beat, D'Callaos, Canteca de Macao, Tactequeté, Brooklyn Funk Essential, etc. Tot un festival de cultures a un sol clic.
A més a més, en directe hi tocaran Macaco, Muchachito Bombo Infierno, La Mala Rodríguez, etc.
;)
Perdoneu que insisteixi amb les rutines, però és que a vegades hi ha situacions surrealistes. I segueixo referint-me al gimnàs perquè és un dels llocs (a part d'internet) on em socialitzo els dies entre setmana, i això que no hi conec a gaire gent….
Imagineu-vos un passadís llarg, llarg. D'aquells que si hi hagués poca llum faria por estar-hi sol (però en aquest gimnàs , al ser subterrani, i posen mooolta llum). Hi ha tot d'armariets lliure i uns quants d'ocupats. La meva rutina és anar sempre al mateix passadís (no ho digueu a ningú, però és més ample), l'armariet m'és indiferent. Però carai! Just t'estàs canviant, només hi ha una persona a l'altra punta, i patam, el que acaba d'arribar té la roba a la taquilla del meu costat, i clar, ell arriba suat, suat! Coincidència?
És que mira que n'hi ha d'armariets!! Aquí no és com als hotels, si posa taquilla 1536 és que n'hi ha 536, però als hotels si hi posa habitació 512 significa que només n'hi ha 12(i tu pensant que estàs a un hotel impressionant, el què fa el marquèting).
Però també passa que tu t'estàs canviant, i llavors acaba d'arribar un altre persona, i aquest si, té una rutina més estricta i s'ha de posar a la taquilla just del costat perquè és “la seva”, la que fa servir sempre, i tant li fa que hi hagi gent, que estigui ple de roba per allà estesa… li és igual. Exemple de persona A convençuda (potser tant no cal!)
En fi, a mi em faria gràcia estudiar Psicologia al acabar el doctorat però ara estic pensant afegir-hi sociologia, i poder estudiar aquests fenòmens paranormals en totes les dimensions humanes. Seguirem informant.
Acabo d'arribar de la piscina. Acabo d'arribar molt diferent de com he sortit de casa. I és que una estona en remull ja ho té això, et deixa diferent.
L'aigua és impressionant. Sembla mentida com després de tot un dia de treball, una estona submergit, ens reactivi d'aquesta manera. Suposo que el fet que en edat adulta, estiguem formats per més del 60% d'aigua déu ser un motiu de pes. Suposo que el cos es mereix que de tant en tant el tornem al seu estat natural i se n'alegra!
De veritat, l'aigua és vida! Hi ha coses que poden semblar millors:
– Pujar una muntanya, com el Carlit amb bona companyia… però no seria possible sense anar-se hidratant és a dir, bevent aigua.
– Anar de Girona a Olot amb bici és inoblidable, però de nou, sense beure aigua, és un patiment.
– Una sessió de capoeirano pot acabar mai bé de la vida, si no és bevent un litre d'aigua com a mínim.
– Una classe de ioga, no és complerta sense una bona dutxa (d'aigua!) al acabar.
I així la llista no s'acabaria. L'aigua, és imprescindible!
A més, l'aigua, quan es gela, cobreix els llacs, crea icebergs, fa que s'enfonsin vaixells però alhora emmagatzema líquids perquè a la primavera puguin germinar les llavors que porten tot l'hivern esperant el sol. En alguns llocs quasi ni la veuen a passar i a d'altres (Montes Khasi, India) en canvi els en sobra.
Per cert, m'agrada molt el disseny de les ampolles que cada any ven EVIAN, des del primer any que vam anar a Val Thorens, i la vam comprar a una gasolinera.
Com que durant tot l'any bec aigua de l'aixeta (i de Barcelona!) doncs per un dia em fa gràcia aquesta envasada.
Només us volia transmetre les bones sensacions que em dóna l'aigua:
“Buida la teva ment, allibera't de les formes, com l'aigua. Si poses aigua en una tassa, es converteix en la tassa.Si la poses en una ampolla, es converteix en l'ampolla. Si la poses en una tetera, es converteix en la tetera. L'aigua pot fluir o pot colpejar. Sigues aigua amic meu!”
Heu pensat mai en la relativitat de les coses? què us sembla un objecte tant simple, vist des d'una altra perspectiva?
Fotografia – elrentaplats
Podríem dir que hi ha dos tipus de persones. Les persones tipus A i les persones tipus B. Això es desprèn d’un estudi dut a terme per l’autor, durant quasi 27 anys, amb una precisió de llenyataire i seguint el mètode científic d’un boletaire.
Les tipus A són aquelles que quan arriben a un lloc nou (feina, gimnàs, hotel, alberg, vestuaris,…) tenen per costum utilitzar sempre el mateix lavabo. El què trien el primer dia, en certa manera se’l fan seu. El primer dia el trien perquè està net, els hi agrada, té un penjador més que els altres, el pany tanca bé, etc. i al allarg dels dies el cuidaran com si fos el de casa seva i mai, mai li faran el salt. Bé, mai, mai….
Les persones tipus B són les que no es preocupen tant, ja sigui per mandra o bé per passotisme, els hi és igual. Tal com arriben, es posen al primer lavabo que troben. Els hi és igual si el portarotllos està trencat o si no hi ha penjadors. Tampoc es preocupen massa de netejar-ho, possiblement no hi tornaran.
I aquí és quan persones A i B entren en conflicte. Quan una persona A arriba al seu lloc preferit, i abans hi ha passat una persona B, pot ser que s’ho trobi en un estat que no és el què li agradaria trobar i l’impulsi a visitar el lavabo del costat, tota indignada perquè algú no ha tingut la mateixa cura que ella.
I llavors és quan es produeix un moment màgic, amb efectes psicològics (motiu d’un posterior estudi) consistent en comprovar que hi ha vida més enllà de les seves 4 parets. Per sort descobrirà un espai nou, potser més agradable, que no pensava que pogués existir. Mentre que la persona B seguirà igual, no s’haurà assabentat de res, la A ha superat un nou entrebanc en el seu camí.
I tu, ets A o B?
