El programa Nydia del 33 va emetre aquest reportatge del grup Brasil Capoeira (a partir del min. 18)
El programa Nydia del 33 va emetre aquest reportatge del grup Brasil Capoeira (a partir del min. 18)
Feia mooolts anys que tenia pendent visitar la Sagrada Família; una grip, exàmens, o vesasaberque, havien coincidit amb les excursions de l’escola o la banda… i amb els preus i cues d’últimament no m’acabaven d’atreure. Però dissabte era una bona oportunitat amb visita guiada, i ho vaig aprofitar.
Em va cridar l’atenció, entre moltes altres coses, les tortugues de la façana del naixement. Suporten dues columnes inspirades en palmeres (Gaudí SEMPRE s’inspirava amb la naturalesa). La tortuga significa tranquil·litat, firmesa, lentitud, estabilitat… A la Xina, simbolitza el saber, la immortalitat i la terra (+).
Un dels exemples del respecte i admiració de Gaudí per la naturalesa, és el fet que la torre més alta que va projectar, pendent de construir, la Torre de Jesús, tindrà un metre menys d’alçada que la muntanya de Montjuïc (uns 170 metres). Creia que la seva obra no podia superar el què havia fet la natura.
Com a curiositat, la tortuga de l’esquerra, és una tortuga de mar i la de la dreta una de terra, ja que està més a prop de les muntanyes (+). Curiós!
N’he vist néixer a la vora d’un oceà o m’hi he submergit en aigües càlides, nedant al seu costat, i sempre sempre sempre m’han transmès tranquil·litat. Doncs això, mooolta calma!!
És un temple Zen situat al Nord-Oest de Kyoto. Forma part del Patrimoni de la Humanitat de la UNESCO. El temple pertany a l’escola Myōshin-ji de la branca Rinzai del Budisme Zen. L’indret del temple pertanyia abans al clan Fujiwara.
El nom del temple evoca el seu cèlebre jardí de pedra, d’estil karesansui, que és considerat com una de les obres mestres de la cultura japonesa. Es pensa que el jardí data de la fi del segle XV. El jardí es compon simplement de sorra blanca harmoniosament rasclada sobre la qual hi són disposades 15 pedres molsoses repartides al ritme de set, cinc i tres. Les pedres han estat disposades de tal manera que no sigui possible veure les 15 pedres a la vegada, sigui quina sigui la posició de l’observador (curiós, eh!).
Aquest tipus de jardins zen, es van desenvolupar sobretot durant el període Muromachi (1336-1573), en el qual apareixen els dos ideals estètics d’aquests jardins:
font: Viquipèdia, (foto) i (vídeo).
Esperar un tren, a 300 m. d’un museu, és una bona oportunitat per dedicar el temps a entrar i relaxar-se, descobrint o coneixent un artista. Es tracta del Caixa Fòrum de Madrid, que té una façana que reprodueix un jardí vertical impressionant.
En aquest cas, Maurice Vlamink, un artista que no coneixia de res però que per primera vegada s’exposen obres seves, fins al 7 de juny.
The River Seine at Chatou, 1906
A banda de les seves pintures, que em van transmetre bon rotllo, pel seu optimisme i colors, em va agradar llegir els escrits que acompanyen cada època, que et situen en un moment del temps (a principis del 1900) i que et contextualitzen una època. I és que per desgracia, sabem tant poc d’història… que siguin benvinguts aquests moments per anar-la coneixent!!
Maurice de Vlaminck, un instint fauve. Pintures de 1900 a 1915
L’exposició de Maurice de Vlaminck (1876-1958) incideix en el període avanguardista de l’autor, l’anterior a la Primera Guerra Mundial. La mostra posa en relleu l’essència de l’obra de Vlaminck i com va renovar la pintura dins l’avantguarda europea de principi del segle xx; també s’inclouen algunes pintures de joventut que confirmen la solidesa i la violència de la seva expressió, característiques que van fer que se’l considerés un dels fauves més radicals de la seva generació.
Les pintures exposades són compreses entre els anys 1900 i 1915, i mostren l’evolució estilística de Vlaminck durant aquest període: des de la influència del postimpressionisme fins a la definició del fauvisme i la recuperació del cezanisme. Tot i la delimitació cronològica de la mostra, les obres que s’exhibeixen defineixen els temes més afins a l’autor: el paisatge, la natura i el retrat.
S’exhibeix també la col·lecció d’escultura negra que va reunir el mateix autor i la seva breu aproximació al llenguatge ceràmic.
És la primera vegada que es presenta una exposició dedicada a aquest artista en el nostre país.
Tens 5 minuts? i 2 hores? tu tries, gaudeix de l’espectacle; la terra des de l’aire (Argelia, Austràlia, Argentina, Alemanya, deserts, oceans, muntanyes, ciutats, rius…) IMPRESSIONANTS fotografies! Lluita de l’home vs. la naturalesa. (font)
Passaria hores i hores assegut a terra, al mig del carrer, mentre s’anava ponent el sol, escoltant l’homenet de la barba blanca, la guitarra i l’harmònica, i veu de bluesman… gaudint de petits plaers.
A l’aire, Wonderful world (!), Over the rainbow (!), Cat Stevens (!), My way (!), Bob Marley: three little birds (!), Redemption song (!), Knock on heavens door (!), i moltes altres!
La calma i tranquil·litat que transmetia convidava a estar allà hores i hores… i com que molts museus eren gratuïts i no havia gastat gaire, li vaig comprar el CD, vam estar xerrant, fent fotos… un bon home! (Lawrence Glaister).
Passaria hores i hores assegut a terra, al mig del carrer…
Doncs com deia en l’altre post, la visita al museu nacional d’art, arquitectura i disseny d’Oslo va donar per molt, i aquí volia recollir algunes obres que em van agradar. Tenint en compte que el Munch Museu es troba tancat per obres, aquest és l’espai que centralitzat l’art més important a Oslo actualment.
Gustav Wentzel (Vinterbilde fra Vågå 1914)
Gauguin – Blomsterkurb (no foto)
Picasso – Man and woman (1967) (no estic segur que fos just aquest quadre el què hi ha)
Cezanne – Landscape provence
Herald Sohlberg – summer natt (no foto)
Ole Peter Hansen Balling – The Battle HafrsFjord
Thomas Fearnley – The Labro falls
Rodin – The Thinker (no sé si era un original però al museu n’hi havia una estàtua de mida reduïda)
Christian Krohg – Struggle for survival 1889
Munch – Melancholy
Munch – The girl on the pier (no foto)
Edvard Munch – The sick child (1986),
Edvard Munch – Death in the sick room (i més info: Humanities web)
Aquests quadres es relacionen amb la història de la tuberculosis (The white dead, a history of tuberculosis)
Munch – White night.
Munch – Skrik (ths Scream/ el Crit)
Per cert, i potser alguns ja ho coneixeu, en aquest quadre destaca el fet que mentre una persona mostra el seu pànic i angoixa, darrera n’hi ha dues més, mirant tranquil·lament la posta de sol sobre el Fjord, impassibles, immutables… us hi havieu fixat? (+ info)
I buscant buscant, he trobat l’Art Encyclopedia on hi ha de tot!! i per imatges d’obres d’art, buscant a Wikimedia Commons també n’hi ha moltes lliures d’ús.
Imprescindible // Coses que els homes (i dones?) que viuen sols han de saber (llegeix)
Semblava que no podia ser; arribar a la capital de Noruega amb un sol i bon temps que no feia a Barcelona. Ni un núvol, l’anticicló escandinau feia acte de presència.
Si una cosa he après voltant amunt i avall, és que quan s’associa un determinat temps a un país o ciutat, no són més que tòpics, i els tòpics són per trencar-los. Potser la bona sort que m’acompanya sovint hi ajuda, però visitar Londres amb sol durant 5 dies, 3 mesos de tardor a Holanda amb poca pluja, o estrenar la primavera a Noruega amb més calor que aquí, o tempestes al desert o en llocs on només hi plou 3 dies l’any, demostren que no és més que un tòpic. I si pel que sigui la pluja fa acte de presència (cosa que no m’agrada), no ha de ser cap impediment; es pot anar igualment amb bicicleta, visitar més museus, botigues, llegir, escriure,… i potser no permet jeure en un parc prenent el sol, però t’obliga a descobrir altres racons que si fes sol no hi pararies.
Arribar a un aeroport que es troba a 100km de la capital és un pal, sobretot si t’has hagut de llevar a les 3 de la matinada, però permet veure una part del país, els pobles, boscos, camps, granges,… que d’altra manera tampoc veuries.
M’he allotjat a l’alberg Perminalen Hotel, he visitat l’Opera House, que acaba de rebre el premi Mies van der Rohe d’arquitectura i disseny (+), és un edifici original que recorda la intenció de l’Òpera de Sydney o la de Tenerife, però amb formes diferents. Amb els anys, han anat obrint la ciutat al mar, el Fjord d’Oslo, que és com una gran badia amb illetes al mig del mar. I on ara hi afegiran el nou Museu de Much, que construirà Juan Herreros, mentre que l’actual ja està tancat per obres. Però han passat els quadres més representatius al Museu Nacional d’Art, Arquitectura i Disseny, que val tant la pena que li dedicaré un article a part.
Museu tancat = passejada pel parc. Aprofitant que tothom anava en màniga curta, banyador, o sense samarreta, era el dia ideal per descobrir el lloc d’esbarjo més gran de la ciutat, el Parc de Vigeland. Ja t’ho poden dir, ja, que és un dels atractius més importants, que fins que no hi poses els peus no veus el perquè. Coincidia que era un dia festiu i tothom, tothom, va fer-hi cap: barbacoes, picnics, partits de futbol, bicicletes, gossos, i jeure jeure… Moltes ciutats tenen parcs d’aquest tipus, enormes, verds i oberts (Barcelona no) i realment la gent ho aprofita. També se’ls veia ansiosos de sol, tot s’ha de dir… Al principi no sabia a què es devia tanta escultura per tot arreu, totes humanes i nues, però originals i divertides. I és que de fet, es tracta d’una exposició d’art permanent, que Oslo va encarregar a Gustav Vigeland i que en una extensió enorme, inclou jardins, fonts, monuments, passeigs, i un museu.
També va coincidir la manifestació de l’1 de maig, la dels asilats sudamericans, la de la legalització de la Marihuana (vídeo) i la curiosa celebració dels estudiants que acaben el batxillerat i entraran a la universitat. Vestits tots iguals, vinguts d’arreu del país, passen un cap de setmana de bogeria, festa i descontrol fent mil i una prova (tipus gimcana), com caminar de quatre grapes tot el passeig principal.
A 20 minuts amb tren, s’arriba a les afores, on hi ha Holmenkollen, un dels trampolins de salt més espectaculars del món, des d’on es veu tota la ciutat i que ara estan reconstruint pels campionats del món del 2011 (aquí es poden veure les obres en directe). I això és una recreació de com quedarà:
Tota la ciutat és tranquil·la i sembla residencial, cases de tres plantes, poc trànsit, bicicletes… i alguns graaaaans edificis i centres comercials (evidentment, a l’hivern hi ha poques hores de sol i mooolt fred).
Amb dos dies és suficient per veure Oslo (però no tots els museus, illes, etc.), però la Noruega de veritat és la que comença més enllà, i que caldrà tornar-hi, possiblement amb un furgoneta!!
Més fotos del viatge :jump:
Per cert, l’1 de maig, el sol va sortir a les 5:30 i es va pondre a les 21:15… moooltes hores de sol!!
Per cert 2, també he anat comprovant com les estacions de tren, bus, etc. són llocs d’ambient (i el nocturn pot tendir a perillós). Fins i tot a l’estació del Nord de Barcelona, quan érem tots dalt del bus, a les 3:45 am. van robar una maleta com si res, i tots a córrer. Al loro!