Avui és Sant Lluís. Avui comença l’estiu. Un dels dies amb més hores de sol.
Un sol que s’ha de concentrar només en un sol punt.
Tota l’energia que desprèn el sol, concentrada en un sol punt!
Sant Lluís
El món el canvien les persones
Sempre ens podem estar lamentant de “què puc fer jo per canviar alguna cosa”, “per molt que faci jo, no servirà de res”, etc.
Però avui he vist que el món el canvien les persones i que és la seva actitud i el seu dia a dia el què mica en mica pot anar transformant les coses. Una persona sola, possiblement no pot incidir en un canvi molt gran, però pot parlar amb el del costat, perquè parli amb el veí i aquest ho comparteix amb la família, etc. i mica en mica, una idea o una actitud es va estenent.
Avui hem tingut l’oportunitat d’escoltar en Narcís Sánchez sobre com funcionen els bancs. Només a partir del coneixement real de les coses podem triar i ser conseqüents amb com volem viure. I si algú t’explica com funciona, ja és cosa teva triar. I si a més a més ho comparteixes amb la família, amb amics, etc., aquestes idees i aquest coneixement es va estenent, poc a poc, però conscient.
Foto CC: Stringgle
Ciberaccions de Greenpeace i Inditex
INDITEX es defensa contestant els emails de ciberactivisme promoguts per Greenpeace sobre l’ús de cuir provinent de l’Amazones http://sharetext.org/BM7
L’home que corria més que el sol; cuita el sol
La llegenda diu que, la vigília de la Festa Major del poble, es feia una carrera a peu en què només hi participaven els fadrins. Es donava la sortida a la plaça del poble just a la posta del sol, i es tractava d’arribar dalt de la muntanya abans no s’amagués el sol. El premi era el dret a escollir fadrina per a tots els dies de la festa major. (conte de “L’edat de les Pedres”, de Pep Coll)
En aquest cas, es tracta de pujar al cim del Monteixo (2.905) des d’Àreu (1220) abans que ens atrapi l’ombra del sol. Una distància de 4.000 m. amb un desnivell de pujada aproximat de 1685 m. És la Cuita el sol!
Però aquest any la llegenda no s’ha complert. La neu per sobre els 2.200 m. i el risc de tempesta van obligar a variar l’itinerari. Era perillós que 600 persones comencessin a pujar muntanya amunt, fins quasi els 3000 m. al vespre, amb fred i neu, i que comencés a llampegar, fer pedregada, etc.
Només lamentar, que tot i el canvi de recorregut, l’organització no fos capaç de comprar garrafes d’aigua i portar-les a l’arribada (on s’hi podia arribar amb cotxe), tenint en compte l’elevat preu de la inscripció.
Un altre vídeo, el reportatge de Temps d’Aventura de fa uns anys.
Més info: Meteopallars
Foto CC: MeteoPallars
Què va passar fa 20 anys a Tiananmen? (enllaç corregit)
Què va passar fa 20 anys a Tiananmen? (enllaç corregit)
Coneixem realment allò que perseguim?
Sort que de tant en tant algú ens dóna un cop al cap amb una paella de ferro, i després de veure les estrelles, t’obliga a pensar una mica…
En aquest cas, Isabel Coixet, parlava de la “història del gos llebrer”, a una entrevista a El Periódico:
Una de les millors històries que he sentit té a veure amb un llebrer. Un home veu un llebrer dormisquejant a l’entrada d’una casa. S’hi acosta per parlar-hi i mantenen una conversa més o menys com segueix: “Què passa, no corres a les carreres?”. “No”, respon el llebrer. “Per què, ets massa vell per córrer a les carreres?”. “No, encara corro”. “Llavors, què passa?, Ja no guanyes carreres com abans?”. “Vaig guanyar un milió de dòlars per al meu amo”. “I què va passar, et tractava malament?”. “No, ens tractava molt bé quan corríem”. “Vas tenir lesions?”. “No”. “Llavors, què?”. “Em vaig retirar”. “Per què et vas retirar?”. I el llebrer respon finalment: “Un dia vaig descobrir que després de tant córrer i córrer, el conill que perseguia ni tan sols era real”.
Coneixem realment allò que perseguim?
Recomanacions fotogràfiques
Impressionat, esmaperdut i bocabadat amb aquestes fotografies del desert, Antàrtida i de l’Altiplà Bolivià (via: naturpixel)
sorry, I’m late
Un curt de Tomas Mankovsky, de BlinkProductions. Com es va fer?
Entre rates i ratolins
Des del viatge a l’Índia, que la meva relació amb les rates és diferent. En primer lloc, el respecte pels animals, però si a més a més en algun lloc del món són animals sagrats, encara més. L’estada al Temple de les rates va ser, una nova experiència!
Però la cosa canvia quan es passegen per la terrassa de casa o el “quarto dels mals endreços” / síndrome de díogenes room. I no petits ratolins, era una rata, rata!
Un cop identificada, Internet és la primera font per buscar respostes a la pregunta… i ara que faig? com matar rates, etc.
I sorgeixen els primers dubtes… i les primeres descobertes que mai haguessis pensat. Si poses verí, la rata se’l menja i no saps allà on es morirà…i clar, tenir un animal mort vés a saber on… mal assumpte! Però també hi ha uns altres tipus de verins que… (per si esteu menjant, m’estalvio les explicacions).
L’altra opció és la de les trampes tradicionals (a falta de gat, que a casa sempre havien estat efectius). També per Internet vaig trobar una trampa casolana, consistent en un sistema de galleda i passarel·la de fusta i esqué, que acabava amb la rata ofegada dins la galleda. La meva reproducció del sistema no va acabar de funcionar…
El segon intent de trampa va ser el que venen a la ferreteria, la típica que quan mossega l’esqué (vaig llegir que els agrada més la xocolata que el formatge…) una palanqueta atrapa la rata. A la ferreteria em van dir que en principi, la matava, però ho vaig dubtar. Total, que 24 hores més tard, la trampa s’havia activat i ni rastre del pa amb xocolata ni de la rata… 2n fracàs.
Canvi radical d’estratègia… també vaig llegir que busquis d’on surten i intentis eliminar el niu. Per fer-ho, calia netejar tot el quartet de sota l’escala de la terrassa (ple de trastos) i veure si entraven pel desaigua. Feia mooolta mandra, però era necessari. Un cop tot net, vaig veure que efectivament, el filtre del desaigua estava rosegat i trencat i que les rates tenien accés directe amb les clavegueres… i venien a passar el dia a la terrassa!!
Doncs un cop tot net i comprovat que no hi havia cap rata per allà, el més efectiu era tapar adequadament el desaigua i impedir que hi tornin a entrar.
Finalment, no he hagut de matar cap animal, he netejat un espai que feia molta mandra de fer, i he estat distret uns quants dies 
Foto 1: Phil Gyford i foto 2: MSH
Noves idees
Tot i que els darrers mesos d’acabar la tesi, hi havia de dedicar molt de temps, alguns moments d’avorriment, per anar desfogant la creativitat que s’anava acumulant, vaig anar posant en marxa algunes idees, de les 1500 que em passen pel cap cada 30 minuts.
Entre totes elles, de moment n’he acabat dues i les enganxo aquí.
La primera és un blog de viatges, un espai per recollir tot allò relacionat amb els viatges que pugui ser interessant; des d’entrevistes i cròniques de viatgers o persones relacionades, a llibres, guies, blogs, webs de transports, etc. www.rutabaobab.com
Pretén ser un espai compartit on tothom qui vulgui hi pugui enviar notícies, enllaços, etc. així que si teniu qualsevol idea, experiència, … la podeu enviar!
I la segona idea posada en marxa és un espai personal que reculli totes les petjades que dia a dia deixo per internet www.francescbalague.cat. És tant sols un lloc on centralitzar tot això, a mode d’enllaços, però la meva principal activitat segueix sent aquests blog 
